Anna Zaera
,
12/11/2019
Llibres

Teresa Tort: "S'han de començar a importar paraules des de la perifèria"

L'autora de Benifallet presenta '100 paraules ebrenques' amb el col·lectiu de la Diàspora ebrenca
Teresa Tort

Foto: 

Cedida
Teresa Tort
Teresa Tort (Benifallet, 1967) es va instal·lar al Garraf fa dues dècades i fa 30 anys que va anar a viure a Barcelona. Filòloga de formació i tècnica de normalització lingüística de professió. És recopiladora de paraules particulars des del 2012 al blog 'Agafada al vol' i analista amateur sobre el paper de la llengua en la nostra societat. Després de l'èxit del llibre '100 paraules ebrenques', ara farà una presentació molt especial envoltada dels membres del col·lectiu Diàspora ebrenca en els sopasr tertúlia que tenen lloc a Casa Mariol de Barcelona. Segons l'autora, cada paraula, agafada al vol, constitueix l’oportunitat per a reflexionar sobre la comunitat de parlants, sobre com s’aprèn una llengua o sobre algun fenomen lingüístic específic. Altres vegades, un mot és simplement el fil que estira cap al present una experiència que havia quedat adormida en algun lloc remot de la memòria. Amb ella hem parlat de la parla col·loquial d’una terra que comença a ser visible més enllà del Coll de Balaguer.
"Aprofito paraules que tothom ha dit tota la vida i faig comentaris per vincular-les amb el context"

- Quin és l'origen d'aquest llibre '100 paraules ebrenques'?
Vaig començar 'Agafada al vol', un blog a Vilaweb, el desembre del 2012 i la idea era recollir paraules que no se sentien gaire i que no sabia si es recollien als diccionaris. Paraules que aquí a Barcelona els semblen estranyes o peculiars. Quan em vaig plantejar fer el blog no volia que fos un recull de lèxic. La idea era descriure l'escena en la qual havia sentit la paraula, perquè vaig pensar que em donaria peu a parlar del context sociolingüístic. Explico l'escena i després hi ha la part lingüística on amplio d'on ve, la forma, etc. El meu objectiu és contribuir a la reflexió lingüística perquè la majoria de paraules ja han estat documentades.

- Quina regularitat tenia aquesta recerca de paraules?
Al començament la meua idea era fer-ne una cada setmana, i en vaig acabar fent quatre al mes. Necessito temps per pensar, per escriure. Ara en faig dos al mes. En tinc vora 300 i la majoria són ebrenques, però com que faig classe de català per adults, també n'agafo algunes dels alumnes. Per exemple, xereca, que vaig agafar d'un alumne de Mallorca. Són paraules que em sorprenen. Les volia rescatar de l'oblit i poder associar amb la vida quotidiana.

- Alguna paraula de les que hagis inclòs en el llibre que t'hagi sorprès especialment?
N'hi ha una que és melitxa. Resulta que ma mare està fent cursos de català i li van encarregar una redacció. Ella va escriure sobre una colònia de melitxes, i la professora no sabia què volia dir.

- Jo tampoc! Què és una melitxa?
Són formigues molt menudes que normalment formen una plaga. És una paraula que no surt als diccionaris. En canvi, Jesús Moncada l'utilitza als seus contes. És una paraula molt local, però que un escriptor reconegut l'ha utilitzat. De Benifallet a Tortosa es perd. Al llibre hi ha paraules que són molt singulars en àmbits concrets, per exemple poden ser molt conegudes a la Terra Alta o al voltant del meu poble, o d'altres que són molt típiques de tot el parlar de les Terres de l'Ebre.

- Alguna altra de les teues preferides?
Cascaries! No surt al diccionari, és una variant d'una fórmula recollida al diccionari. La forma reconeguda és cascarries. Són les marques de brutícia que trobem al cos i s'utilitza molt a les Terres de l'Ebre. Aprofito paraules que tothom ha dit tota la vida i faig comentaris per vincular-les amb el context.

- Suposo que algunes de les paraules les has redescobert fora de les Terres de l'Ebre...
Sí. Em passa molt quan comparteixo estones amb els companys de feina. Un dia estava dinant amb els de la feina a la platja, i li dic a la meua companya: "m'han sortit unes plaxes". Em va contestar: on t'han sortit platges? De vegades els costa d'interpretar encara que estiguen dites en context. També tracalet o gambalatxo, que és una persona de mala vida, sortidora que té vicis.

- Segurament altres no les utilitzes ja.
Hi ha paraules que jo les reconec perquè les deia ma iaia i ma mare i jo ja no les utilitzo. Altres les diuen les meues amigues del poble, que tenen la mateixa edat, però jo les he anat perdent. Per exemple, malmirrosa vol dir que no et trobes gaire bé.

- Al poble es conserven les fórmules més genuïnes.
Sí, hi ha una diversitat que a la ciutat no trobes. Al mateix poble, hi ha gent que utilitza unes paraules que tu no utilitzes. Perquè moltes de les paraules que utilitzem depenen de la biografia de cadascú. És una riquesa que contrasta amb la situació actual, com estem sempre amunt i avall, moltes paraules autòctones ja no es conserven. Quan surts fora, ho llimes o ho amagues. Recordo que vaig escriure un conte sobre l'experiència que vaig tenir la primera vegada que vaig anar a un supermercat a Barcelona.

- Què va passar?
Li vaig demanar a la caixera si tenia una pinya de bròcul. I ella pobra no sabia si volia una pinya o un bròcul.

- Quan vas arribar a Barcelona des de Benifallet, com vas reaccionar davant aquest xoc cultural? Ho vas reivindicar o ho vas amagar?
Parlem de fa 30 anys, eh? La situació no és comparable amb la d'ara. Jo vaig fer català a l'Institut i tenia un bon nivell, però en estàndard només. A poc a poc, vaig començar a agafar consciència del dialecte i anava incorporant paraules. Llavors tenia un professor que era implacable i m'ho marcava com a faltes. Era una època en què no tenia referències escrites. Però un cop vaig tenir l'estàndard molt assumit, i tenia molta seguretat a l'hora de controlar la llengua formal, vaig començar a llegir autors valencians i això em va ajudar molt. Per exemple, un cop llegint una novel·la de Manuel Baixauli vaig llegir "obric la porta" i em vaig emocionar! Vaig veure que existien textos escrits amb paraules que jo havia dit tota la vida. O xocolate escrit amb e.

- Ha estat tot un recorregut per tu prendre consciència que podies apropar-te a la llengua oral a través de l'escriptura?
Has d'intentar formar-te una miqueta, saber què permet la normativa i què no permet. Els escriptors de cada lloc dignifiquen una manera de parla concreta. En tortosí no teníem molts referents, però al País Valencià, sí. Quan feia dos anys que escrivia el blog, vaig començar a fer proves de traslladar les formes verbals del tortosí a l'escriptura. El llibre '100 paraules ebrenques' està escrit en modalitat de llengua escrita formal però recollint una part de les formes del tortosí. Però, per exemple a la feina, no escric així. Totes les coses que no són blanc o negre, requereixen un procés, anar prenent decisions. En el llibre també faig distincions, depèn si parlo en nom d'algú o ho estic dient jo utilitzo unes formes o unes altres. 

- Quin és el teu nivell de risc? Quines formes decideixes incloure i quines no?
Pel que fa al lèxic, el que intento és mirar si està recollit a l'Alcover Moll, perquè hi ha moltes paraules que encara que no apareguin a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) són totalment correctes, com per exemple poalada. També em baso amb el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) perquè recull moltes paraules que diem. Però la gramàtica de l'IEC catalana del 2016 recull la variació territorial i recomanacions del que és propi de la llengua formal i de la informal. Per exemple, el lo, jo no l'escric mai. Perquè a l'hora d'escriure'l és difícil reproduir la forma oral, en què hi ha cops que s'utilitza i altres no. Agafa'l cotxe, no diem agafa lo cotxe. Quan el diem sí que el diem bé perquè és una regla gramatical que el nostre cervell ja té integrada. Aquest o este són correctes però jo opto per posar aquest en llengua escrita, i poso este quan transcric alguns diàlegs. El que he fet és intentar fer una tria de com ho faré i sempre fer-ho igual, perquè si escrius regularment en un diari i una vegada fas una cosa, i una altra, en fas una altra, pot despistar molt.

- Creus que el dialecte tortosí s'ha fet més conegut en els darrers temps a Barcelona? Quin paper creus que han tingut els mitjans de comunicació?
Als mitjans de comunicació encara ara no se senten regularment parles que no siguin estàndard. Sí que és cert que hi havia un presentador del temps, Toni Nadal, que parlava occidental o la mateixa Fàtima Llambrich als informatius. La gent si ho sent als mitjans s'hi acostuma. Ara bé, és cert que darrerament hi ha més visibilització de la comunitat ebrenca. Potser tot comença amb les mobilitzacions de la lluita contra el transvasament i la Plataforma en Defensa de l'Ebre; o les festes del Renaixement i altres esdeveniments culturals que han posat al mapa les Terres de l'Ebre. Això vinculat a la llengua dóna al territori més personalitat cultural. 

- Creus que les Terres de l'Ebre han aconseguit aquesta personalitat cultural de cara enfora?
Sí, crec que ara hi ha una percepció que això és una riquesa, fet que abans no passava tant. Per mi és una qüestió cultural i històrica. Fa uns anys l'estàndard el teníem més just, i en aquell moment el que interessava és que hi hagués un model de llengua de referència potent. En canvi, quan ja fa 30 anys d'aquesta consolidació, ara ja podem aprofundir en les variables. Ara hi ha un model clar i, per tant, seria el moment de plantejar les qüestions de les variants territorials. No cal que totes les particularitats estiguen recollides, sinó seria tornar a l'època prefabriana, que marca un punt d'inflexió en la normalització de la llengua catalana.

- El debat sobre la llengua catalana està més viu que mai, sobretot per com la preservem del castellà en ambients urbans.
Sí, per exemple aquí al Garraf també tenen moltes particularitats, tot i que estan prop de Barcelona. En aquests moments molts filòlegs com Pau Vidal o Enric Gomà en parlen molts als mitjans de comunicació. Hi ha un debat sobre la llengua col·loquial als mitjans. A les sèries de televisió de TV3 per exemple s'intenta reflectir la manera de parlar dels joves amb un model de llengua col·loquial molt híbrid, que està molt empeltat pel castellà. Com si la llengua col·loquial genuïna no fos possible. Per exemple, al meu fill l'altre dia, els amics del poble li van dir que era un primalet. Als pobles encara tenen una manera d'insultar que és genuïna, És una manera viva i contemporània. Un primalet és un porc petit. Només cal un que vagi a caçar per poder-ho saber. Els assessors lingüístics dels mitjans de comunicació no ho tenen en compte, i s'han de reivindicar aquestes formes acolorides i riques de la parla més subversiva. Hi ha formes d'insultar-se, o d'argot viu, que no depenen del castellà i que s'estan perdent a les grans ciutats. Més enllà del sentimentalisme per un territori, crec que el que poden aportar regions com les Terres de l'Ebre és un lèxic més genuí i un registre de la llengua més divers.

- Hi ha més tendència a ser modern agafant fórmules castellanes o angleses?
Hi ha paraules ebrenques que poden ser molt malsonants, només és qüestió de donar-los un espai. De crear models de llengua. Això té molt de valor i el que fas és rescatar per a tota la comunitat una cosa que ara és només d'una part de la comunitat. Això té un nom en lingüística. Perquè hi ha paraules específiques que, per exemple a Barcelona no existeixen. Una botana és una paraula útil perquè no tenen fórmula per dir que s'ha fet un forat a causa del foc. I és una pena que no es pugui utilitzar. Quan es vol importar una paraula de l'anglès s'importa sense cap problema, també es podrien començar a importar paraules des de la perifèria.

També et pot interessar