Roser Regolf
,
24/05/2019
Espectacles

Dolors Miquel: "Sempre hi ha una cosa a la vida o a la societat que m’impacta, fins al punt que mou les meves potències"

La poeta porta el recital 'Un cor de carn' a Litterarum de Móra d’Ebre
Dolors Miquel

Foto: 

Cedida
Dolors Miquel
Dolors Miquel (Lleida, 1960) cus versos amb una agulla tan fina com afilada. La poeta estira la corda entre la vida i els cossos podrits. Transgressora, crítica i, de vegades, fugissera, Miquel aprofundeix en els temes que l’encurioseixen i en fa recerca. Tot i que ha escrit majoritàriament poesia, amb ‘El guant de plàstic rosa’ (2017) un poemari que beu del teatre grec clàssic. Ara, tot i que confessa estar cansada d’escriure llibres, prepara ‘Ictiosaure’ per aquesta tardor. En el marc de Litterarum de Móra d’Ebre, que se celebrarà del 30 de maig al 2 de juny, la poeta compartirà escenari amb el músic Marc Egea a 'Un cor de carn', un recital de poesia medieval catalana en que ens trasllada a una època, com ella diu, dominada per la creença en Déu, però també per un amor trobadoresc, d’un primer romanticisme, que alhora es comparteix amb una poesia sexual i guerrera.
"Ens traslladem a una època una mica dominada per la creença en Déu, però també per un amor trobadoresc, d’un primer romanticisme, que alhora es comparteix amb una poesia molt sexual i guerrera"

- Fa uns dies publica la frase “Visc en una cultura de la decadència i submisa. Però que celebra dia a dia una festa com si fos la literatura millor del món”.
Quan dic que tenim una cultura submisa em refereixo al fet que, per exemple, quan l’Institut Ramon Llull fa promoció de la cultura catalana a l’estranger porta de vegades més autors espanyols que catalans, i sembla que passen els anys i ningú ho veu. I per altra banda, també hi ha el fet que qualsevol llibre que s’escrigui o publiqui, pel simple fet de ser en català, recull una sèrie d’adulacions exageradíssimes. Com si tot estigués al nivell de Shakespeare i d’Ausiàs March. I clar, aquesta festa continuada, quan la cultura està en perill, amb una llengua que pels carrers s’està deixant de parlar, em sembla una manera d’afrontar els problemes bastant boja.

- És a dir, creu que se’n fa un gra massa promocionant la literatura catalana?
A veure, quan posem pel mig la paraula promocionar estem parlant d’un producte de la indústria o bé estem parlant d’art? Si estem parlant d’un producte, podem utilitzar la paraula promocionar, però què coi s’ha de promocionar aquí? Es promocionen les coses que es volen vendre, els productes de mercat. I per a mi la literatura, la poesia o l’art en general no són un producte de mercat. Malgrat que sembla que és la tendència ara.

- És capitalisme literari?
Em sembla tot molt exagerat, sense cap ni peus. En principi els que haurien d’aprendre literatura, que són els infants, no n’aprenen. A partir d’aquí, a mi que no em vinguin amb històries d’ensenyar el gust per la lectura, perquè si els mateixos infants no aprenen ni literatura, ni filosofia, ni res de res, i a més se’ls dona per llegir uns llibres que ni els agraden, doncs no sé què m’estan explicant, la veritat. Jo no pertanyo a aquest món ni hi vull pertànyer.

- Per recollir aquesta crítica, i per compartir versos d’altres autors, utilitza sovint les xarxes socials. És un bon lloc per compartir literatura?
Bé, últimament les utilitzo bastant menys. Però sí, les he usades molt perquè eren una manera de compartir. Jo passo moltes hores sola, estudiant, llavors era l’espai idoni, però mai amb la finalitat de promocionar-me. És més, "promoció" em sembla una paraula horrible per tot el que implica: capital, burgesia, provincianisme... És capitalisme, per aquesta regla de tres, Corín Tellado, aquella autora de novel·les rosa?

- Quin significat té la poesia per a tu?
És art, una manera de comunicació diferent de la que utilitzem en el nostre dia a dia però que també fa ús de les paraules. Quan estàs fent una obra poètica treballes amb idees, amb conceptes, amb la teva idea del món i al mateix temps, evidentment, també expresses emocions i sentiments.

- En la seva última obra, ‘El guant de plàstic rosa’, parles de dos conceptes: la vida i la mort. Com va ser el procés d'escriptura?
Per fer aquest llibre vaig estar deu anys. Aleshores, vaig estar llegint llibres sobre la mort, sobre la història dels dols a Europa; sobre què passa amb el cos quan desapareixem, com ens podrim. Vaig fer bastanta recerca i sí, hi ha una força motriu que vol ser expressada. Una altra cosa que no sé si haurà passat, i que també tracto, és de l’enterrament de l’amor romàntic passional que ens venen a tot arreu.

- I quin vincle hi té un guant de plàstic amb tot això?
Aquest és el títol que tenia quan el vaig començar a escriure deu anys enrere. El vaig acabar deixant perquè es va convertir en una espècie de símbol. A part, també perquè la mort no la podem tocar. És un tema que en realitat no hi podem arribar, i quan hi arribem és massa tard i mai ho podrem expressar. I el guant representa una mica aquesta llunyania.

- Darrere de cada obra que has fet hi ha una exhaustiva recerca.
Sempre hi ha una cosa a la vida o a la societat que m’impacta moltíssim, fins al punt que mou les meves potències (riu). Llavors surt un tema i començo a buscar. Tot neix d’un interès molt gran per una cosa, que em genera una inquietud per saber-ne més. D’altres vegades també escric d’una forma molt inconscient, perquè una de les coses que em vaig adonar mentre escrivia ‘La dona que mirava la tele’ (2010) és que sabia moltes coses que no sabia que sabia. Perquè hi havia coses que jo escrivia i em preguntava: “Com sé aquestes coses?”, i després les anava a buscar per assegurar-me (riu). Perquè era una cosa que em deixava espantada i al·lucinada. De vegades passa això, la nostra època ens dona un coneixement que no sabem que tenim. Perquè no hi ha ningú que pugui escriure fora de la seva època. Estem tots tocats per aquest brou de cultiu.

- Quins poetes han estat referents?
Hi ha molts escriptors bons, i més ara que podem accedir a les obres de totes les cultures que volem gairebé. Però per exemple un que m’agrada molt és Dylan Thomas, que és un poeta que ha estat molt important al llarg de la meva vida. En català, hi ha certes coses de Ramon Llull i Ausiàs March, Verdaguer, Foix, certes parts de Ferrater, una mica de Salvat-Papasseit, Rodoreda i Víctor Català, que han estat una mica les fonts de les quals he begut. I tot i que he llegit molt, no ho he fet tant com hagués volgut, perquè vaig ser educada en una dictadura espanyola on no em van ensenyar res de la meva cultura.

- I en aquella època, com t'ho vas fer per interessar-te per les lletres?
Era bastant petita. Em començo a interessar per la literatura a través de l’Antic Testament. Hi ha llibres com per exemple en ‘Gènesi’ que per a mi són meravellosos. Clar, pensa en un infant petit imaginant-se tots els racons naturals de la Terra, en mans d’un planeta desconegut... Hi ha diversos llibres preciosos. A casa meva no hi havia llibres ni res, per tant, el primer que vaig llegir va ser la Bíblia.

- Seguint amb la Bíblia, fa uns anys recita, causant una mica de revolt, una adaptació del 'Pare nostre' al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. D’on neix la 'Mare nostra'?
En aquell moment jo volia fer una mena de cant al fet de la comunió, entesa com el sacrifici d’éssers vius per tal de la subsistència humana. Al mateix temps també era un crit pel planeta, cap a aquesta tranquil·litat costumista burgesa i capitalista a la qual ens estan sotmetent. A més, també havia de parlar de la dificultat de bondat en tot aquest món. Llavors, la Santa Missa, la catòlica, em donava una estructura i una sèrie de personatges per poder parlar de tot això. Una de les coses era la maternitat d’una persona bona i el patiment que això dona o la crucificació, que eren uns aspectes molt mítics i simbòlics que derivaven en aquesta història.

- Seràs a Litterarum de Móra d’Ebre amb 'Un cor de carn'. Ens pots explicar en què consisteix?
'Un cor de carn' parteix d’un treball que vaig fer jo anys enrere, on vaig estar passant del català antic al català modern més de 250 peces del que és el nostre tresor de literatura medieval. Aleshores, volia donar a conèixer a la gent aquest tresor i em feia goig tornar a fer-los sonar després de tants segles. Per això vaig posar-me en contacte amb el músic Marc Egea, que toca un instrument medieval, la viola de roda, i entre els dos vam crear una mena d’espectacle entre la música i la paraula. Ens traslladem a una època una mica dominada per la creença en Déu, però també per un amor trobadoresc, d’un primer romanticisme, que alhora es comparteix amb una poesia molt sexual i guerrera. El Marc va escollir peces del segle XIII, XIV i XV i jo vaig fer una tria d’autors, i vam fer aquest espectacle, que parteix de Ramon Llull i acabem amb poetes com Francesc de la Via.

També et pot interessar