Surtdecasa Ebre
,
03/03/2014
Llibres

Marta Rojals: “M’agrada viure tranquil·la i, per a mi, com per a qualsevol lector, allò públic són els llibres”

Parlem amb l'escriptora de la Palma d'Ebre sobre la seva última novel·la “L'Altra”
Avui he parlat amb la Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) per mail. És amable, directa, fins i tot, amb quatre línies de text, he notat un aire desenfadat i amable en la seva forma de comunicar-se. Posar-me en contacte amb ella, encara que fos escrivint una filera de lletres des de la distància, em provocava certa inquietud. Això que cap col·lega de professió li hagi vist la cara, et resta capacitat de control.
 
De fet, ja a posteriori, al comentar-li a una companya periodista que li havia fet una breu entrevista m'ha dit: “Però has quedat amb ella?”. No, com la resta dels mortals. No hi he quedat. Això sí, he ideat una fórmula per suplir aquesta distància i captar la vertadera "Marta". Que ha resultat, però, a mitges. He pensat que podria servir-me un qüestionari tipus, d'aquells estereotipats que sempre m'han semblat genials per capturar l'essència dels personatges sense massa literatura sobrera. Quin és el teu ídol, el teu menjar preferit, el teu lloc on viure, el teu estat civil ideal... Havia d'intentar fer un retrat robot de la misteriosa escriptora, encara que fos utilitzant mètodes de revista lleugera. No ha estat fàcil. Ella, hàbil, li ha donat la volta al test per barrar la invasió de soca-rel. “Acabaré la frase, si no t'importa..”, m'ha escrit per dir-me que evitaria posar noms propis a les demandes del meu polit qüestionari. Tot i això, ha respost poèticament i això, venint d'una escriptora, és com una dedicatòria.
 
Curiositats a banda, hem parlat del seu primer llibre Primavera, estiu. etc (La Magrana, 2012) i de l'últim, L'Altra(La Magrana, 2014). També de l'ofici. Que, en certa manera, és com parlar de tu. I ben mirat, potser millor. Com no podia ser d'altra forma, li he preguntat com porta això que hi hagi tant quorum entre els crítics literàris per realçar l'autenticitat de la seva ploma. A la fi, reconec que ha estat una experiència relacional -digital- massa curta. M'he acomiadat amb un fins “una altra”. Una broma massa fàcil.
 
- Abans observadora, després escriptora, suposo. Quines són les coses que més t'inspiren a l'hora de posar-te davant l'ordinador i teclejar?
M’inspira la realitat present. Des que van caure les torres bessones, els de la nostra generació tenim la sensació d’estar vivint història pura. Tot el que passa al nostre voltant és un teló de fons amb ingredients prou potents per a sostenir les històries que et vulguis imaginar.
 
- La teva primera novel·la va fer que molta gent de la nostra generació ens hi sentíssim identificats. Sobretot aquells que compartim una identitat que mescla els orígens de poble amb la nova vida a la ciutat... Vas posar en valor petits sentiments reals que molts cops passen desapercebuts. Quina diries que és la sensació més recurrent en la gent de la nostra generació?
Gràcies per les floretes! La decepció, potser combinada amb estupefacció. Ens van dir que, si estudiàvem, tindríem un futur assegurat, amb la mateixa convicció que ens deien que el totxo no baixaria mai. Vam créixer creient-nos-ho i, és clar, si t’has passat 30 anys donant-ho per fet com si fos la llei de la gravetat, quan et trobes amb una clatellada que t’obliga a capgirar tot el que t’han explicat des que vas néixer, et quedes descol·locat. Al Primavera..., la crisi hi era incipient, i aquest sentiment no vaig tractar-lo amb prou profunditat. A L’Altra, en canvi, m’hi he arromangat més, i encara que no va de la crisi, perquè és la història d’un personatge, la crisi és el context. No volia deixar passar l’oportunitat de retratar-la perquè, com que de novel·les no n’escrius cada dia, dius calla, potser és el moment de testimoniar-ho per si l’any que ve tornem a nedar en l’abundància i ens n’oblidem. Això últim dit amb tota la ironia.
 
- Quins canvis et detectes com a escriptora en la teva segona novel·la? A nivell d'estil, de fons...
M’encanta la pregunta. Més que detectar-los, són canvis que he buscat. Estilísticament, es pot dir que L’Altra comença on es va acabar el Primavera...: frases més curtes, diàlegs amb menys palla, més densitat en la narració. En el mateix Primavera... ja hi havia una evolució del començament al final, a mesura que anaves polint la manera d’expressar les coses. És un aprenentatge que em va servir perquè L’Altra, amb menys pàgines, tingués molta més substància, com un brou concentrat. També em va servir per condensar els diàlegs i cenyir-me només al contingut essencial, cosa que només he aconseguit a mitges. Aquesta és l’experiència de dos llibres, suposo que si ara em tornés a embolicar a escriure, partiria d’intentar evitar els errors dels textos anteriors i aprofitar tot el que hi he après a fi de bé.
 
- Et posa molta pressió ser considerada "Una de les veus literàries de casa nostra amb més personalitat i solidesa", com diu a la cinta vermella que marca que ja has arribat a la segona edició?
La frase em fa l’efecte com si parlessin d’algú altre. Sobretot amb això de ‘solidesa’, perquè només tinc dos novel·les al carrer.
 
- Per què no vols que et vegin en públic?
M’agrada viure tranquil·la i, per a mi, com per a qualsevol lector que vulgui llegir, allò públic són els llibres. 
 
QÜESTIONARI:
- Un autor referent literari... en català.
- Una pel·lícula... amb objectes voladors.
- Un àpat... amanit amb oli d’oliva.
- Un estat civil... millor que un de militar.
- Un programa de televisió... que tingui veu en off.
- Una indumentària per sortir a passejar... que porti butxaques.
- Un ídol... ‘es digno de admirar’.
- Un vi... amb una etiqueta ben dissenyada.
- Un lloc per gaudir... on hi hagi nevat.
 
    

També et pot interessar