‘Madres y camioneros’, de Ivana Dobrakovová

“Me encantaría controlar mis pensamientos, encauzarlos, que siempre fueran elevados. ¿Y a quién no? Pero lo importante es la actitud ante los incorrectos”. 

L’Svetlana, la Ivana, l’Olivia, la Lara i la Veronika són les protagonistes dels cinc relats que conformen ‘Madres y camioneros’, d’Ivana Dobrakovová, obra guanyadora del Premi de Literatura de l’Unió Europea 2019, traduït al castellà per Patricia Gonzalo y editat per Editorial Sexto Piso. Són cinc dones amb vides molt diferents, aparentment sense res en comú, algunes de Bratislava, les altres de Turín. Totes comparteixen un profund desencant amb la vida que tenen i una infància marcada per una família força desestructurada, amb mares controladores o que, d’alguna manera, han marcat la seva edat adulta. 

Els cinc relats posen aquestes dones, de diferents edats i procedències, al centre de cada història. Amb un bon domini del monòleg interior, Dobrakovová ens en fa retrats, alguns carregats d’ironia, d’altres de gran cruesa i d’altres banyats de realitat, mentre coneixem els secrets de cada protagonista. Descobrirem les seves relacions, de parella, familiars o sexuals, els seus anels, les seves inquietuds, les seves frustracions, els seus secrets inoconfessables… Dones que es fan reals, amb un món interior intens i convuls. Amb clarsobscurs. Que han pres decisions difícils i amb conseqüències que no sempre són les que volien. Que se senten atrapades per unes normes i convencions que no han marcat elles. Que es revelen per sortir-se’n. 

‘Madres y camioneros’ parla, entre d’altres, de les responsabilitats de la vida adulta, de desdibuixar-se mentre et fas gran, de maternitat real i gens idealitzada, de relacions de parella sense amor, d’infidelitats carregades de passió, de famílies desestructurades, de relacions tòxiques i accions autodestructives. De les cinc històries, jo em quedaria amb la de Lara i la d’Olivia, però no us en diré més. Val la pena que les descobriu vosaltres mateixes. 

El llenguatge de Dobrakovová és directe, sense massa floritures, en alguns moments dur, però també carregat d’ironia. No sé vosaltres, però jo cada vegada gaudeixo més d’aquest estil narratiu.

Diuen que l’autora ha sabut recrear, en aquests cinc relats, el món interior femení. I hi estic d’acord. En cadascún dels relats podem trobar alguna aresta, algun aspecte que ens pot fer pensar en la nostra vida. O en la manera en què sentim. I acabo reivindicant la necessitat de llegir històries amb protagonistes femenines, amb punts de vista femenins, amb històries en clau de dona, i escrits pe dones. I, sobretot, reconèixer que són històries universals que pot llegir tothom. No són històries fetes per dones per a dones. Són històries escrites per autores per a qualsevol que tingui interès en llegir-les.