Surtdecasa Ebre
,
13/03/2012
Llibres

Emigdi Subirats: "Hi ha hagut incapacitat política a l'hora de gestionar la cultura del territori"

Aquest campredonenc és professor, escriptor i un apassionat de la literatura
Emigdi Subirats és professor d’anglès a l'Institut Joaquim Bau de Tortosa, però sobretot, és escriptor i traductor així com, també, punyent difusor de la cultura literària ilercavona. Entre les seues principals obres, destaquen Tomàs Serra, La catalanitat exiliada o Vora l’Íber. A transvasat al català Tomàs de Quincey i Óscar Wilde i, mercès al programa radiofònic "Lletres Ebrenques", ens ha facilitat l’accés a la literatura més nostrada.
 
− Quan i de quina manera comença la teua relació amb el món de la literatura?
Des de molt jovenet m’ha agradat llegir i escriure. Quan era estudiant de batxillerat, solia escriure molt, especialment poesia. Després em vaig dedicar a l’estudi d’idiomes intensament i vaig tenir contacte estret amb literatures d’arreu del món, cosa que em va colpir de debò. A partir de la lectura de l’Atles furtiu, d’Alfred Bosch, l’estiu de 1997 vaig afeccionar-me altre cop a l’escriptura. Els paisatges descrits per Bosch em van produir sensació. Vaig endegar la meua primera novel·la, Tomàs Serra, i a partir d’aquí, han seguit altres novel·les i molts estudis literaris, que m’omplen d’allò més.
 
− Creus que hi ha algunes característiques que permetin diferenciar la literatura ebrenca de la resta?
La literatura ebrenca forma part de la literatura catalana. La nostra intenció és donar-li cabuda dintre del conjunt català. No creem fronteres de cap mena. A més, a mi m’agrada parlar de literatura ilercavona, que abraça les comarques del Matarranya, Maestrat, Priorat i les Terres de l’Ebre, les comarques centrals dels Països Catalans. No hi ha característiques pròpies nostrades, ja que pertanyem a un context literari molt més ampli i hem d’intensificar relacions amb la gent de lletres del Camp de Tarragona, de ponent o de la plana castellonenca.
 
− Creus que té sortida, fora de les nostres terres, una novel·la ubicada a les Terres de l’Ebre?
Si nosaltres podem llegir una novel·la basada a Moscou, un moscovita hauria de poder llegir una novel·la basada a casa nostra o a qualsevol país del món. La literatura no coneix de fronteres polítiques i la novel·la en particular està molt traduïda i adaptada a tota mena de contextos i llengües.
 
− Quins escriptors consideres pares de la literatura “ilercavona” contemporània?
Els clàssics nostrats són Gerard Vergés, Zoraida Burgos i Manuel Pérez i Bonfill. “Això és cosa gran”, parafrejant una frase de Vergés sobre el gran poeta Ausiàs March. Ara bé, Desideri Lombarte, Manuel Garcia Grau i Ricard Salvat són també noms claus.
 
− Tu has escrit molts llibres amb fort caràcter històric, sobretot de la història de Campredó. Abans que t'hi posessis tu, hi havia algú que fes de cronista de la història d'aquest poble?
A Campredó no hi havia cap escriptor, sí que hi ha hagut tradició de revistes. Avui dia la cosa ha canviat i ja som uns quants qui escrivim i qui hem fet un retrat acurat del poble. El moment literari-cultural campredonenc està sent força dolç.
 
− Consideres que és important per a un poble poder gaudir d'un arxiu històric?
A Campredó és difícil, ja que les estructures polítiques són molt dèbils i les associacions es basen en el voluntarisme. Jo tinc un arxiu particular de Campredó i m’agrada conservar la informació i escriure’n abastament. Però, repeteixo, a Campredó no es donen les condicions per treballar adequadament per manca de voluntat política i pel malament que s’han fet les coses durant trenta anys. Hi ha hagut incapacitat política a l'hora de potenciar res culturalment amb cara i ulls, així com nul·la dinamització social.
 
− És difícil avui en dia aproximar la cultura a la gent?
Malauradament, si vols apropar-te a la gent, organitza correbous. De vegades el nivell cultural està mal vist. Per molta gent està millor vist anar a una casa de dones de reputació dubtosa que apropar-se a una biblioteca. I la cultura, pel contrari, és la base de tota societat. A les Terres de l’Ebre, amb l’abús insuportable en l’organització dels correbous, moltes eines culturals queden encara més minoritzades.
 
− Creus que els polítics podrien fer alguna cosa per fomentar la lectura de llibres ebrencs?
Primerament, som un poble amb escàs hàbit per la lectura, la qual cosa ens debilita moltíssim. Avui dia hi ha autors ebrencs de primer nivell en gèneres diversos. No per ser ebrenc és bona literatura, però tampoc al revés. La coneixença de novel·listes com Francesca Aliern o Emili Rosales, o poetes com Joan Elies Adell o Marià Lleixà, sorprendria gratament molts lectors.
 
− Ara que parlem de fomentar, comenta’ns una mica en què consisteix el teu espai radiofònic "Lletres Ebrenques" d'Antena Caro.
Al programa parlem de literatura d’arreu dels Països Catalans, amb un especial interès pels autors ilercavons. Convidem des d’autors consagrats a estudiants de batxillerat, i tractem temes literaris de tota mena. Internet possibilita aquesta mena de programa, que en la seua audiència normal no hi tindria cabuda. Ja portem cinc temporades i ens sentim francament orgullosos del seu funcionament.
 
− Ets dels que penses que llegir ens farà més lliures o, per contra, creus què és més important saber triar el que es llegeix que no pas llegir en quantitat?
S’ha de saber seleccionar. Sobretot evitar la gran propaganda que ens porta a enlairar autors contraris a la nostra cultura i llengua per criteris econòmics. Això no passa en els llocs on la llengua nativa està normalitzada. Hem de saber què llegim ja que tenim a l’abast tot tipus de gèneres i possibilitats.
 
− Com a escriptor que ets, estàs a favor o en contra de les planes web de descàrrega gratuïta d'arxius quan, al mercat, tenen un preu?
Tema delicadíssim. No en sóc usuari, llavors poc puc dir sobre el tema. Sóc conscient del rebombori que el tema causa, però.
 
− Per acabar, recomana’ns algun llibre.
Sabó Moll, una novel·la magnífica de Francesca Aliern, la millor al meu entendre de producció ebrenca. Llegir qualsevol d’Arbó i l’obra de Bladé és igualment imprescindible. La Princesa de Jade, de l’amiga reusenca Coia Valls també és de primer nivell.
    

També et pot interessar