Jump to navigation
- Per què us decanteu per l’activisme?Víctor Panicello: Escric històries sobre joves, generalment sobre aquells que tenen factors de risc social, vaig escriure sobre persones cegues, amb anorèxia... I en tots els casos sempre han aparegut aquells que estan disposats a cedir el seu temps i la seva energia d’una forma desinteressada. Així que volia saber què els mou a fer això.Daniela Gil: Per a mi va ser una manera de poder descarregar la ràbia que duia a sobre, de lluitar contra el sistema que no em deixava avançar. Amb el voluntariat polític vaig trobar que el que feia tenia sentit i que ajudar als altres m’aportava una gran satisfacció personal.- Quin significat té el títol de ‘La Ciutat’?V.P: El títol, igual que tota la narració, és fruit d’un procés de creació col·lectiva que mira de reflectir l’escenari on té lloc l’acció. Ho vam decidir mitjançant un procés consensuat: volíem recrear un lloc anònim on les coses no tenien nom. Això és el que permet al lector imaginar els personatges d’aquesta ciutat, que alhora s’assemblen a moltes de les que ens envolten.- Encara existeix el desig juvenil de voler canviar el món?D.G: Després de tot el que ha passat en l’àmbit polític, jo crec que ara inclús més que abans. A escala social, d’altra banda, penso que el detonant va ser la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Ells van activar l’anomenada “identitat ebrenca”, i va ser a partir d’aquí que joves i adults vam actuar en defensa del que consideràvem el nostre territori. Culturalment podem dir també que cada municipi té la seva associació, tot i que la majoria de joves intentem compaginar-ho tot amb els estudis i és complicat mantenir-se actiu, però els joves participem en moltes més iniciatives del que la gent es pensa.V.P: Els joves són més honestos, en general, i això es veu plasmat tant en el que diuen com en el que creuen. L’altra és que la realitat sovint és molt dura i tossuda, i no els hi deixa fer tot el que voldrien, però així i tot sempre deixen petjada.
Daniela Gil Gamboa, una de les col·laboradores del llibre- Les diferents crisis que estem vivint fan que cada cop més persones se sumen al voluntariat?V.P: És difícil de dir. D’una banda, vivim en un temps on hi ha més voluntaris i activistes que en cap moment de la història, però per l’altra hi ha les xarxes socials que permeten una ràpida propagació de valors i crides a la mobilització. Tot i això, també val a dir que els poders econòmics són cada cop més poderosos i dominen totes les facetes socials. Això genera frustració i, tot sovint, una certa ràbia que no troba canals de sortida.- Com es treballa en cooperativisme?V.P: Quan les persones se senten compromeses amb el que fan i veuen que es té en compte el seu punt de vista, treballar de forma col·lectiva és laboriós però factible. En el cas de ‘La Ciutat’ ha estat molt senzill avançar.D.G: Sobretot amb molt d’ordre i seguint pas per pas el que ens demanava el Víctor. Per a mi ha sigut una forma de treballar molt satisfactòria, sobretot per haver vist que hi ha moltes dones, persones immigrants, gent gran i joves, entre d’altres, que tenen moltes ganes de fer coses i d’implicar-se en tot allò que els envolta.- Quina experiència us emporteu?V.P: Per a mi cada projecte és diferent i, malgrat que ja en porto uns quants, cada cop és com si en comencés de nou. En aquest cas he quedat sorprès del sincers que han estat tots i totes. Junts hem après que hi ha camins diferents per fer les coses i que tots són vàlids i útils, tant a escala local com internacional.D.G: Saber com fer un llibre, i tenir moltes ganes d’escriure’n un de propi, i haver pogut compartir experiències amb altres persones que segurament no coneixeria si no s’hagués fet.- Amb el pas dels anys, ha canviat la forma dels joves en involucrar-se per a canviar el seu entorn?V.P: Segurament el que s’ha fet ha sigut desbordar els canals més rígids que teníem destinats per a aquestes accions i se n’han creat altres de nous. I han nascut en la línia d’aquesta llibertat d’acció que els joves d’avui senten seva, com treballar en cooperació internacional i al mateix temps participar en projectes locals o de barri. Se senten lliures de decidir com volen fer les seves aportacions, i això els permet actuar sense restriccions mentals ni complexos.
