Andreu Carranza

Foto: 

Jaume Masip
Andreu Carranza

Andreu Carranza: “Jacint Verdaguer va ser el primer periodista modern”

Entrevistem l'escriptor riberenc guanyador del Premi Josep Pla amb l'obra 'Poeta del poble'
Anna Zaera
,
18/03/2015
Llibres
Capbussar-se en la història d'un personatge només pot fer-se si aquest t'encurioseix intensament. I molts cops, aquesta curiositat amaga certa identificació personal. Potser això és el que li ha passat a l'escriptor Andreu Carranza (Ascó, 1957) a qui la reconstrucció ficcionada de la figura de Jacint Verdaguer amb la novel·la "El Poeta del poble" (Editorial Destino) li ha valgut un Premi Josep Pla.
"M'interessava com un poeta que ho havia tingut tot va acabar demanant almoina a les Rambles"

L'escriptor reconeix la seva fascinació pel també conegut com a Mossèn Cinto qui es va convertir en una icona de les famílies carlistes, com la seva, però que més enllà de la imatge solemne amb la que se'l recorda, va ser un home apassionat i sensual. En definitiva, un aventurer. Unes característiques que, especialment Carranza destaca, i que el situen com el primer reporter combatiu modern.

- Per què et fascina tant la figura de Jacint Verdaguer?
M'interessa la seva personalitat polièdrica. Les seves contradiccions i lluites internes entre el luxe i els anhels de pobresa. Els seus atacs místics, el seu esperit nòmada... Tot això li dóna molta marxa al personatge. 

- Què és el que aportes de nou sobre aquesta figura tan coneguda?
Precisament aquest era el meu repte. Aportar un nou punt de vista sobre un dels poetes que més places i carrers té amb el seu nom a tota Catalunya. Verdaguer és molt conegut, és un clàssic que s'estudia en escoles i instituts. Però ens ha arribat una imatge com de poeta del passat, carrincló, religiós, de rima fàcil. Quan entres a la seva vida de ple, te n'adones que era molt sensual i molt excessiu en tot. El veritable Verdaguer és el personatge convuls, l'etern viatger... És això el que més m'interessa. Retratar els seus exorcismes, la seva família, els seus amics...

- És una relectura contemporània de la seva figura...
Sí, volia reconstruir la figura de Verdaguer des d'un prisma més actual i sense prejudicis morals ni religiosos. A més, la seva història està de plena actualitat perquè és ell qui rescata la llengua catalana quan es trobava en procés de desprestigi i dissolució. Un paral·lelisme brutal amb els nostres dies.

- Quines eren les diferències del seu món i del món actual?
La principal diferència és que en aquell moment el català era una llengua molt desprestigiada socialment. L'èlit cultural de Barcelona es cartejava en castellà, i el català s'utilitzava com a llengua vehicular en les àrees més rurals. 

- I la principal similitud entre aquestes dos èpoques?
El despertar d'un poble. En aquell cas, Catalunya tornava a reivindicar els seus furs després d'un període de 150 anys de decadència. Les dues èpoques també tenen en comú el comportament de les èlits del poder a Madrid. La prohibició de parlar per telèfon en català, de fer teatre en català o d'ensenyar catecisme en català s'assembla a alguns comportaments actuals amenaçadors dels nostres polítics. Tant en aquell moment com ara es va viure una refundació de Catalunya.

  • imatge de control 1per1

- I Mossèn Cinto és un personatge que marca aquest canvi social...
Sí, de fet, la mort de Mossèn Cinto va aplegar a Barcelona milers de persones de tot el territori que volien acomiadar-se d'ell. En certa manera, va ser un fenomen semblant a la concentració de l'ANC de l'últim 11 de setembre a Barcelona. Gent de comarques acudint en comitiva a la capital per reivindicar la seva catalanitat.

- Suposo que el leitmotiv per escriure aquest llibre ha estat la teva identificació amb el personatge. Quines semblances hi ha entre tu i Jacint Verdaguer?
Sí, per fer un projecte així tu has de ser Verdaguer, com fa un actor quan entra dins d'un personatge. Suposo que tenim en comú la passió per la vida. Ell és més polifacètic que jo, però em sento identificat amb la relació que ell té amb el seu procés creatiu. En cada text, ell s'abocava totalment, com si el món s'acabés. A mi em passa igual, quan escric tinc la sensació que allò va a vida i mort... Em buido tot.

- És Verdaguer un periodista exemplar?
Comparteixo la tesi que Verdaguer va ser un avançat al seu temps. Sobretot en la seua última època, quan cau a l'abisme i lluita contra el poder. "En defensa pròpia" és un exemple de com s'atreveix a acusar els poderosos. Una mostra de periodisme combatiu i molt intens. 

- En això també us assembleu?
Sí, perquè jo també he fet periodisme combatiu i molt intens...

- En el discurs d'agraïment del Premi Josep Pla, vas parlar dels primers records que tens d'aquest autor. Com el vas anar descobrint?
Tinc diferents moments. El descobreixo a través de la meua àvia, que provenia d'una familia carlista. Verdaguer era venerat dins del carlisme. A l'escola, el vaig conèixer i, després, l'he redescobert a través de tercers. Persones que en algun moment de la seva vida es van relacionar amb ell, com per exemple Antoni Gaudí. I és que Gaudí admirava l'obra de Verdaguer, concretament 'L'Atlàntida'. És un cúmul de circumstàncies el que em va fer tornar-me a preguntar: Qui és Verdaguer? Per què era així? M'interessava com un poeta que ho havia tingut tot va acabar demanant almoina a les Rambles.  
 

--
Anteriorment, Carranza ja havia guanyat altres guardons importants, com ara el premi Sant Joan de novel·la amb 'Anjub. Confessions d'un bandoler' o el Vila d'Ascó de Narrativa amb 'La filla de la memòria'. Altres llibres de Carranza són 'El que l'herbolària sap', 'L'hivern del Tigre', 'La Clau Gaudí' i 'Impremta Babel'

    

  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar