Jump to navigation
Una casa amb nens és inevitablement una casa amb soroll. És pràcticament impossible trobar un moment del dia en què hi hagi silenci. El matí ja comença amb uns quants "mama, quan et despertaràs? mama, em contes aquest conte? mama, fem el Cola-Cao?" Sense treva, sigui dimarts o diumenge, per ells tots els dies són el mateix. I els sorolls van continuant durant tot el dia: si no és el ninot de canta és la guitarra, si no és el piano de sons és el tambor (que sol estar amagat, però a vegades el troben). De quan en quan, els agafen atacs de riure o comencen a córrer amunt i avall del passadís amb les motos, que fan més soroll del que sembla.
I, sense adonar-te'n, tots aquests sorolls es van acumulant al teu cervell i al teu estat d'ànim. No saps com, arribes al final del dia amb mal de cap i amb la paciència sota mínims. I què passa llavors? Que esclates tu i, com no pots més, els crides perquè no et fan cas quan els dius que vagin a rentar-se les dents, o quan els demanes que no piquin al plat amb la forquilla o quan recordes que és hora d'anar a dormir i que ja està bé de tanta broma. I no vols cridar-los, però és que portes tot el dia sense silenci, tot el dia pim-pam amunt i avall, amb sorolls constants i estridents al teu voltant. I el teu cap necessita silenci. Encara que siguin una horetes abans d'anar a dormir. Silenci per a les orelles i per a l'ànima. Silenci, si us plau. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.