Jump to navigation
Laura Villalba (Roquetes, 1984), doctora en filologia catalana, ha indagat en la figura d'Adelaida Ferré i Gomis partint de les cartes que s'enviava amb el seu professor Rossend Serra. L'any 2018, Villalba guanya el 33è Premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular, i fruit d'això, ara neix 'Adelaida Ferré i Gomis, folklorista: l'art de brodar rondalles'. En parlem amb Laura Villalba, en una conversa on ens mostra el paper de les dones en el folklore català de principis de segle.
- Qui va ser Adelaida Ferré i Gomis?Quan parlem d’Adelaida Ferré i Gomis ens referim a una dona de finals del segle XIX que es va dedicar a recollir i estudiar el folklore. Ella era professora de puntes, del que aquí diríem ganxet, i teoritzadora de la història d’aquest art. De manera semblant a altres joves pertanyents a la burgesia catalana de principis del segle XX, Adelaida va estudiar una assignatura de folklore a una escola d’institutrius. Un dels mestres que va tenir, Rossend Serra, els ensenyava gramàtica i literatura, i també les va introduir en el folklore. I aprofitant que totes les alumnes eren dones i que estiuejaven a llocs diversos, el professor va fer una recollida de diferents materials d’arreu del país a través de la feina que elles li enviaven a través de cartes.- I Adelaida Ferré va ser una de les alumnes que més cartes li va enviar?Ella va fer una feinada considerable, i tot abans de casar-se. Adelaida va publicar una part del seu treball a revistes de l’època, que és el que jo he estudiat al llibre. Tot i això, jo només he analitzat 20 d’aquestes rondalles de les gairebé 100 que en vaig trobar d’inèdites.- Què s’entenia per folklore i cultura popular en aquella època?En aquest moment de pas del segle XIX al XX, el folklore i la cultura popular estava en auge. Era un moment en què es donava molta importància a la nació, a la ruralitat, a la forma de fer dels pobles, pel que tenia un paper molt important. A més, és un moment que tot això també es professionalitza, es fa teoria científica.
- Com descobreixes la figura d’Adelaida Ferré?L’any 2010 començo una tesi doctoral a la URV, amb l’objectiu de mostrar com s’havien incorporat les dones en l’estudi del folklore popular des de finals del segle XIX fins al primer terç del XX. Això estava lligat a un projecte que en aquell moment consistia a buidar tot el material folklòric que hi havia a les revistes d’aquella època. I va ser en aquell moment quan me’n vaig adonar que la contribució de les dones al folklore és molt més del que la història té en compte. Llavors vaig contactar amb l’Arxiu Històric de Barcelona per saber si seguien conservant el material de les alumnes que havien estudiat aquells cursos del Rossend Serra i Pagès i, en veure que hi havia molt de material, vaig decidir que no podia fer només una panoràmica, sinó que havia d’estudiar el context i centrar-me en una sola figura.
- Per què l’esculls a ella?Per escollir un nom, jo em llegeixo totes les cartes que el professor havia intercanviat amb les seves alumnes. I al final, va ser la figura d’Adelaida la que em va despertar més tendresa i humilitat... I va ser una barreja d’aquests sentiments, que serien la part personal, amb tota la feina que ella havia fet com a professional. I vaig encertar, perquè vaig localitzar gairebé 1.500 documents inèdits entre rondalles i algunes obres que ella havia fet per al cançoner popular de Catalunya. Tot i això, la majoria d’informació no la vaig trobar fins un any i mig després de començar, perquè a diferència de la majoria de les folkloristes que apareixien en aquells documents, Ferré no disposa d’un fons personal amb el seu llegat, pel que només es conserva el material que ella va enviar al professor i tres línies de l’Enciclopèdia Catalana.
- Com arribes fins a la resta del material?Vaig fer tot el possible per trobar la seva família. Sabia que seria molt difícil, perquè jo tenia poca informació d’aquella dona i tot allò havia passat feia molt de temps. No sabia si tindria fills o ni tan sols família, però quan faltaven dos anys per acabar-la vaig trobar al fill, que em va donar més pistes biogràfiques. Jo li vaig descobrir tot el treball que havia fet Adelaida Ferré i que ell desconeixia, i ell em va regalar la part de la vida de la seva mare.- Tenint en compte que en aquell temps es va començar a teoritzar la cultura popular, les alumnes de Rossend Serra van ser de les primeres a estudiar-la. Quin era el paper de les dones en la cultura popular de principis del S. XX?Les dones eren transmissores, però també protagonistes de rondalles. Però una cosa és el paper que van tenir i l’altre el que la història ha mostrat. Perquè si ara ho mirem des d’aquesta perspectiva, veiem que a principis del segle XX les dones ja van començar a tenir un paper actiu en el folklore. I en el cas d’Adelaida, ella sabia taquigrafia, el que aporta un punt extra perquè podia recollir amb més fidelitat els textos.- Aquest paper actiu també tenia la seva part d’anonimat, però...Sí, com passa amb el seu mestre. Ell les feia recollir la cultura popular d’arreu del país amb l’excusa que les dones confiarien més en elles, per exemple. I aquell material l’utilitzava el professor en els seus estudis. Tot i això, en alguns casos se les deixava publicar amb el seu nom, però aquesta part era només un 5% del contingut de les revistes.- Falta molta recerca sobre el tema?En general hi ha una recerca activa en aquest camp, molt més de la que es coneix. En els darrers temps s’ha treballat molt i ja hi ha bases de dades molt completes sobre el tema. Des de la URV, per exemple, s’ha treballat molt en l’estudi de la rondallística catalana, de les llegendes populars i del material de folklore publicat a la premsa. I a nivell interuniversitari també trobem projectes comuns.- D’una part de la teva tesi doctoral neix ‘Adelaida Ferré i Gomis, folklorista: l’art de brodar rondalles’, amb el qual vas guanyar l’any passat el 33è Premi Nacional de Cultura Valeri Serra i Boldú. Què hi podem trobar?De la tesi extrec la part panoràmica general, la biografia, els estudis i una part del corpus de les rondalles publicades, i ho presento al premi en forma de síntesi. El llibre només mostra una part molt menuda de la feinada que ella va fer. El valor del llibre és donar visibilitat a la figura d’Adelaida Ferré: aportar llum a la figura d’una dona, contextualitzant-la i testimoniant la seva obra, el que també dignifica el treball injustament silenciat de moltes altres dones. Quan l’any passat vaig guanyar el premi vaig rebre’l com un reconeixement a la feina que ella va fer i que mai es va donar a conèixer al 100%. Va ser tot un goig per a mi veure el nom d’una dona per segona vegada en aquest premi, que s’interessa per la recuperació i divulgació en risc de caure tantes vegades en l’oblit.- Com t’endinses en la cultura popular?La cultura popular és una motxilla que tots portem des de casa: el conte que t’han explicat, la cançó que et cantava aquell familiar, que la teva àvia repetís sempre aquella fórmula a l’hora de dinar... I això la majoria de gent ho viu sense més. Però en el meu cas, que estava estudiant filologia catalana, curso entre tercer i quart les assignatures d’etnopoètica i folklore. Podríem dir que el meu interès neix quan me n’adono que tot allò que m’explicaven els meus iaios té un nom, una classificació i una base científica que diu que arreu del món s’expliquen aquells contes.- Ara ets professora de secundària, ofici que combines amb la recerca. Falta fomentar les tradicions orals i la cultura popular entre els més joves?Sí. De fet, si quan jo era petita bona part de la cultura popular dels meus pares ja s’havia perdut, i cada vegada “anem perdent més llençols”. Suposo que moren les generacions grans i els joves, per falta d’atenció, no hem captat tot aquell tresor oral. A tot això s’afegeix el dia a dia, les presses, les noves tecnologies... També és veritat que surten noves formes de folklore. Per exemple, fa vint anys les llegendes urbanes tenien un tipus de protagonistes que avui han canviat totalment.- Com veus el moment cultural que estem vivint a les Terres de l’Ebre?Estem en una època d’auge de la cultura ebrenca, amb una proliferació de novel·les, nous noms que surten...Estem en un moment magnífic.
