,
28/04/2016
Música i crítica social

LO MONUMENT I LA POSTAL DE TORTOSA

Lo monument franquista, al mig del riu Ebre i al cor de la ciutat, no és la postal que Tortosa necessita ni mereix. Ho he dit tantes vegades com s’ha demanat la meua opinió i em manifesto un cop més, ara que tots els teixits socials i polítics han obert un debat i una consulta, que no caldria però davant la qual no vull passar de llarg.

L’àguila imperial m’espanta, el soldat amb el braç alçat de cara al sol em porta records molt tristos i la inscripció “a los combatientes que hallaron gloria en la batalla del Ebro” em fa pensar amb certesa que només parla dels que van perdre la vida al bàndol feixista, ja que els republicans, quan morien, no trobaven la glòria sinó un tràgic final a les seues vides; algunes especialment curtes si parlem dels jovens que van haver d’anar a la guerra en la lleva del biberó. Dic això perquè no puc compartir de cap manera el criteri de les persones demòcrates que persisteixen en dir que aquell omnipresent conjunt d’escultures ja no té simbologia franquista i que es podria interpretar com un monument a la pau. Tot i no compartir-ho, ho respecto  perquè ja no és un debat entre feixistes i demòcrates sinó entre diverses maneres de veure i viure la ciutat.

Des del més profund respecte per qualsevol altra opinió, però, penso que el millor homenatge que se li pot retre avui a la pau és retirar el monument i encetar un diàleg sobre què fer amb aquella vella pilastra que suporta la seua estructura. Sóc dels que hi posarien una passarel·la (naturalment per la pau i la fraternitat) perquè crec que les passarel·les uneixen les ciutats i mai en tindrem massa sobre el nostre riu i entre els nostres barris. Però entenc que això ja haurà de ser un altre debat.

Per si algú hi veu una obra d’art, seria bo retirar el monument a un espai destinat a museitzar-lo, on tothom hi tingue accés i pugue saber de la batalla de l’Ebre, del motiu pel qual fou inaugurat i de per què s’ha mantingut en peu encara a Tortosa gairebé 40 anys després de la recuperació de les llibertats democràtiques.

Entenc els tortosins que no consideren prioritari aquest tema o que no veuen la necessitat d’emprendre cap acció, per allò de que ja forma part del nostre paisatge urbà; però jo encara sóc dels que somniem en una postal de la capital del Baix Ebre on l’equilibri dibuixat pel riu, el port i el Castell de la Suda no es veigue trencat per una mena d’espasa clavada al bell mig de la seua memòria.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Arturo Gaya (Tortosa, 3 de setembre de 1956) és cantador, lletrista, periodista i professor de Cant popular i Folklore a l'AMTP. Integrant de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ara inicia aquesta etapa de blogger on aportarà reflexions i opinions sobre la vida en general.

10/11/2014
Les urnes són un invent molt antic. Davant les urnes, callen imposicions, crits, paraules dissonants, demagògies i manipulacions d’uns i altres. És per això que la d’ahir va ser una jornada de respecte, de convivència, d’amabilitat...
20/05/2014
Pressionat pel meu banc i per tal de poder-me acollir a un crèdit per pagar la casa, tinc un misserable pla de pensions, en el que després de 15 anys he arribat a acumular prop de 1700 eurets. Res important...
09/04/2014
Dir per la Televisió nacional de Catalunya que el Delta de l’Ebre és com una fotocòpia de l’Albufera de València hauria pogut ser motiu d’escàndol mediàtic si no fos perquè aquestes paraules surten dels llavis de Ferran Torrent, un escript
29/01/2014
Ha mort Pete Seeger: el pare de la música popular. Als seus 94 anys, és ben cert que era una noticia que podía arribar en qualsevol moment, però un món sense ell serà ara una mica més trist.
08/09/2013
 Lo dia 11 de setembre Catalunya tornarà a ser l’escenari d’una acció multitidinària i cívicament exemplar com és la cadena humana ja popularment coneguda com a ‘Via Catalana’.
21/01/2013
Els membres del Parlament de Catalunya estan fent un feble favor a la democràcia quan els costa tant i tant posar-se d'acord en una cosa tan senzilla com és el dret a decidir.