Jaume Coll: "El riu és una bona metàfora de qualsevol evolució i construcció"

Aquest divendres, Obeses presentarà el fruit de la seva residència artística a Litterarum amb un espectacle inèdit

Anna Zaera

29/05/2019

Espectacles

Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) és poeta i baixista d'Obeses, un grup que cerca nous espais d’expressió artística. Amb l’òpera-rock 'Verdaguer, ombres i maduixes' van abordar la profunditat poètica de Jacint Verdaguer i això va nodrir la temàtica transcendent d’algunes de les peces del seu darrer disc, editat l’any passat, ‘Fills de les estrelles’. El poeta Jaume Coll, que també és llicenciat en Filosofia, ha estat guardonat amb el Premi Ausiàs March pel llibre ‘Un arbre molt alt’. El proper divendres presentaran el fruit de la seva residència artística a Litterarum amb un espectacle inèdit a la llibreria La Bassa de Móra d'Ebre. Hem parlat amb ell perquè ens expliqui l'experiència a la Ribera d'Ebre.

"Verdaguer és un referent. De vegades fent broma hem dit que Verdaguer és com el porc, de qui tot s'aprofita"

- Arribes a Móra d'Ebre per fer una residència artística a Litterarum. Quina és la primera reacció que et provoca l'entorn?
La sensació és de diferència. Jo sóc de Muntanyola, que està situat un cop s'acaba la plana de Vic, cap a l'altiplà del Moianès. I clar, és un bosc de roures, no és que sigui molt frondós, però és un espai on domina el bosc. I clar, quan arribes a Móra d'Ebre és ben bé un altre lloc, és un paisatge més sec. Tens aquesta impressió d'estar a dues hores i mitja de casa i veure un paisatge tan diferent. Em passa sempre que baixo o que pujo a l'Alta Garrotxa, que també és molt diferent. Aquesta diferència et fa estar atent, perquè és un paisatge per tu desconegut. És una espècie de calma diferent. Perquè és un poble relativament tranquil, però el fet que no sigui el meu context quotidià, fa que vagis amb els sentits més desperts. I després, també he sentit aquesta quietud i aquesta remor del riu, que fa que t'hi fixis...

- M'interessa això que dius d'estar atent. Dius que et vas fixar en l'entorn natural. L'entorn urbà va captar la teva atenció?
Ens vam moure pel poble i sí que hi ha la qüestió de contrastos. El teatre situat al costat d'aquella farinera antiga que estava mig abandonada però que arquitectònicament era interessant. Em va sobtar que el teatre hi fos just al costat. El teatre com a espai que dóna vida al costat d'un espai totalment oblidat o deixat. I una cosa que va ser bastant maca que és que des d'una passarel·la al costat del riu es veia tota la part de Móra la Nova i la serra del fons. Una naturalesa molt rasa, i el riu el que fa és clapar el paisatge de verd.

- Divendres fareu un espectacle inèdit aprofitant les experiències d'aquests dies a Móra d'Ebre. Com ho heu plantejat?
He agafat textos meus que ja tenia, i sobretot amb l'Arnau, però amb tot el grup, els hem vestit d'unitat conceptual o temàtica per cobrir-ho en música. Hem agafat el motiu del riu com a element de fons, perquè volíem que l'espectacle tingués un sentit unitari. Són 40 minuts en els quals sempre està passant alguna cosa. I el riu ajuda molt a organitzar, perquè comença als ràpids, segueix pels meandres i acaba al mar. A mesura que avança aquest riu, la música i paraules també es van trobant.

- El riu és una bona metàfora per parlar dels trajectes, dels viatges...
Sí... El riu és l'excusa però parla de la construcció d'alguna cosa. El riu sempre és el mateix, però semblen diferents rius segons l'etapa del seu curs. El riu que passa per Móra d'Ebre és més ample perquè porta el cabal de tot el recorregut, com quan arriba a la desembocadura. El riu és una bona metàfora de qualsevol evolució i construcció.

Obeses

- Si parlem del teu moment vital com a artista, en quin moment del curs del riu et trobes?
Ara mateix, en la qüestió creativa, estic en una fase bastant tranquil·la. No escric gaire perquè el moment d'acabar el llibre, que va ser fa un any i una mica més, va ser molt intens. En aquell moment vaig tenir molta activitat cerebral perquè hi havia tot un material que havia de fer que tingués una unitat, però a la vegada que cada part tingués la seva importància. Ara mateix no busco fer altres coses, i entre la tesi doctoral i tot, no tinc massa temps. Però vaig fent per trobar el camí a seguir per fer el segon llibre.

- Tens un poema titulat 'Verdaguer'. Què t'inspira la seva figura?
Verdaguer és un referent. De vegades fent broma hem dit que Verdaguer és com el porc, de qui tot s'aprofita. Hi ha alguna cosa en ell que sempre et fa pensar. Per la qüestió de la llengua; de la naturalesa; i perquè ha sabut materialitzar idees anímiques o fins i tot religioses en imatges que són molt materials i molt comprensibles. Tot el joc de la imatge i la metàfora sempre li juga a favor. I el seu turment i periple vital és molt clar, està traduït en imatges concretes, i això ajuda a comprendre.

- Algun altre referent destacable?
Maria Mercè Marçal perquè té una llengua popular. Ferrater perquè va saber construir el poema com a artefacte que s'ha de compartir, on el lector s'hi pot agafar i entendre'l. Que siguin propers no significa que no hi hagi una feina de construcció immensa. Vinyoli per la seva part metafísica. El poema meu titulat 'Verdaguer' és un homenatge a Verdaguer perquè em va ajudar molt quan estava començant a escriure. Verdaguer és com ser a casa.

- Com a llicenciat en Filosofia i doctorand, t'atreu el gènere de l'assaig? Creus que la poesia i l'assaig poden ser complementaris?
L'assaig, tot i que és un gènere molt més reflexiu, no deixa de voler anar en la mateixa direcció que qualsevol mitjà creatiu. Però jo quan he escrit alguna cosa més assagística o bé una crítica literària, el que m'interessa és entendre com cert fenomen es dóna en l'obra d'una altra persona. Vull conèixer l'enfocament d'aquella persona i com funciona la gent a l'hora de fer coses. Com funciona el cap de la gent seria una manera senzilla de dir-ho. Intentar entendre'n el pinyol. Per què aquell poeta ha entès les coses com les ha escrit, però en el fons el que interessa és la ment humana, que està passant dins d'aquella obra. Passa el mateix amb la música.

- Suposo que la música et permet més que la poesia estar en contacte amb el públic.
La música té una cosa i és que l'has de defensar constantment. El text està pensat per ser entès, llegit i escoltat. La música està feta per ser tocada i escoltada. Hi ha una qüestió de l'instant. Mai acabes tocant la peça d'una certa manera. Depenent del públic, els temes es toquen diferent i és molt agraït quan hi ha aquest intercanvi. El poema, un cop l'acabes, es pot defensar per escrit i un tema musical l'has de defensar constantment en directe.

- Com porteu treballar en col·lectiu amb el vostre grup Obeses quan hi ha tant talent individual?
Qui porta la veu cantant és l'Arnau, que és qui ha estudiat composició i té més eines. Després el que fem és posar-ho en comú. L'Arnau ens explica el tema, el toquem i després ho comentem. Cadascú té el seu punt de vista, però nosaltres com a grup, s'entén que arribem a un consens. Potser algú faria una cosa amb molta més tralla, però pensem en que la peça funcioni col·lectivament i en un context determinat. Però sí, tothom té la seva part de culpa en cada peça.