Estela Tomàs: "Hi ha persones amb Trastorn per Dèficit d'Atenció de 30 anys que no estan diagnosticades"

Estela Tomàs és mestra en Educació Infantil i d'Audició i Llenguatge, actualment treballa al Camp d'Aprenentatge del Delta de l'Ebre. També col·labora amb un grup de recerca sobre la història de l'EMD de Campredó. Ha publicat un conte titulat Biel, què et passa? en el qual parla del Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) en els infants arrel de la seua experiència a les aules.

 

− Com sorgeix la idea d'escriure un conte?

Vaig anar a una conferència sobre el TDAH que va realitzar l'Associació AHIDA a les Terres de l'Ebre. Aquesta entitat dóna suport a les famílies d'aquella gent que pateix el trastorn i realitza cursets i jornades amb pares, fills i també amb docents per ensenyar-los com tractar  aquests infants en l'àmbit escolar.

 

− Així que tu hi vas anar com a docent...

Sí, jo sóc mestra i, en alguns casos, m'havia trobat amb alumnes que pateixen el trastorn i volia tenir recursos per treballar millor amb ells dins l'aula. En aquella conferència que van fer, vaig poder veure que molts pares tenien neguit perquè sentien que molta part del professorat desconeixia com tractar amb nens amb TDAH. S'ha de saber què pateix el nen per poder ajudar-lo, sovint són xiquets amb l'autoestima molt baixa. Normalment, el nen amb TDAH se'l tracta com un “mal educat” sobretot abans de ser diagnosticat. Per tant, és important estar alerta als símptomes i daignosticar quan abans millor.

 

− Quins símptomes revelen que s'està patint TDAH?

Sobretot es pot observar dèficit d'atenció, impulsivitat i, en alguns casos, hiperactivitat.

 

− I si no es diagnostica...

Hi ha gent amb 30 anys no diagnosticada i per a ells no és un problema. Acostumen a perdre coses, a ser impulsius...La sensació que donen externament és que no passa res, però penso que internament deuen patir una mica. Quan saps el què et passa, tens més eines per controlar els simptomes. En alguns casos, la medicació ajuda a controlar la impulsivitat. Sense diagnosi, no es pot canviar res.

 

- L'aula és, potser, un lloc idoni per detectar aquest trastorn.

S'ha d'entendre perquè un nen s'aixeca de la cadira i comença a moure's a classe. No només ho ha d'entendre el mestre, també els altres alumnes. S'ha d'anar amb molta cura amb aquests temes. Així que, com a docent, sentia que havia de fer alguna cosa per tindre més eines per afrontar aquesta problemàtica.

 

− I tot això et va portar a fer néixer el Biel...

Sí, com a mestra de pàrvuls, vaig pensar que el millor format per abordar el tema era a través d'un conte ja que jo n'explico molts a classe. Em sembalava una bona manera de donar-ho a conéixer a pares, xiquets i familiars.

 

- De què va el llibre exactament?

En el conte tracto tres temes: La relació del Biel (que pateix TDAH) amb els seus pares, amb els mestres i, també, la relació amb altres famílies els caps de setmana, abans i després de ser diagnosticat. Aquest últim punt és important destacar-lo perquè moltes vegades no ens n'adonem que un nen amb TDAH pot ser vist com un malcriat en un aniversari o com a un nen sense cap límit. Fins i tot hi ha casos en què una àvia, sense saber que el seu nét sofreix el trastorn, pot rebutjar cuidar-lo pensant que és una molèstia. Els pares, moltes vegades, deixen de socialitzar-se perquè pensen que la  gent els criticarà o els tindrà por perquè no entendrà allò que li passa a la criatura.

 

− Et va resultar complicat poder editar-lo?

Quan li vaig proposar a AHIDA fer un conte, de seguida van acceptar. El món editorial, però, és complicat, així que el va haver d'editar la mateixa associació. Li van proposar a Ignasi Blanch que fes els dibuixos. Va acceptar malgrat no tindria beneficis econòmics. Així que ens vam posar a treballar ambdós per amor a l'art. Jo li entregava el text i ell anava fent els dibuixos. Amb això de les noves tecnologies vam poder treballar a distància amb facilitat; no ens vam conèixer fins al dia de la presentació del llibre.

 

− Ignasi Blanch és un gran aval...

Sí, és l'únic espanyol-català que va pintar un tros del mur de Berlín el dia de la seua caiguda. . En el cas del conte que vam fer junts va donar els originals a la Biblioteca de Roquetes, és gran, és gran.

 

− Arran d'això, has pensat seguir escrivint?

Sí, vull escriure sobre el mateix tema a l'adolescència i a l'edat adulta. Amb el Biel, em centro en la part més urgent a tractar, la infància. Cal no oblidar, però, les altres etapes de la vida. També m'agradaria escriure sobre temes culturals propis de la nostra terra com la sembra i la sega d'arròs. Però ara necessito temps.

 

− Quin consell els donaries als pares de nens amb TDAH?

Que mai tirin la tovallola encara que es troben amb dificultats perquè el seu fill els necessita, i molt. També vull advertir que el diagnosi no ha de ser una excusa per justificar totes les accions de la criatura, sinó que ha de ser una eina més per poder tractar el problema.

 

− Recomana'ns un llibre per acabar.

Us recomano un conte, El cassó del Gerard, d'Isabelle Carrier, que va d'un nen que porta un llast (el casso) fins que un dia la seua mare li regala una bandolera. És un conte pedagògic per a pares i nens.