Joan Colomo: “A ‘L’oferta i la demanda’ es parla de la diferència entre allò que un espera i allò que acaba rebent”

El cantautor protagonitza el nou concert del cicle Escena Sonora al Teatre Municipal l’Ateneu d’Igualada, amb un directe que promet ser enèrgic i intens

Goretti Martínez

12/11/2018

Música

Després d’estrenar el seu nou disc, ‘L’oferta i la demanda’ (BCore, 2018), al Mercat de Música Viva de Vic, el cantautor de Sant Celoni Joan Colomo està immers en una gira de concerts que el duu aquest dissabte 17 de novembre al Teatre Municipal l’Ateneu d’Igualada en el marc del Cicle Escena Sonora. Colomo ha tornat a deixar via lliure a la seva personalitat abrumadora per a parlar-nos de les relacions humanes a través de conceptes econòmics. La fredor de paraules com consum, propietat o diner davant la calidesa de l’amor, el dubte o la vulnerabilitat. Les dualitats, les contraposicions, les polaritats es manifesten a cada tema, com a la vida, en un meravellós equilibri que ens porta a l’èxtasi des de les profunditats més íntimes. Joan Colomo ens promet un directe enèrgic i intens en aquest punt del camí que camina i que continua sent tan sorprenent com apassionant.

"Alguns temes parlen d’aquesta bogeria en la qual tots som mercaderies i tot passa pel tema de la pasta."

- Què podrem veure i escoltar el dissabte a Igualada?
Els concerts que estem fent els estem centrant en les cançons del darrer disc, ‘L’oferta i la demanda’. I com que té un caire una mica més electrònic, hem adaptat les cançons antigues a la sonoritat del nou disc. El nostre directe s’ha anat transformant en un xou una mica més enèrgic i, fins i tot, ballable.

- Com traslladeu la sonoritat complexa del disc al directe?
Hem anat canviant els instruments acústics per màquines. Jo ara he deixat de tocar la guitarra i vaig amb un sampler, el percussionista també porta un aparell electrònic… Es tracta una mica d’anar canviant les eines de treball. Nosaltres hem estat tota la vida fent música rock amb instruments estàndards -bateria, baix i guitarra- i ara hem anat introduint nous instruments digitals.

- I com està resultant aquesta evolució?
Per a mi està resultant molt divertida perquè, de cop i volta, m’he vist alliberat de la guitarra. Porto tota la vida tocant la guitarra i és com que et fa estar una mica més estàtic. El fet d’anar ara sense la guitarra em fa sentir content de poder anar amunt i avall per l’escenari fent el burro. A més, és això, hem tret del repertori algunes cançons més lentes i proposem un repertori de cançons més animades que donen peu a viure el concert més intensament.

- Ramon Mas escriu sobre ‘L’oferta i la demanda’ que “la foscor conceptual s'embolcalla d'un so lluminós”.
Mira que, a l’hora d’escriure, m’obligo a no tendir massa cap al pessismisme i cap a coses fosques. Ja m’obligo a intentar escriure coses positives. Però com que tampoc no ho aconsegueixo del tot a vegades utilitzo la música per a fer el contrapunt. És que tampoc ho tinc clar, de fet. Perquè hi ha lluminositat a nivell de producció i tal però també hi ha melodies tristes. Crec que a les meves cançons sempre hi ha una mica el contrast entre la tristor i l’alegria i la polaritat aquesta que hi ha hagut també als altres discos -com ‘La fília i la fòbia’-. A ‘L’oferta i la demanda’, més enllà dels conceptes econòmics també es parla de la diferència entre allò que un demana o espera a allò que acaba rebent. Sempre hi ha aquest rotllo del Yin i el Yang.

- Com la vida.
Exacte.

Detall de la portada del disc 'L'oferta i la demanda', obra de Reskate Arts Crafts

- Parlan’s una mica més d’aquestes qüestions que has volgut abordar a ‘L’oferta i la demanda’.
Bàsicament, sembla que les cançons parlin d’economia però més aviat he utilitzat el vocabulari econòmic per parlar també d’altres temes. Hi ha una cançó, per exemple, que es titula ‘Consum intern’ i no és que parli del consum d’un país, sinó que parla del consum d’un mateix. Per tant, hi ha aquest ús del vocabulari que sembla que es parli d’una cosa però acaba parlant de qüestions personals, de relacions, del que un pot donar i del que espera rebre dels altres.

- També apuntes, en algun dels temes, que potser necessitem molt menys del que suposadament necessitem. A 'La redistribució de la riquesa', per exemple: Ni l’ascensor social ni la classe mitjana / Jo em conformo amb no passar mai gana...
Realment, hi ha certa crítica social. No volia que fos un disc explícitament de crítica a aquest sistema capitalista en el que vivim però sí que és cert que hi ha alguns temes que parlen d’aquesta bogeria en la qual tots som mercaderies i tot passa pel tema de la pasta.

- Com lluitem per sortir d’aquest ‘Ritme pervers’?
És el problema que tinc. Amb els anys em fa cosa fer aquest tipus de cançons reivindicatives quan no tinc cap solució per oferir. Qui sóc jo per dir res des del sofà si no sé com “diantre” solucionar les coses. Però sí que és veritat que algunes coses podem fer i que, mica en mica, els humans anem trobant les vies per escapar d’aquest sistema: el cooperativisme, les maneres de fer més justes, més sostenibles. Mica en mica.