Roser Regolf
,
18/11/2019
Llibres

Josep Igual: "En aquest país no et fas ric escrivint"

Una de les obres d'Igual ha estat guardonada als Premis Octubre de literatura catalana
Josep Igual

Foto: 

Roser Regolf
L'escriptor i músic Josep Igual
Amb una tassa calenta entre les mans, conversem sobre un dels grans escriptors de l'època contemporània: Sebastià Juan Arbó. El té com a referent i exemple. Josep Igual (Benicarló, 1966) és un creador polifacètic que salta de les lletres a la música per guanyar-se la vida. Amb més de 30 obres de prosa i poesia publicades i un bon nombre de premis i reconeixements, l'escriptor establert a Amposta ha guanyat el premi Joan Fuster d'assaig dels 48ns Premis Octubre, un dels certamens més importants de la literatura catalana. Josep Igual és crític amb algunes editorials, amb segons quins agents literaris, amb premis de renom i amb gairebé tot el que l'envolta. Diu les coses tal com les pensa, i a Surtdecasa hem parlat amb ell.
"No hem de tractar al lector d'estúpid, menysvalorar el públic és una recepta que funciona i és una mala operació"

- Compta amb un bon nombre de publicacions i premis. Quan comença a escriure?
A l'adolescència començo a llegir molt i després, acompanyat amb amics amb qui compartíem aquesta afició, vam posar-nos a escriure. Perquè per escriure és molt important llegir, o seguir llegint mentre vas escrivint. Vaig començar fent poesia, un gènere que sol ser bastant jove, tret d'algunes excepcions. Més endavant, amb 21 anys, vaig publicar el meu primer llibre i amb 23 vaig guanyar un premi i, a partir d'allí, ja hem anat fent.

- On publica més sovint actualment és a un bloc on té una secció anomenada 'Plàncton'.
És una col·laboració amb un mitjà d'uns amics on publico notes setmanalment. Em sento molt lliure perquè em deixen un gran marge d'expressió i d'opinió, el que és d'agrair.

- És allí també on, en una entrada, recupera la frase: "escriure és ofici de pobres".
Això ho deia Josep Pla i la veritat és que té raó: és un ofici de pobres. Quan et dediques exclusivament a escriure has d'anar de branca en branca, per això la majoria de gent s'ajuda amb altres coses. En aquest país no et fas ric escrivint, i encara menys amb el tipus de literatura que faig jo.

- També té una faceta de cantautor. Compagina així les lletres i la música?
Ara la majoria dels meus ingressos em vénen de la música. Fa anys sí que feia materials propis: cançó d'autor i musicava poemes, però ara faig música de ball, que és més comercial i em permet subsistir. Al principi em dedicava plenament a escriure, feia 6 o 7 articles a la setmana per a diversos mitjans, però amb la crisi del 2008 es va acabar tot de sobte i m'he hagut d'anar reinventant. Però no només he treballat com a músic i escriptor, també he fet altres feines que m'han permès veure la vida mateixa més enllà dels llibres.

- Està millor el sector de la música que el literari?
No, tampoc. Al principi em movia en un circuit, però a poc a poc també s'ha anat trencant. Com amb les lletres, viure d'això és molt complicat, i més tal com està la situació de la llengua i del país... però seguim resistint.

- Neix a Benicarló i actualment viu a Amposta. Què el mou fins a aquestes terres?
Fins aquí em van portar circumstàncies plenament personals, però sí que val a dir que quan vivia al País Valencià hi havia un ambient sociopolític una mica advers, i es va ajuntar tot. I venir a un territori com és lo Delta, del qual estic bastant enamorat, va ser una bona sortida.

- Diuen que el Delta de l'Ebre és un lloc inspirador.
Jo me'n vaig enamorar a través de la seva literatura. Amb autors com Sebastià Juan Arbó o, una mica més amunt, el Jesús Moncada, descobreixes un món que teníem molt a prop però que no sabíem que existia. Es veu que hi ha hagut un interès a marcar la frontera del Sénia, pel qual ens desconeixem moltíssim, quant tenim moltes coses en comú, sobretot la manera d'estar al món i veure les coses.

- Parlem ara de la seva obra l''Eternitat enamorada'. Allí parla de la més recent actualitat. Me'n fa una breu sinopsi?
És un dietari, un gènere que a mi m'agrada molt perquè és el més lliure que hi ha. Et permet fer una entrada reflexiva, l'altra més lírica, o fins i tot fer aforismes. És un gènere que no té les servituds o obligacions d'altres gèneres. I vaig triar les notes del 2016 i 2017 perquè han passat coses bastant convulses i hi ha canvis en l'ambient que són complicats i alhora esperançadors. I viure-ho de primera mà m'ha permès compaginar l'electricitat política del moment amb la vida més reflexiva. Interactuar amb la gent i veure i participar d'algunes activitats m'ha permès reflectir-ho molt bé.

- Són les seves vivències d'aquells anys.
Són les notes, sí, i sense fer trampa. Perquè llavors, ni tampoc ara, no teníem tota la informació que s'ha pogut moure per la rebotiga. Vaig plasmar les sensacions des d'aquell present i, tot i que després s'han sabut més coses, no les he incorporat, perquè no em vull fer passar per profeta ni res semblant. Les errades d'apreciació que vaig cometre es mostren tal com les vaig viure en aquell moment.

- 'L'eternitat enamorada'. Creu que el títol reflecteix el context d'aquells dos anys?
És una mica irònic. Ve d'un versicle d'un poema de William Blake que diu "l'eternitat està enamorada dels fruits del temps". Això de l'eternitat és un concepte molt solemne i hiperbòlic, d'allò que els humans podem fer amb el temps o a la inversa. I aquesta idea m'agradava bastant, sembla gairebé d'una novel·la romàntica, i el jurat dels Premis Octubre també ho va saber captar.

- Precisament amb aquest dietari guanya el Premi Joan Fuster dels 48ns Premis Octubre del País Valencià, un dels certamens més significatius de la llengua catalana.
Feia temps que estava treballant aquestes notes del dietari i quan vaig veure el premi vaig presentar-me, més que res per posar-me un termini i no estar sempre reescrivint. I, la veritat, ha sigut una sorpresa molt agradable.

- El jurat va valorar la seva obra com a "hereva de la tradició assagística catalana". La seva literatura beu de grans clàssics de l'assaig com Josep Pla o el mateix Joan Fuster...
En literatura catalana, sobretot en assaig, tant Joan Fuster com Josep Pla són dos models ineludibles. Joan Fuster era un autor més reflexiu i intel·lectual; Josep Pla també, però afegia molt més l'anècdota de la vida, els retrats de persones, els seus viatges... i el meu model seria una barreja de tots dos. També ho és Giacomo Leopardi, un poeta italià que feia assaig des d'una visió poètica, o el portuguès Miguel Torga, qui també va escriure molts dietaris. Tot això són models, però els meus interessos personals i estètics són diferents dels d'ells i tampoc som coetanis. Però no hi ha el llibre sense la biblioteca. Tot això, evidentment, amb els anys ho portes al teu terreny i amb la teva veu, perquè no es tracta de fer un pastitx dels altres sinó de reflectir el teu propi món.

- Prefereix també l'assaig quan vostè és el lector?
Llegeixo de tot. Vaig començar amb la poesia i em segueix agradant i en continuo fent. M'agrada la narrativa curta, els contes, també algunes novel·les que van més enllà d'anècdotes narratives. Ara mateix hi ha un autor bastant controvertit a la meva llibreria, Michel Houellebecq, que també ve de la poesia, però les seves novel·les reflecteixen el moment i introdueixen molt d'assaig. Després també hi ha novel·les policíaques que reflecteixen millor la realitat que qualsevol reportatge periodístic i és molt interessant que a través de la ficció es pugui reflectir millor l'actualitat. 

- És un bon moment per a la literatura?
Hi ha de tot. Estem davant d'una operació del sistema, al meu entendre, que és el desprestigi de les humanitats. La paraula com a eina de coneixement també està sent desplaçada per l'audiovisual, encara que en aquest molts cops hi ha una base literària. La literatura està en més llocs dels que ens sembla, no hi és només al paper o al llibre. Una cançó feta amb voluntat literària també és un poema. Però, tot i que la literatura sempre ha sigut marginal, ara estem arribant a un punt excessiu on es llegeix molt poc. A més tenim el problema afegit de la pervivència i presència de la llengua, per això estem sempre jugant als marges.

- I si parlem del mercat literari?
Llavors podem esmentar dues opcions: prestar-se a jugar amb el mercat o no accedir-hi. El meu cas és la negativa, em nego a jugar amb el mercat i a editar amb segons quins grups editorials que no m'interessen, perquè estan fent molt de mal per cultivar un lector més o menys decent. El mercat llibresc català, a més, està fragmentat, perquè que un llibre editat a Mallorca o a València arribi a Barcelona sembla gairebé un miracle. Són anomalies que no són gens innocents i que tenen tot un rerefons d'intencionalitat.

- Tenim una responsabilitat com a lectors, però també la tenen els escriptors.
Sí, el que passa és que a la gent no se la pot obligar, així que s'ha de fer més aviat una feina pedagògica. A mi m'han cridat d'instituts per a fer xerrades i el professor m'ha dit "tranquil, que no els interessa res" i això no és veritat. El que hauríem de repensar és la forma de fer i transmetre la literatura, que al final ve de la vida i a la vida torna. I ens toca fer una mica de militància en moltes coses, però al lector no se li pot demanar un compromís que compri en català, l'important és que els llibres en català siguin bons. Si la gent té un bon "producte" l'acaba consumint. I sobretot no hem de tractar al lector d'estúpid, menysvalorar el públic és una recepta que funciona i és una mala operació.

- Mentre editen el dietari de 'L'eternitat enamorada', està treballant en alguna altra cosa?
En els últims mesos m'han sortit tres llibres: un llibre de contes que va guanyar un premi l'any passat, un poemari i el dietari que estem editant. Estic una mica en compàs d'espera. També tenia un compromís amb un altre editor, però ho ajornarem una mica. Però vaja, escriure cada dia és fonamental per a mi. 

Més informació: 

El blog de Josep Igual

També et pot interessar