Jaume Felipe: “Si la vida no és perfecta, per què ho han de ser les fotos?”

El fotògraf i bibliotecari reivindica la imperfecció de les seves fotografies i de la vida a l’exposició ‘Imperfeccions’

Goretti Martínez

04/12/2019

Arts

L’HD Riudebitlles, el molí de Cal Xerta i l’Espai Satan ha acollit l’exposició de fotografies de Jaume Felipe ‘Imperfeccions’. El fotògraf, que és també el bibliotecari de Sant Pere de Riudebitlles, reivindica la imperfecció de les fotos i de la vida a través d’una selecció d’obres de gran format que mostren paisatges, interiors, textures o carrers.

"A les fotos de comunió em demanaven que blanquegés les dents a les nenes. Les nenes de nou anys tenen les dents grogues i és normal, no passa res"

- Què podem trobar a ‘Imperfeccions’?
Són fotografies de gran format i analògiques, és a dir que estan fetes en pel·lícula amb tot el procés que suposa de revelat de negatius, còpies en paper, etc. Estan fetes amb un tipus de càmera que fa negatius de 9x12 o 10x12 centímetres. Els negatius normals d’abans feien 2,4 x 3,5 centímetres, imagina’t! La càmera que he fet servir et permet variar la perspectiva i et dóna molta qualitat. Feia molt de temps que volia fer fotos amb una càmera d’aquestes i un bon dia el David Ribas em va oferir la possibilitat de fer una exposició a l’HD. Pensant en el possible contingut d’aquesta exposició se’m va acudir que podia posar-hi fotos que no havien sortit bé per atzar. No perquè jo m’equivoqués, si no que, per diversos motius, sobretot per temes de revelat, són fotos que han quedat “malament”. Estan ratllades, tenen pols, els hi surten una mena de punts negres… En general, són fotos que no són perfectes. Aquesta era la idea. I, a partir d’aquí, he volgut fer un discurs sobre la perfecció en la fotografia.

- Per què?
Ens hem acostumat, sobretot des que tenim digital, a que les fotos han de ser perfectes, nítides, impecables. En aquest procés que he fet per a l’exposició les fotos no estan retocades. Es podria escanejar el negatiu, fer-lo digital, retocar-lo i imprimir-lo bé. Però no ho he fet, estan tal qual van sortir. Volia també fer una reflexió sobre la perfecció en general. La vida no és perfecta però, en canvi, el que ensenya la fotografia ha de ser perfecte. Són fotos que no es veuran mai en cap altra exposició perquè aquestes fotos no s’ensenyen. Tot i que el que ensenyen és perfecte, la foto en sí no ho és. Volia fer aquesta reflexió i jugar amb el concepte de perfecció.

- Què mostren les fotos?
Aquest és un tipus de càmera que demana que t’ho prenguis amb molta calma i que t’ho pensis molt bé abans de fer la foto. El que mostren normalment són paisatges, textures, arbres, vistes de carrer… Són fotos que demanen una certa preparació. Per fer-ne una puc estar mitja hora o tres quarts tranquil·lament. La primera foto ensenya una càmera que té la particularitat que és perfecta i imperfecta a la vegada. És un model mític de Leica. Aquestes càmeres surten de fàbrica amb una mena de tap de cera negra amb una L gravada (el logo de la Leica). Això vol dir que la càmera està tal qual va sortir de fàbrica l’any 1957. Si no l’has tocat en tot aquest temps, aquesta càmera no funciona. La meva càmera és una que no té el tap de cera. Això vol dir que ha estat revisada. Per tant, és perfecta per fer fotos, que és l’objectiu amb el qual es va fabricar, però és imperfecta perquè els col·leccionistes no la volen. La foto de la Leica, a més, està ratllada. És important, això: com més perfecte és allò que fotografies menys serveix pel que va ser fabricat. És una paradoxa. No hi ha cap fotografia de l’exposició feta amb la càmera fotografiada perquè les faria perfectes.

Dues de les fotos de l'exposició | FOTO: Jaume Felipe

- Hi ha una reflexió al darrere que va a contracorrent de l’allau d’imatges que veiem avui.
Amb el digital ens hem acostumat a que tot ha d’anar perfecte, i més des que hi ha Instagram i la resta de xarxes socials. Ens matem a l’hora de retocar les fotografies perquè estiguin el màxim de bé possible: que estiguin completament enfocades, que tinguin bon color, que no aparegui cap error, etc. La meva exposició va a la contra: si està desenfocada, doncs està desenfocada. I tampoc és que m’hagi inventat res. D’altra banda, em va cridar molt l’atenció que, quan estava revelant aquestes fotos, a vegades em sortien taques o punts negres. Vaig estar buscant per internet informació per saber en què m’havia equivocat i em va sorprendre que hi havia fòrums on s’explicava perfectament el que m’havia passat però mai hi havia cap foto.

- I això per què?
Els hi devia fer vergonya. Són fotos invisibles. Per això tenia més sentit encara exposar-les sense vergonya. M’ha passat això i aquesta és la foto. No passa res. La foto està bé, és tal i com la volia fer, però hi surten punts negres. Què hi farem! Després vaig descobrir que era l’aigua que feia servir per revelar. No pots fer servir aigua de l’aixeta...

- Ha de ser destil·lada?
Exacte, però la que vaig comprar jo tenia gas. I, a l’hora de fer revelat, el gas s’incrusta a la pel·lícula i fa aquests punts. Són microbombolles. Però, clar, això ho vaig descobrir quan ja m’havia passat la tira de vegades! I em va costar tant descobrir-ho perquè ningú ho ensenyava. Resulta que la tècnica també ha de ser perfecta.

- Totes les fotos tenen tares?
N’ hi ha que són més evidents i n’hi ha que no tant. Però, a veure… si la vida no és perfecta, per què ho han de ser les fotos? Perquè ens hi hem acostumat i perquè tothom sap que es pot fer? Quan treballava com a fotògraf professional em passava més estona arreglant les fotos que feia que no pas fent-les. Ha d’estar tot impecable i, al final, estàs perdent el temps. Les fotos que surten de la càmera tal qual estan prou bé però com que la gent sap que es poden retocar, t’ho demana. A les fotos de comunió em demanaven que blanquegés les dents a les nenes. Les nenes de nou anys tenen les dents grogues i és normal, no passa res.

La càmera fotografiada | FOTO: Jaume Felipe

- Estàs reivindicant la imperfecció en general.
La vida és imperfecta i tots ho tenim molt assumit. Ningú es posa les mans al cap quan les coses no li surten com vol: tothom “apechuga” i tira endavant i continua amb la seva imperfecta vida. I, en canvi, segons què ha de ser perfecte. Doncs no. No cal.

- Et sents sol en aquesta reivindicació?
En el cas de la fotografia, fotos com les d’aquesta exposició no les veuràs mai perquè representa que són fallides tècnicament. En aquest sentit, sí. Però en l’àmbit de l’art sí que s’han fet coses en aquesta línia i sí que es reivindica la fotografia d’una altra manera. És més important el que et pot provocar que el fet que la fotografia sigui tècnicament perfecta. El dia de la inauguració, quan vaig fer la visita guiada, vaig preguntar si hi havia algun fotògraf perquè qualsevol fotògraf pensaria “però què fot aquest tio?” També és una mica de provocació i ja m’està bé.

- Has fet un parell de visites guiades a l'exposició. Què te'n deia la gent?
Hi havia gent que em deia que no hi veia cap error en algunes de les fotos. I, d’altra banda, han trobat que és una exposició divertida. Hi ha una foto, per exemple, que explico com hauria de ser però en el moment de disparar va venir una ràfega de vent i me la va desmuntar per complet però gairebé que em sembla més interessant la que va sortir que no pas la que volia fer. El discurs és que ens ho prenguem amb humor, que són accidents que passen i que no cal passar vergonya. A més, aquestes coses no et solen passar amb una càmera digital perquè sempre pots fer dos o tres fotos, però les de l’exposició són úniques. En fi, no ho podem controlar tot: és la vida.

Una petita part de l'exposició | Foto: David Ribas

- Aquesta mostra l'has exposat a l’HD Riudebitlles...
I a l’Espai Satan i al molí de Cal Xerta. Hi havia un recorregut pels tres espais.

- Parla’m de Sant Pere de Riudebitlles i la teva relació amb el poble.
Vaig llegir l’entrevista que li vas fer a la Mia (Esteve) i em va fer molta gràcia.

- Et va tirar una bona floreta...
Ara li tiraré jo a ella. Jo vaig arribar a Sant Pere per casualitat. De fet, mai havia pensat que acabaria treballant en una biblioteca. La meva companya, que treballa a la Biblioteca Torras i Bages de Vilafranca, em va dir que buscaven algú que cobrís una mitja jornada i, com que eren poquetes hores, no trobaven ningú així que vaig agafar la feina perquè en aquells moments era autònom i m’ho podia combinar. Vaig estar fent aquesta feina durant un any i, un cop passat aquest temps, em van dir que la bibliotecària de Sant Pere de Riudebitlles havia guanyat una plaça per oposició i marxava. Em van oferir la seva plaça i vaig fer el salt. Després em vaig matricular per fer la carrera i tota la pesca. Em vaig trobar un poble atípic al Penedès perquè no ha viscut mai de la vinya i el vi, sinó que és un municipi industrial, petit, amb una biblioteca des de fa seixanta anys que es va fer per voluntat popular. Artísticament, culturalment i pel que fa a entitats, és un poble súper dinàmic. De tots els pobles del Penedès on podia anar a petar, he anat a petar al que més m’agrada. De seguida vaig trobar moltes complicitats amb molta gent. Amb persones com la Mia hem acabat fent amistat, estic molt content amb elles i jo crec que elles estan contentes amb mi. Tots contents.

- A mi m’han dit que tens a la gent clitxada i per això recomanes molt bé.
Com que és una biblioteca petita i ve relativament poca gent, al final acabes sabent què vol cadascú. Pel que et diuen, pel que et demanen, a mesura que van venint, acabes sabent què necessita cadascú. És la típica biblioteca que, quan entres per la porta, jo et dic “Ep, tinc això!” Al final et passes el dia recomanant, tant el que creus que pot agradar a aquella persona com allò que t’agrada a tu. I, de fet, ens retroalimentem. Per exemple, la Mia em va dir que havia de veure ‘O que arde’ (Oliver Laxe, 2019) perquè és una meravella. Doncs la buscarem i la tindrem a la biblio. Aprenem tots de tots.

El Jaume durant una de les visites guiades | FOTO: David Ribas

- Ara parlaves de ‘O que arde’ i em va molt bé per preguntar-te per la teva passió pel cinema. Ha influït en la teva fotografia?
Clar, veus una meravella visual com ‘O que arde’ i per força t’ha d’influir. Som el que veiem, som el que llegim i som el que escoltem. Tot influeix. Jo, quan veig una pel·lícula, sento que estic aprenent.

- També escrius sobre cinema a Industrias del cine.
A mi m’agrada molt buscar el perquè de tot plegat. Quan veig una pel·lícula em pregunto per què s’ha fet d’aquella manera i no d’una altra. Quan llegeixo un llibre, busco el mecanisme. I quan veig una foto; i així amb tot. A vegades arribo a conclusions i m’agrada explicar-les als articles, deixar-les anar i després que cadascú opini el que vulgui.