Josep M. Bonet: 'A nivell de promoció cultural se segueix fent exactament el mateix ara que fa 40 anys'

Encara que més d'un espavilat mereixeria quitrà i plumes, les Terres de l'Ebre no som el Far West; així mateix, la proposta de Josep M. Bonet –conegut per alguns com el “cowboy del Delta”– va molt més enllà de l'spaghetty western. Però en la societat de l'espectacle i la divisió del món en blanc i negre en què vivim és molt fàcil caure en la simplificació de les etiquetes. Cowboy o no, el músic prepara el seu tercer disc; i per a fer-lo possible ha provat sort amb la fórmula de moda entre molts grups i projectes culturals: el micromecenatge. El de La Cava, així, intenta aconseguir els 2000€ que necessita per a enregistrar-lo mitjançant l'ajuda del seu públic. Pots veure-ho –i ajudar-lo a fer-ho possible a canvi de diferents recompenses– des d'aquí.

 

- Podem dir que la primera pregunta és de manual: country del Delta l'Ebre?

Sí. I no. En certa manera el tema del country és una anècdota. Som un grup que toca moltes tecles: blues, pop, folk, rock... i country. Però és que el món del country és molt ampli, i molt variat; i els més “countrinians” ens diran que ni de broma fem country i d'altres diran que sí. L'afició per esta mena de música és clara, i ve de lluny; i en algunes cançons és molt evident i en d'altres no es nota tant. Vam tenir una temporada que li arreàvem molt al ritme honky-tonk, era l'excusa per a fer cançons, de tota mena: balades, pop, folk... la base estava allà. I la cosa es va quedar i es va fer gran, especialment quan vam traure el segon disc [Cowboys del Delta de l'Ebre; autoeditat, 2011] a partir d'una etiqueta que ens havia posat mig en broma Arturo Gaya. I evidentment l'acceptem i reivindiquem sense cap problema, però tampoc voldríem que es reduís a això: fem música molt variada. Ara estem preparant el tercer disc, per exemple, i tornem molt a la cançó d'autor; i el següent serà molt blues.

 

- Parles en plural però el projecte porta el teu nom. Josep M. Bonet és un grup o un cantautor? 

El grup es diu així perquè al principi estava jo sol, que després d'un parèntesi musical molt llarg emprenia el projecte el 2009; i a poc a poc, s'han anat incorporant altres músics. En acabat ja no l'hem canviat perquè passa que una vegada tens un cert rodatge després es fa una mica complicat canviar de nom; és com tornar a començar. Però és un projecte col·lectiu. Al segon disc ja hi ha algunes cançons d'Enric Panisello, i al tercer ja ho fem tot molt a mitges: ara faig jo la lletra i ell la música, ara ell la lletra i jo la música, ara tot entre el dos... A banda, al grup hi ha gent que va i ve: ara, per exemple,s'ha incorporat Sergi Trenzano a la guitarra.

 

- A banda dels dos discos editats i del que teniu en procés heu participat d'algunes obres col·lectives, com el llibre-disc Lo Carrilet de La Cava i les cançons de Josep Bo [Cossetània, 2010].

En l'homenatge a Josep Bo vam participar amb Gegant de ferro, una cançó inèdita que havia fet ell i que vam fer, esta sí, “countritzada” i al nostre aire, i va quedar molt bé. I ara és mig nostra! [riu] Va ser una iniciativa molt bona i va haver-hi molta gent d'aquí baix que va participar, i això és positiu.

 

- Parlant d'això, com veus el panorama musical a les Terres de l'Ebre?

Home, el panorama no és que sigue fatal, però podria estar millor. Tenim un problema, i és que des dels ajuntaments a nivell de promoció cultural aquí se segueix fent exactament el mateix ara que fa 40 anys: música de ball i de verbena. Amb tots els respectes cap a ells, és clar, però no es programa res fora d'això: no es promou una cultura de concerts. I clar, llavors passa que no estem acostumats a anar a un concert a escoltar: pensem en un concert com un lloc on anar a ballar, de festa; i està molt bé  moure l'esquelet, però hi ha altres models i s'han de tenir en compte. Anar als concerts simplement a escoltar és un bon exercici.

 

I hi ha molta creació, però no s'acaba ni de promocionar ni de conèixer. La veritat és que no sé si ens creiem als grups de per aquí. Si escoltes  ràdios locals encara costa sentir-hi música de les nostres terres. I si no ens creiem nosaltres la nostra música, com volem que se la creguen els altres? Mira Miquel del Roig: és de l'Ampolla i només actua a Girona, on té un èxit impressionant mentre a la seua terra no el coneix pràcticament ningú perquè no actua. Fins i tot grups més que reconeguts, com els Quicos, costa de sentir-los.

 

- La música tradicional sí que es pot dir que té un pes important a les nostres terres.

Sí, i és molt bo; però també pot ser dolent si només ens quedem amb això. És difícil de dir, i que no se'm malinterprete: nosaltres mateios a vegades en fem, i com deies abans  hem participat de projectes com l'homenatge a Josep Bo. Si resulta que, fora de les Terres de l'Ebre, només exportem la música tradicional ens encasellem: i a la llarga podria semblar que patim de folclorisme. La música tradicional és important recuperar-la i manifestar-la, però tot el demés també. El territori és tot, no només un tipus de música: de l'ska rural de Xeic! a la BirBand; i hem de creure en tots.