Jump to navigation
- 'El rebost de la llengua' és un llibre recopilatori de dites i proverbis. D'on surt aquesta iniciativa?Jo em defineixo com a col·leccionista de paraules. Tinc amics que col·leccionen segells, xapes de cava i jo, de molt jovenet, que col·lecciono paraules. Quan sentia alguna frase de mon pare o ma mare que em cridava l'atenció me la guardava. També quan llegeixo, tinc un full al costat i sempre anoto aquelles frases que em sorprenen. Va arribar un dia que em vaig trobar que tenia 1500 dites i frases! També 1000 paraules que no s'utilitzen i que han caigut en desús perquè l'objecte o l'acció a què feia referència ha canviat o ha desaparegut.- I et vas plantejar què fer?Sí. Vaig pensar: quan jo no hi sigui els que vinguin potser no en faran cas i adéu. Per això vaig explorar la possibilitat de fer-ne un llibre i veure si algú creia que valia la pena publicar-lo. Publicar un conjunt de paraules i frases està molt vist i no tenia massa interès, per això vam voler donar-li la volta. No des del punt de vista mercantil, sinó pedagògic, clar.- Què vas decidir?Triar 60 dites i buscar 60 persones, bé 59 perquè jo era la 60, que poguessin escriure un text literari que l'inclogués. Jo me n'he encarregat de redactar el significat de cada dita o proverbi. La frontera entre dita i proverbi és molt fina. D'aquesta manera, el lector veu una aplicació pràctica de la frase en qüestió. Això és el que els mestres en diem aprenentatge significatiu.- També ho acompanyes d'imatges?Sí. Vaig pensar de posar-li imatges i vaig parlar amb Àlex Espuny, que és exalumne meu i fotògraf professional, i li va encantar el projecte. Ell ha fet 30 fotografies de les 30 dites que ell ha seleccionat. I aquesta és la història de la gènesi del llibre.- Un llibre que rescata algunes de les expressions que estan en perill d'extinció?La motivació que jo he tingut és pedagògica. Jo crec que llengua i nació són conceptes indestriables i que si en perdem una, caurem en el perill de perdre l'altra. Des de la modèstia més gran penso que des d'aquest treball podem contribuir a posar un petit granet d'arena. De dita en dita s'omple la pica. Vull dir que tota pedra fa paret. Les aportacions per insignificants que siguin totes sumen. I podem contribuir a salvar una mica les expressions dels nostres iaios, no només d'Alcanar sinó de totes les Terres de l'Ebre.- D'on creus que ve aquest interès per la llengua?Quan tenia 9 anys els meus pares em van posar a un col·legi intern a fer el batxillerat, en concret al col·legi Sant Josep de Tortosa. Allà hi havia alumnes de tot l'Estat; molts d'andalusos, murcians, de Navarra, de Barcelona... I hi havia una certa rivalitat ben entesa. Va ser molt enriquidor. Allà vaig començar a adquirir consciència de la meva catalanitat. Suposo que la meva afició i inclinació per la llengua va començar aquí.- I què és la llengua per a vostè?Jo crec que la millor manera d'estimar la llengua és parlar-la. I parlar-la bé. La llengua té dos perills ara mateix: el nombre de parlants està disminuint perquè els nouvinguts no acaben d'integrar-se lingüísticament. A Catalunya es pot viure exclusivament parlant en castellà. I l'altre problema que tenim és que s'està interrompent la transmissió generacional. A les Terres de l'Ebre no passa tant, però a la resta de Catalunya, sobretot a les àrees metropolitanes, molts pares catalanoparlants parlen castellà als seus fills.- Què expressen les dites recollides?N'hi ha més d'una que fa referència a l'esperit d'estalvi, a la previsió del futur. 'Qui no guarda quan té no menja quan vol'. També n'hi ha alguna que fa referència al clima, a la salut, a les festes populars, a les relacions humanes. Una que és la que em vaig reservar per a mi, que la deia molt ma mare, i que m'agrada molt és: 'busca qui t'ha pegat'.- Les dites tenen relació amb el caràcter rural de la societat ebrenca?M'he trobat que moltes que ens pensem que la va inventar un iaio fa 100 anys i resulta que els romans ja la deien, com per exemple: 'On hi ha papers callen barbes'. Els refranys, sí que n'hi ha de més locals, però els més locals es basen en anècdotes gracioses o en alguna catàstrofe. Hi ha una dita canareva que és 'Acabaràs tan malament com lo cadafal de Copeo'. Resulta que als bous el van carregar massa i va caure.- També a la família?Mon pare, per exemple, repetia gairebé cada nit quan acabàvem de sopar: 'Avui hem sopat, demà ja vorem'. Jo sent jovenet no ho acabava d'entendre, però me'n vaig adonar que era per reforçar aquesta idea que el futur és incert. No sabem que ens oferirà el futur, si i estarem vius o no. Ma mare, que tenia un caràcter molt conciliador, era una dona de principi del segle XX, quan jo li explicava que m'havia enfadat amb tal amic o m'havien fet un greuge, ella em deia: 'bona cara i bon semblant i tira el carro per avant'. També n'hi ha relacionades amb el lloc com per exemple: 'Per Xert, passa despert'. Perquè els canareus anaven a portar hortalisses a Morella i quan passaven per Xert si el carreter s'adormia podia veure's tornant a Alcanar.
