60/75: Una mica de la vida d'abans

Avui, el primer que han dit els petits ha estat "Mama, fa sol. Podem anar a casa els iaios?". Ahir els havia dit que hi aniríem, però amb la condició que fes bon dia per poder estar fora a l'aire lliure i els grans complir, dins del possible, les distàncies establertes. Efectivament, feia sol i ha fet bon dia, així que cap a l'hora de dinar, hem pujat els quatre al cotxe (una cosa tan habitual abans, avui era tota una proesa!) i hem fet un camí tan familiar com excepcional avui. Es notava que hi havia més gent pel carrer, cues a les entrades de les botigues i terrasses plenes. Ha estat una sensació estranya, com si haguéssem viatjat en el temps o a un altre país, i hi haguéssim tornat amb una mirada diferent. 

L'arribada a casa dels iaios ha estat emocionant. Els petits estaven ansiosos per baixar del cotxe i jugar amb les joguines que allí tenen, per veure els iaios tot i saber que no els podien abraçar, per tornar a una casa que es coneixen com la seva, però aquesta vegada amb la sensació de descobrir-la de nou. Tornar a veure els pares físicament, sense pantalles pel mig, ha sigut molt emotiu. Notar-los tan a prop, després de tant temps tenint-los tan lluny, ha sigut preciós. I hem fet com si, en lloc d'un dilluns, fos un diumenge dels de dinar familiar, tot i no estar la família al complet. Un dilluns-diumenge de dinar familiar a mitges, en taules separades (una per unitat familiar) i amb el pensament permanent a la germana i el cunyat (i la nova nebodeta) que, com viuen en una altra regió sanitària, no han pogut compartir trobada amb nosaltres. Un dia i un dinar que ha sigut un petit tast de la vida d'abans, un "remember" a mitges d'allò que ens era tan habitual i que, de cop, s'ha convertit en tan excepcional. I no em puc treure del cap el desig de repetir-ho de nou, per tornar a sentir-ho, això sí, amb la imperiosa necessitat de compartir-ho amb la família al complet. Esperarem, aquest dia arribarà i llavors sí que serà totalment màgic. Ànims, famílies!