FAT ACTIVISM!

     El fat activism és un fenomen de la xarxa on noies que surten dels esquemes de bellesa, pengen els seus looks a Tumblr o Twitter, amb textos i missatges d’acceptació del seu cos. Insisteixen en que fitness i fatness no són termes excloents sinó que un pot ser gras i tenir salut igual que un pot ser prim i tenir salut. El missatge és clar: és pot mantenir un cos útil, lliure de malalties, dintre de les mides més grans.

En el principi dels principis, el cos era el reflex de l'ànima. Després, amb el boom dels productes orgànics, es va convertir amb “som el que mengem” i finalment va arribar e "som el que pesem". El bombardeig estètic dels mass mèdia redueix el nostre benestar a cuidar-se, i cuidar-se a estar prim. Interioritzem les imatges dels cossos irreals i ho convertim en norma.  Però com la literatura ens ha ensenyat, l’abisme entre allò real i ideal és enorme.

Entenc que el big is beautiful és un producte difícil de vendre. Però per una vegada, el sistema capitalista ens somriu: podem comprar per Internet totes les talles i mides necessàries. Amb a Pinterest, Blogs o Tumblrs mirem com queda la roba a persones que han penjat el seu look, fugint de les models. A la vegada, icones de la moda o de la música es mostren tal com són a les xarxes socials amb fotos fetes amb el seu mòbil on l’única manipulació és un filtre vintage d’Instagram. A més, productes culturals com la serie Girls o Mad Men ens donen una petita empenta.

Considero que hem de posar la bellesa humana en perspectiva i entendre d’una vegada per totes que els nostres cossos no es poden escurçar i eixamplar com paràgrafs del Word. Sentir-se guapo és un sentiment difícil d’aconseguir i que depèn perillosament d’altres persones, d’un context i potser també d’un estat d’ànim. Si ens mirem al mirall realment som el que veiem? No es veritat que vàries fotografies d’un mateix dia ens veiem més o menys afavorits?