Jump to navigation
Sí, ahir ho intuïem i avui ja en tenim la certesa. Quinze dies més que se sumen als que ja teníem, irremeiablement, assumits. Quinze dies més sense sortir de casa (excepte per anar a comprar o al metge, si escau), quinze dies més sense dinars familiars, sopars amb amics o tardes al parc; quinze dies més sense poder abraçar a la gent que estimem, sense veure els companys de feina o anar a les classes de ballet que tan bé anaven per desconnectar i sentir-te activa.
Sé que és per un bon motiu, no ho poso en dubte. Que és el millor per tots i que, fins i tot, es poden sumar més '15 dies més' als que ja sabem. Ho sé i faig tot l'esforç per acceptar-ho i portar-ho el millor possible, però això no vol dir que no sigui una situació difícil, cansada i que preocupi. Que tinguis la sensació que no s'acaba mai; que sempre sembla que ja veiem la llum, però que no arriba; que cada dia sembli el mateix que l'anterior i que tinguis moments en què tot se'f faci una muntanya.
Dia a dia i poc a poc, quin remei. No pensar-hi gaire, crec que és el millor consell. Jugar amb els petits, entretenir-vos per a que el temps passi ràpid i cordial, compartir moments i tasques del dia a dia i, en resum, conviure amb paciència i esperança. Que tard o prompte, arribarà el dia en què aquest confinament acabarà i formarà part del passat, ple d'anècdotes i ensenyances. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
