Anna Zaera
,
19/12/2017
Música

Èric Vinaixa: "De sobte, veus que et cauen les bombes més a prop"

El músic de Miravet presenta el seu nou treball 'Caos a mig camí'
Èric Vinaixa

Foto: 

Anna Zaera
Èric Vinaixa en un carrer del Raval
'Caos a mig camí' és el tercer disc en solitari del músic de Miravet Èric Vinaixa (Barcelona, 1977). Un disc amb arrels pop, rock, blues i soul on l'artista fa sentir la transcendència en estat pur. Acabats de complir els 40 anys,  s'enfronta als grans assumptes vitals, i com un filòsof amb guitarra, els deixa sortir en un disc que representa una narrativa vital, dels inferns a la llum. Amb tot, una fotografia d'una generació que es debat entre els preceptes de continuitat dels pares i els anhels d'autorealització. Vinaixa assumeix la producció musical i els arranjaments del disc, a part de fer les veus, guitarres acústiques, guitarres elèctriques, pianos, hammonds i acordió. Hem parlat amb ell a Lola&Lo, un bar d'esmorzars autèntics situat enmig del Raval barceloní.
"Un cop prens consciència que la vida és un laberint ja ho vius en certa tranquil·litat. Si tu l'únic que vols és sortir d'allà et perdràs el camí"

- Et trobes a mig camí de la teva carrera musical o del teu viatge vital?
Sobretot vital. He fet 40 anys. I amb 40 més, ja en tindré 80, la resta ja és pròrroga. Això, si tot va bé. Caos no ha de ser necessàriament un concepte negatiu, sinó un mitjà per reordenar conceptes que fins ara no t'havies plantejat. Caos perquè, de sobte, veus que et cauen les bombes més a prop. T'impacta la mort de persones properes i veus que el temps és finit. Relacions llargues, relacions que es tanquen... Crec que estic en un punt d'inflexió.

- Quin paral·lelisme hi ha entre el recorregut vital i musical. Diríem, com a bon tòpic, que és el teu disc més madur...
Ho és.

- Creus que en la carrera musical encara tens un esperit com si estessis començant?
Després de cinc discs, tres en solitari, ja no estàs començant però sí que és cert que si en algun disc he rebuscat fins a baix de tot és en aquest. És un disc en el qual tots els temes van a l'emoció directa. Tant a la positiva com a la negativa. Vitalment i musicalment tot està més lligat que mai.

- Podríem dir que et planteges temes més transcendents. Els altres discs eren més jovials, aquest té tocs d'allò més irreversible de la vida... 
Cada disc és una fotografia emocional d'un espai de temps de dos o tres anys. En els altres discs també hi ha profunditat i densitat. El fet de no haver tractat mai sobre la mort no és quelcom casual. Sento la mort més propera en el meu entorn. Agafes consciència que això et pot passar a tu, que el temps és finit. Això em produeix una certa sacsejada. En el meu cas, m'ho plantejo moltes vegades des de la paternitat. Deixar una filla sense un pare o perdre'm el seu dia a dia, que és el més espectacular que hi ha, no deixa d'angoixar-me.

- El disc fa un recorregut, passa per moments molt durs, relacions que s'estanquen fins i tot que se trenquen i un renaixement final...
Sí, i és bonic que acabem amb 'Dies de llum', la cançó patriota, que acaba a dalt. Cançons com 'Addiccions' són les que estàs més avall, a les catacumbes. Pot ser una addicció física, mental, a les substàncies... I que per més que miris a dalt sempre acabes caient. 'The Golden Road' és una cançó que parla d'allò que aspires que sigui la vida, un recorregut lluminós. O 'Ara' que diu que només tu mateix pots anar contra tu i que parla de després d'haver tocat fons. És interessant veure com el disc passa per tots els estadis de la vida, i, a tu, et ressonarà més en funció de en quin estadi estiguis. M'escriu gent que em diu que aquest disc l'està ajudant a separar-se o que aquest disc l'està ajudant a prendre consciència del que té. No és una qüestió estètica. A la gent li remouen les lletres, a partir de certa edat, clar. Amb 20 anys o 30 potser encara no has hagut de passar per certes coses, com haver viscut una relació de 10 o 15 anys.

- Què tens ganes de fer en els pròxims mesos?
Estic il·lusionat amb la promo. La promo és tenir converses com aquesta. Al final, és una excusa per parlar de la vida. Posar l'art al servei de la vida, i la vida al servei de l'art. I més quan és un disc generacional. Sé que d'aquí uns mesos o un any aniré cap a un altre costat.

- Cap on aniràs? Ho intueixes?
No ho sé. El que sé és que superar el nivell d'exigència d'aquest disc serà difícil, però aquí està el repte. 

- La vida i la música te la prens com una exploració?
Me la prenc intentant ser honest amb mi mateix, amb el que sents en cada moment. He de fer el que sento i crec que sempre ho he fet així, musicalment i vitalment.

- La teva carrera en solitari va començar als 33 anys. Han passat set anys i tres discs... La teva etapa a Rodamons es com si fos una altra vida ja?
Sí. Però hi ha cançons d'allà que es podríem posar aquí i viceversa. Cançons com l''Últim anònim'. Era una banda de rock and roll amb pinzellades de sensibilitat i ara és sensibilitat amb petites dosis de rock and roll. Per més que facis una cançó molt íntima, quan vens del rock, ho notes sempre amb arrenjaments o frasejos de guitarra. No cal que sigui estrident ni accelerat. El rock and roll és música reaccionaria als sentiments. No és només una qüestió estètica. Si no, ens quedem amb la cosa més buida, que avui passa molt. Ens quedem amb la lletra massa fàcil. Sembla que tot es festa major i divertimento. Sempre esbarjo. Això és com si vas a veure 'Ocean's Eleven' o una pel·lícula de Lars Von Trier que et deixa fet pols i et fa pensar. És el mateix.

- Per tu la música no és entreteniment?
No només. Hi ha temes on hi ha molta adrenalina però, per mi, la música també és veure Leonard Cohen o Bob Dylan. És veure la manera com es diuen les coses, quina mística es transmet, quina profunditat... Més el que no es fa que el que es fa. I això crec que a escala global manca una mica. Perquè es va al fast food. Però això, passa amb tot. Jo al que aspiro és que amb els meus discs, t'aturis i sentis. Si pots escoltar-lo amb auriculars, millor, perquè sentiràs tots els matisos. Com estem vius, segur que a l'escoltar-lo passen coses.

- Una de les cançons que més reflecteix l'essència del disc és 'Laberint'...
Sí, és just el tema que podria ser un sinònim del mateix títol, 'Caos a mig camí'. Un cop prens consciència que la vida és un laberint ja ho vius amb certa tranquil·litat. Si tu l'únic que vols és sortir d'allà et perdràs el camí. 'Laberint' és de les meves cançons favorites pel que diu i per l'intro de vents. Escoltar el disc és com si et fessin una radiografia. Obrir comportes i a veure què et passa. Hi ha moments que passes per un cert punt i, que, quan toques alguna tecla, plores, vibres, però després quan l'escànner continua, comença un acordió que és com un renaixement...

- El tema 'Moltes gràcies' és el punt d'inflexió d'aquest recorregut vital i del disc, allà on comença aquesta remuntada, has comentat que el disc anava dedicat a una bona amiga que va morir enguany...
Bé, totes les cançons estaven escrites d'abans. De fet, ella les havia sentit. L'any passat va ser un any en que van morir molts referents; Cohen, Bowie, Prince, Cruyff... En part, està escrit empatitzant amb tota aquesta gent. Gent que t'ha donat molt. És com una teràpia per aquesta gent que ha marxat. 

També et pot interessar