Maria Climent: "Tenia ganes d’explicar esta putada de l’esclerosi”

Presenta la seua primera novel·la 'Gina'

Oriol Gracià

23/10/2019

Llibres

“Aquest mirall em diu que sóc ben sola, i no hi fa res que el trenqui en mil bocins”, va escriure la poeta Maria-Mercè Marçal. I l’escriptora Maria Climent (Amposta 1985), que n’és admiradora, sembla que li va fer cas. Quan tenia vint-i-sis anys i li van diagnosticar esclerosi múltiple —una malaltia neurodegenerativa i crònica del sistema nerviós central— i va trobar en la solitud, el millor racó per rebel·lar-s’hi. I sense la malaltia, ni la rebel·lió, ni la solitud, segurament no hauria escrit 'Gina' (L’Altra Editorial en català, Alfaguara en castellà), la seva primera novel·la que tot just s’acaba de publicar. El resultat és un llibre d’una intensitat dolorosa, però que també fa riure i fa pensar. Darrere l’aparent simplicitat del seu llenguatge, s’hi amaga una història que transcorre entre La Ràpita, Barcelona i París, sobre la generació dels qui s’apropen als quaranta, que potser ja ho han viscut tot, però encara ho tenen tot per viure.

"Vaig aprendre a estar sola, just quan em van diagnosticar la malaltia. No dependre de l’estabilitat emocional que et puguen donar altres persones et fa madurar"

- La novel·la comença quan un dilluns al matí, la Gina, la protagonista, ha de decidir si vol tenir fills.
Sí, la malatia avança i li han de canviar el tractament que li impedirà ser mare. Ha de decidir si vol tenir fills en aquell moment o deixar-ho córrer.

- La Gina és el teu alter ego?
Gina s’assembla a mi, però no la considero el meu alter ego, perquè és un personatge de ficció. Ara bé, la novel·la sí que parteix d’una decisió que vaig haver de prendre en primera persona, quan el neuròleg em va dir que si volia tenir un fill, no em podia esperar. Per construir la trama he agafat trossos de la meua realitat més propera.

- I n’ha sortit una novel·la dolorosa, però optimista.
Esta era la meua idea: explicar les desgràcies de la vida amb una mica d’humor. He passat moltes hores pensant sobre la vida. El llibre va de fer-se gran. Gina passa del ‘hihi, haha’ de l’època universitària i de l’Erasmus a París, a la vida adulta, quan has de prendre decisions importants. I he creat una protagonista amb prous recursos per superar els entrebancs que això suposa. Un d’ells l’humor negre.

- Aprendre a viure la solitud també és fer-se gran.
En això Gina i jo ens assemblem. Vaig aprendre a estar sola, just quan em van diagnosticar la malaltia. No dependre de l’estabilitat emocional que et puguen donar altres persones et fa madurar.

- El llibre m’ha recordat el documental ‘La teoria sueca de l’amor’, sobre l’individualisme de les societats del nord d’Europa, que portat a l’extrem fa que les dones, fins i tot, es puguin inseminar per correu.
Sí, sí, he vist el documental. Aquest aïllament del món també forma part de la vida de Gina, que decideix deixar el seu xicot a la Ràpita, tornar al pis del barri de Gràcia de Barcelona i retrobar-se amb ella mateixa lluny de la família.

- I finalment s’enamora d’una dona.
Però no sé fins a quin punt es traca d’un amor lèsbic. Quan escrivia em va semblar interessant deixar palès que estes coses passen, que et pots enamorar d’una persona independentment del gènere.

- El llibre està escrit en primera persona i en dialecte. Ha estat complicat treballar en formes no del tot normatives?
La primera versió del text la vaig escriure en català estàndard, excepte els diàlegs que recreaven el parlar de l’Ebre. Però a un mes d’enviar el llibre a impremta, l’Eugènia Broggi, l’editora de L’Altra Editorial, em va dir: "crec que la novel·la milloraria si la veu de la narradora també parlés en ampostí". Va significar reescriure-ho tot, pràcticament. La pobra correctora lingüística es va tornar una mica boja. Va escriure una novel·la en paral·lel als marges del document, perquè hi va fer tantes esmenes… Però a mi em sembla que el text n’ha sortit guanyant.