Ernest Costa: “Encara som testimonis d’una cultura mil·lenària que és a punt d’esborrar-se”

Fa anys que Ernest Costa (Bescanó, 1940) va amunt i avall del país, sempre amb un bloc de notes i una càmera fotogràfica a la motxilla. De l’experiència com a excursionista i de la seva dèria per immortalitzar la Catalunya rural, n’han sorgit articles i llibres que si una cosa demostren és l’estima pel territori. Es coneix amb presició tots els racons del massís del Port i, per això, els darrers anys ha publicat guies sobre Horta de Sant Joan, Prat de Comte, Alfara de Carles, el Mas de Barberans... i ara és el torn de Paüls (Arola Editors). El divendres 9 de novembre es presentarà el llibre sobre aquest poble on ‘primer obren la boca que els ulls’, conegut per les cireres i l’aigua fresca del bosc de Sant Roc.

 

- Fotògraf, excursionista, periodista, escriptor... com es defineix?

Participo una mica de tot, però és en el mot excursionista on em puc sentir més còmode. 

 

- L’excursionisme l’ha portat a la fotografia o la fotografia l’ha portat a l’excursionisme?

La dèria per descobrir territoris i divulgar-los m’ha portat a la fotografia i a escriure.

 

- Què ha de tenir un paisatge perquè vostè en faci una fotografia?

Mai no he pretès fer una fotografia creativa o artística. Hi ha gent més preparada que jo per fer-ho. D’aquí que jo busqui un altre camí: explicar un lloc, deixant constància de com és en un moment determinat. Això sí, de la manera més pulcra i correcta possible, buscant les llums i els moments més propicis.

 

- Darrere les seves imatges hi ha una labor documental?

El que més em motiva és documentar realitats que estan a punt de desaparèixer. Puntualitzant més, afegiria que en força casos ja han desaparegut. I és que són moltes les activitats rurals que ja han fet mutis. Només cal veure que en els vuit-cents quilòmetres quadrats dels Ports no queda ni una sola pagesia i que les de les terres planes es transformen a una velocitat vertiginosa. Dit diferent, una cultura mil·lenària i d’una riquesa i complexitat extraordinàries s’esborra completament.

 

- Els seus reportatges han focalizat la vida al món rural. La realitat urbana no li interessa?

Davant la realitat urbana m’embadaleixo, sobretot quan hi ha gent, que és quan s’han de viure. Situat en un carrer no paro d’observar gestos, de descobrir els ulls, les mans, la manera de moure’s. Però em fa l’efecte, potser és desconeixement, que aquí a les ciutats els canvis van més a poc a poc i que ja hi ha molts notaris que en deixen testimoni. Crec que el món rural està més oblidat; més encara, diria que desconegut.

 

- Acaba de publicar una guia de Paüls, en una sèrie que fins al moment també inlou Horta de Sant Joan, Prat de Comte, Alfara de Carles i Mas de Barberans. Quant temps inverteix en ecriure un llibre?

És molt difícil calcular-lo. Al temps específic per a fer el llibre, que és molt, cal afegir-hi tots els viatges, les excursions, les coneixences que he anat teixint des de fa molts anys.

 

- Com aconsegueix treballar en una societat on tot es mou segons l’ara mateix?

Procuro empeltar-me de la manera de fer pagesa, tan poc amiga de les presses. O d’aquella sortida que va tenir l’escultor Josep Llimona un dia que compartia el temps amb uns amics: li van lliurar un telegrama i, sense llegir-lo, se’l posà a la butxaca. “Si és un telegrama, ha de ser urgent per força”, li van objectar. Però, com si res, Llimona respongué que, d’urgent, encara ho seria més l’endemà.

 

- A quin públic poden interessar les seves guies?

No em preocupa tant a quin públic poden interessar aquests llibres, sinó quina utilitat poden tenir. Per exemple, permeteu-me parlar de la toponímia: al volum de Paüls he reunit mig miler de topònims, potser més, alguns dels quals mai no havien sortit en lletra impresa. Per tant, possiblement es perdrien. Algú pot creure que quina feina més vana. Caldria, però, aturar-se a pensar que sense noms els llocs i també les persones, són ben poca cosa.

 

- Els noms ens fan entendre els llocs.

Ens expliquen el com i el perquè d’un territori, són la seva carta de presentació més completa. A part, molts d’aquests topònims els he aconseguit situar de manera precisa damunt del terreny. I tot gràcies a la memòria d’uns sabedors, notablement vells, que quan no hi siguin ens deixaran tan orfes que serà molt difícil omplir les llacunes en blanc que tenim als nostres mapes. Podria continuar posant l’accent en les paraules que es gasten en una àrea determinada, amb els noms de les plantes, amb el record viscut, amb tantes i tantes informacions que van sent engolides per l’oblit i que ens enriqueix i honora deixar fixades.

 

- Com dèiem, el seu darrer llibre ens porta a Paüls. Què l’ha captivat d’aquest poble?

Descobrir des del migdia com Paüls assenta les seves cases resseguint les corbes de nivell, no deixa indiferent als viatgers. Per tant, és un altre patrimoni que cal vetllar perquè no caigui en l'adotzenament. L'arquitectura tradicional en forma de casetes, cisternes, eres o marjades, l'hospitalitat i capteniment dels paülsencs, o les particularitats gastronòmiques haurien de ser atributs a posar de relleu. Al cap i a la fi, no demano la lluna. Als països avançats d'Europa es veu prou bé quin és el camí a seguir.