Xarim Aresté: "La música li dóna sentit a la vida, així com estimar un nen o un gos"

Very Pomelo és una banda desenfadada formada per sis nois: Xarim, Pol, Edgar, Ricard, Santi i Pep. Un d'ells, Xarim Aresté, és de Flix i és la veu i guitarra del grup. També col·labora en altres projectes com el Retorn de Sopa de Cabra. A les lletres dels Pomelos ens fan entendre la importància del territori, amb un so sense manipular, directament de l'estudi a les nostres orelles. El nou disc s'anomena Ràdio Clotxa, un nom que porta moltes reminiscències a la comarca de la Ribera d'Ebre i que va sortir a la venda el passat divendres. 

 

- Quina és la teua relació amb les Terres de l'Ebre?

Vaig nàixer i em vaig criar a Flix, un poble on l'Ebre hi passa dos vegades. Les meues arrels romanen profundament assentades allà baix tot i que, de moment, fa deu anys que sobrevisc a Barcelona. Però em vaig educar entre roques i oliveres. En la meua música sempre intento evocar allò salvatge i a la vegada bonic del poble. També penso que la precarietat d'aquestes terres m'ha fet ser la persona que sóc. Penso que, de Lleida per avall, som tots mig gitanos mig africans.

 

- A què ve el nom de Ràdio Clotxa? 

La clotxa il·lustra molt bé la manera com jo entenc la música. Sé que tota prové de la mateixa font energètica. Totes les cultures tenen un art propi i mengen alguna mena de pa. La clotxa és un pa on hi cap qualsevol cosa. Suposo que he entés que els Pomelos fem música del món,  al cap i a la fi. Ens nodrim del folk mundial. En els nostres discos hi pots trobar jazz, blues, latin, country, la cosa africana... hi veig molt la típica cadència major catalana que, en realitat, no és gens lluny del flamenc. Però clar, no podem deixar de tenir una actitud punk ja que els temps són punks. Ni tampoc sabem deixar de banda la psicodèlia, per la mateixa raó. Si em preguntes per les nostres influències, et diré que és la música dels pobles. 

 

- És força contradictori que, en el moment en què la tecnologia va pujant i augmentant els recursos, vosaltres aneu més al so sense modificar, aquell més natural i autèntic. Com és que ho preferiu així?

Crec que la música és l'expressió més pura que tenim els humans i aquesta s'ha pervertit des de temps immemorials. Però a mi la música em va salvar. Em va salvar d'un món que no em creia. I és va convertir en un símbol de la meva protesta perquè la música i l'amor eren les úniques coses que em feien seguir creient en la humanitat i, per tant, en mi mateix. La música li dóna sentit a la vida, així com estimar un nen o un gos. M'esforço en sonar natual per retre homenatge a aquest llegat humanista. 

 

- Quin és el vostre procés creatiu?

No hi ha cap procés. Només caos. 

 

- Comparteixes guitarra amb altres projectes musicals. Com aguantes tot aquest ritme? Quin dels projectes et sembla més interessant? 

No ho sé. Darrerament, a part de Very Pomelo, he fet música amb Pantantio, els Sopa, Paul Fuster, Maika Makovski, Sanjosex, Les Aubergínies, Sanjays... demà aniré amb en Gerard Quintana i els seus Miralls de Dylan... Els dies tenen moltes hores i les cançons solen ser molt curtes. Amb tota aquesta gent he aprés coses valuosíssimes, tot i que jo sento que sempre estic tocant la mateixa cançó d'alguna manera. 

 

- A nivell personal, què ha significat per a tu participar amb el retorn de Sopa de Cabra? 

M'he fet amic seu! Un amic et canvia la vida. Imagina't tota aquella penya. Tocar amb Sopa ha significat tantes coses que ni jo les sé. Comparteixo pis amb en Gerard Quintana, per posar un exemple, que és un artista-poeta-filòsof-humorista que m' inspira dia si, dia també. Els significats canvien cada dia.