“Les Terres de l’Ebre són una zona de Catalunya amb una identitat molt gran”

Pep Sala és possiblement un dels compositors amb més renom i més influència de la música actual del nostre país. Músic, intèrpret, lletrista i productor, molts de nosaltres segurament el vam conèixer amb Sau, al costat de Carles Sabater, però la seua trajectòria dibuixa un llarg camí que un dia, ja fa uns quants anys, el va portar a descobrir les Terres de l’Ebre. Des de llavors, mai se n’ha pogut separar. Se’n confessa un enamorat i el seu present passa per casa nostra, casa seua, amb projectes per a televisió, com a productor del grup Crator de les nostres terres i, per suposat, concerts com el del passat dia 5 de febrer a l’Ametlla de Mar, o el que ens espera el dia 26 a Tortosa. En voleu saber una mica més?

 

Ja són 24 els discs al mercat, innumerables els concerts realitzats... Com es porta una vida musical?

Bé... amb una certa sensació de pànic. Quan mires enrera tens una sensació de vertigen perquè hi ha molt fet, però ho portes amb molta il·lusió ja que ho fas per la gent. Ells et donen molt i tu els dones tant com pots.

 

Músic, lletrista, productor... hi ha algun límit en aquesta carrera imparable?

El límit és el que tu et marques, no? Jo faig molta feina i molta gent em demana com sóc capaç de fer tanta feina... No té cap mèrit. Jo faig el que m’agrada. Si fes de paleta o de cambrer o de pescador, si que tindria mèrit perquè és una feina molt dura, però la meva... Tu vens aquí i tothom et porta com un rei, et tracten de meravella, tothom et fa petons i abraçades. Què més vols?

 

El darrer disc, Anatomia de la relativitat, ha marcat un canvi d’estil. Hem descobert un Pep Sala diferent...

Jo no en sóc conscient. Un canvia com a ser humà i, en conseqüència, la seua música també canvia. Però no és un canvi programat per estratègies de mercat. El que passa és que és un disc amb moltes influències dels anys 70, quan vaig viure la meua adolescència, i com és una música que porto sempre a sobre, és el que es transpira a través d'aquest disc.

 

Ha sigut un retorn a l’adolescència?

Un amic meu, periodista, em va dir: “potser inconscientment has fet un homenatge a la música que t’ha influenciat”. Que profund!

 

Amb què treballes ara mateix? Queda clar que la teua carrera és un no parar...

Actualment, estic produint un disc del grup Crator, de les Terres de l’Ebre, del Delta, de la Cava. Aquest any, estem fent aquest espectacle de La Taverna d’Old John, i ara a l’estiu farem una cosa que no he fet mai, que és un espectacle basat amb el disc El més gran dels pecadors perquè fa vint anys que el vam fer, i és un dels discs més importants de Sau. Farem un concert, un espectacle molt pensat recordant aquella època.

 

Alguna col·laboració que consideris especial en la teua trajectòria?

Moltes. Potser la més important que he fet en la meua vida és quan vaig treballar amb el Robbie Robertson, que és un mite vivent, un dels músics més importants de la història de la música a nivell mundial. Però de tothom se n’aprén; Tant aprens del Robbie Robertson com del Miquel del Roig, com de Jose María Guzman. 

 

La Taverna d’Old John... D’on ha sortit la idea per fer aquesta gira? És una taverna mítica per als fans, i ara, la trobem a sobre l’escenari...

Jo és que tinc dues parts. Una part més elèctrica, més pop-rock, i una part més de música celta, més folky. I de tant en tant m’agrada recuperar aquesta part. I aquest any ho volíem fer i vam dir “com podríem resumir-ho?”, com explicar què és aquest concert en poques paraules... Doncs, muntem la taverna dalt l’escenari...

 

Produeixes el disc de Crator. Com sorgeix la relació amb un grup de les Terres de l’Ebre?

Jo tinc molta relació amb les Terres de l’Ebre perquè fa un any i mig que estem per aquí fent un documental sobre productes gastronòmics d'aquest territori. Això ens ha permès conèixer molta gent. I gent collonuda. Hem fet molts amics. I una de la gent que vaig conèixer és el Quique Bonet, guitarrista de Crator, un nano súper jove. Va sortir la possibilitat de fer aquesta col·laboració i els va semblar que, potser, venir a enregistrar als nostres estudis i que els hi fotés un cop de mà estaria be... Són una gent que els pots escoltar, fantàstics, amb un talent increïble. No sembla que estiguin fent el primer disc. Tenen un nivell de maduresa que no correspon a la seua edat. Són uns músics molt bons, amb molt talent, molt. I com a grup funcionen molt bé. És un grup molt equilibrat i els hi desitjo tota la sort del món, i si els he pogut ajudar en alguna cosa, n'estic més que orgullós.

 

Què en penses en general de la música de les Terres de l’Ebre?

Hi ha un element molt important que és la música tradicional. Jo penso que això són unes terres, no tan sols la música, amb una personalitat cultural molt gran. En l’idioma, parleu un català tan vàlid com el que es parla a Girona o a Lleida... Ho dic perquè hi ha gent que diu que “aquí parlem molt malament”. No. Aquí no parleu malament, aquí parleu com heu de parlar. Jo sóc un gran defensor de lo català que es parla aquí baix. La manera de viure la festa, la manera de viure el dia a dia, la manera de viure la vida... És una zona de Catalunya amb una gran identitat. Això fa que la música d’aquí també tingui una identitat important. Jo, lo únic que recomano, i ho faig sempre, a tots nivells, gastronòmic, cultural, de totes maneres, és que la preserveu perquè és un tresor que teniu. Penso que a vegades, quan parles d’aquí, no saben el tresor que tenen.

 

Com vas descobrir les Terres de l’Ebre?

Fa molts anys, molts. Amb el Carles, vam fer un concert a La Cava i vam decidir quedar-nos un dia aquí, “de guais” que se’n diu ara... Des de llavors no he estat mai cap període llarg de la meua vida sense tornar a estar aquí baix.

 

Què és el que més t’atrau?

Sobretot la gent, però la gastronomia és extraordinària i és un paisatge únic. El Delta, La Cala, Tortosa... Jo sóc de Vic i aquí m'hi sento gairebé com a casa. I amb la gent d’aquí hi tinc una simpatia especial i sempre hi he estat molt vinculat... Vaig venir també a l’època de l’anti-transvasament; vaig venir a col·laborar en concerts, vaig fer de tot, em vaig encadenar... De vegades la gent no entenia perquè ho feia. Però és que és Catalunya i és el meu país. Ens afecta a tots. I ara, la darrera etapa, doncs he vingut més pel tema de la gastronomia.

 

El documental que esteu preparant de gastronomia i paisatge de les Terres de l’Ebre, l’estrenareu aquí?

La idea, si tot va bé i arribem a temps (toquem fusta) és presentar-ho a la fira gastronòmica que es fa al març a Tortosa. El que passa és que és un documental molt llarg, durarà més de dues hores... Hem filmat tot el cicle anual de les Terres de l’Ebre. Al Delta l’arròs, l’oli, els cítrics, la pesca, hem estat amb els mariscadors, amb les anguiles, a les llacunes, a les basses... Hem fet una feina increïble...

 

Per passió?

Per tot. És una cosa que ho volem fer a nivell de Catalunya, però volíem començar al Delta, per la seua gran riquesa gastronòmica.

 

Ja tens un plat preferit?

Des de l’anguila, que és un dels productes més fantàstics que pots menjar aquí, tant xapadillo, com amb suc, com fumada... els dàtils de mar, les caixetes, les ortigues... L’altre dia vaig menjar, per exemple, ortigues amb suc i és una delícia. Els pastissets són una cosa extraordinària. A més aquí teniu, a la zona de Xerta, uns cítrics increïbles. La mel que es fa a El Perelló també és una altra passada. L’arròs del Delta és privilegiat i la gent d’aquí el cuina d’una forma... en saben molt! Pots anar a tot arreu, pots menjar amb els sabors més d’aquí, més d’allà, però tots els saben fer que quedi molt suelto, al punt de cuit... És una cultura de molts d’anys.

 

Si et demanés que me les descriguéssis en quatre paraules, com ho faries?

És molt difícil definir-ho en quatre paraules. Però jo diria que és una de les identitats més desconegudes de Catalunya i crec que hi ha una identitat cultural molt gran, una riquesa històrica, paisatgística, gastronòmica, etc., enorme. I l’únic defecte que hi ha és que a vegades veig que potser la gent no és prou conscient del tresor que es té aquí. Que teniu. És una zona que ha estat molt oblidada... els catalans som tan centralistes com els espanyols o els francesos. I la gent aquí s’ha sentit a vegades molt oblidada, i et fa pensar allò de “és clar, és que aquí som l’última merda”. I no. Jo penso que les Terres de l’Ebre és un dels grans tresors culturals que té el país. I que estaria bé que ho coneguéssim tots, respectant-ho molt i mirant de no malmetre-ho. Perquè la globalització no és sols a nivell mundial, sinó també a nivell català, que al final acabarem parlant tots com els de TV3! I lo maco, allò extraordinari que té Catalunya és que hi ha moltes personalitats diferents i fantàstiques que hem de preservar. I una de les que destaquen més per mi, per molts nivells, és la de les Terres de l’Ebre.