Jump to navigation
- Havíem de fer aquesta entrevista abans del confinament, quan just havíeu tret el disc ‘sant llorenç’, però tot es va aturar. Com heu viscut aquests mesos en l'àmbit personal però, sobretot, professional?Ha estat i és encara dur en el sentit que feia quinze dies que havíem publicat el disc i no havíem tingut temps de presentar-lo. Quan mires endavant no hi ha un horitzó més enllà del de les dues setmanes. Ara tenim uns bolos al juliol, però això és tot. El plantejament general de fer una gira i de fer una proposta amb un recorregut queda de cop molt truncat per la incertesa. Això ens ha fet plantejar que quan aquestes propostes puguin girar, potser deixaran de tenir vigència i això és el que ens pesa més: tenir sobre la taula una proposta que no acabem de saber si serà una pèrdua total, simplement una publicació, perquè no tindrà un recorregut per les circumstàncies. És fàcil que hi hagi altres novetats discogràfiques i que el nostre disc, encara que el publiquéssim al febrer però que feia molts mesos que l’estàvem movent, deixi de tenir un punt de novetat.
- Aquestes setmanes he vist tuits d’alguns escriptors que deien que es negaven a fer servir el confinament i la pandèmia com a possibles temes per a les seves pròximes novel·les. A vosaltres, Jo Jet i Maria Ribot, us ha fet aflorar la cançó 'Per avorriment'. "I ho sento molt, ho sento molt / però algú haurà d’escriure avui / les cançons / les cançons / borrant els noms / deixant l’espai / parant el temps /sense marques que delatin els senyals / d’aquest moment", diu la tornada. El procés creatiu fa inevitable traslladar les emocions de la realitat a l’art, a les cançons?Nosaltres hem intentat defugir de tenir el context actual com un tema en el qual basar-nos. Per tant, ni fer mascaretes, ni fer cançons de confinament com a tal, ni cap història així. Sí que és cert que hem aprofitat el confinament per crear però no les considerem creacions de confinament. Justament amb 'Per avorriment' ens vam voler desmarcar una mica d’això encara que, òbviament, és una cançó impregnada pel moment però també la vam treure cap a la part final del confinament estricte. No volíem posar el focus en l’anècdota, sinó en allò que era important de veritat.
- Com dèiem, vau treure 'sant llorenç' a principis d’any i, com avança el seu nom, és un disc de títols la majoria de temàtica estiuenca lligats als records d’infantesa i als llegats emocionals. Explica’m com va ser aquest exercici de mirar enrere. Abans em deies que teníeu por que perdés vigència. En aquest cas, com a novetat de disc potser sí, però per temàtica, justament, no en perd.Ben cert. La temàtica és bastant universal. A nivell temàtic, el disc no és res nou. Potser hi ha una part de mirada, el lloc concret on es mira, potser sí, però la temàtica és molt universal. És una mirada sobre el pas del temps i més concretament sobre com, en un mateix lloc, en unes mateixes persones, en una societat, passa i hi va deixant una motxilla emocional. Per a nosaltres, d’alguna manera, es representava des del record d’infància a la casa d’estiueig. Aquí ja hi ha una cua de temes: el privilegi de gaudir d’una infància feliç, d’una infància en una segona residència o al poble com un lloc bucòlic on connectes amb tot aquest pas.
- "Què n'hem fet del temps quan no era temps?", us pregunteu a la cançó 'generacions'. La resposta l’heu trobat als vídeos domèstics amb què acompanyeu totes les que formen part del disc?Justament les cançons 'sant llorenç' i 'generacions' vindrien a ser la foto concreta i el concepte abstracte, respectivament. Són dues cares d’una mateixa moneda. 'sant llorenç' explica ben bé aquest moment concret en què veig el meu nebot fent una resclosa al riu amb el seu pare -el meu germà- i el seu avi -el meu pare- i és quan jo connecto amb la idea que això és el que jo també feia amb el meu pare i el meu avi. La cançó 'generacions' és la mirada abstracta que diu que tot això són records i emocions que com a humanitat anem carregant d’alguna manera. Aquesta cançó parteix molt d’aquesta idea i es barreja amb una història d’una branca de la psicoanàlisi que diu que els primers dotze anys de vida són els que determinen de veritat i que és un moment en què el temps no és temps i que després ja tot va amb relació al que has viscut aquests primers dotze anys de vida. D’alguna manera, tot el disc i sobretot aquestes dues cançons ballen sobre el fet que al final tot ens ho mirem en base del lloc on hem crescut durant aquest primer temps de vida que no és temps.
- Els records i el llegat emocional que deixarà aquest 2020 també seran per fer-ne un altre disc i potser ens podrem fer la mateixa pregunta: "Què n’hem fet del temps quan no era temps?"...Sí... No sé què passarà, jo crec que no serà tan greu, però segurament hi haurà una nostàlgia de la pre-pandèmia. Això també generarà un discurs nostàlgic d’aquells temps.
Jo Jet i Maria Ribot | Foto: Ignasi Ávila i Elisabet Mateu
- A més de músic, també ets activista i emprenedor cultural a la consultora Cultura del Bé Comú (CEBECÉ), que acompanya i impulsa artistes i projectes. Si la situació actual en l’àmbit cultural ha quedat prou tocada, com queden aquestes iniciatives emergents?Sempre dic que duc molts barrets però el cap només és un. Hi ha el barret artístic com a Jo Jet i Maria Ribot i hi ha el barret professional com a Cultura del Bé Comú, que és aquest projecte de consultoria en cultura transformadora. És un projecte cooperatiu amb el qual treballem en projectes que tinguin la cultura com a mètode, com a enginy, per transformar l’entorn. En aquest àmbit concret estem en un inici, el projecte no té una trajectòria molt gran i treballem en l’àmbit local. És cert que en pre-pandèmia treballàvem en base a la producció d’esdeveniments, en propostes culturals al voltant de l’esdeveniment en concret. Potser ara, per una focalització interna que hem fet però també per la demanda que hem detectat en l’entorn, estem treballant més aviat processos. Treballem més en dissenys, en propostes que tinguin el màxim impacte no sempre basades en esdeveniments, sinó en situacions de facilitació comunitària i mediació cultural. Treballem en temes més focalitzats en el procés que en el resultat en si del fet cultural. Ara mateix, en el poc temps que hi ha de post-confinament, hem notat una sensibilitat més gran per part de la nostra administració local -l’Ajuntament de Manresa- en fer funcionar els actius que hi ha a la ciutat. Ara tenim força feina entre mans però no tenim clar si és una tornada a l’acció i que, per tant ve de cop, o és una cosa més sostenible.
- Consideres aquestes iniciatives la base sobre la qual tornar a aixecar el sector?No ho sé... Sincerament, abans preguntaves com havíem viscut la situació personal, i crec que no sóc gaire optimista. Crec que la situació ha mostrat algunes escletxes que ja hi eren, al sector cultural, com ara el percentatge de mecenatge fiscal, la situació que s’ha donat d’atur a artistes estacionals... Són coses molt reivindicades a les quals ara, en una situació extraordinària, se’ls ha fet cas i obren més escletxes en general. Ho hem comentat molt entre companys i amics de la meva generació que ja hem crescut amb la crisi del 2008. Quan vam entrar a la universitat ja no hi havia el futur, no sabies què hi anaves a fer i t’adonaves que el camí que t’havien escrit i garantit no era vàlid. Per tant, el que hem intentat és tibar dels nostres somnis i fer el nostre propi camí a través del qual crèiem que generava un impacte major en l’entorn. Potser ara ens trobem que en el moment en què començàvem a aixecar cap una mica com a generació ens ha caigut un altre hostiot fort sense saber-ne encara les conseqüències, però segurs que el més dur encara ha d’arribar. Sense voler fer una crida al desànim però fent un reconeixement de les emocions sinceres, això fa que no hi hagi una voluntat de resiliència o un sentiment de “sí, jo puc amb tot”. Més aviat preveiem que ho acabarem pagant els de sempre i que serà dur. Estem motivades però la situació actual ens fa viure més al dia i, donada la situació general del sector, això vol dir que no fas estratègia, que no mires a llarg termini i que costa més fer el que cal. Són més emocions declarades que no pas emocions volgudes, però tampoc sabem com de ràpid l’administració o la gent s’oblidarà de tot plegat i, per tant, si això revertirà o no en allò bo que quedi de la crisi.
- Creus que la generositat del món cultural per fer passar millor els mesos de confinament a través de les xarxes socials es veurà compensada quan no hi hagi tantes pantalles pel mig?Estic a l’expectativa. Sincerament penso que la generositat no ha vingut del món cultural, ha vingut de l’espècie humana. Al final, l’art és expressar emocions i el que hem fet és expressar i compartir les nostres emocions. Una cosa que ha demostrat el confinament és que tots tenim un creador a dins. Personalment, crec que el que és interessant de veritat és entendre que la cultura no està als escenaris, sinó a les cases. Cadascú de nosaltres és un creador cultural en potència, que no vol dir ser majúscul, ni que s’hagi de ser entronitzat, ni que hagi d’anar al MoMA, al Liceu o a l’Auditori, sinó que potser podem donar més valor altre cop als processos per entendre que el valor de la cultura també està en la creació de la persona anònima sense lletres majúscules. També hi va haver la situació dels primers quinze dies que va ser com si els artistes que de cop ens havíem quedat sense feina ens convertíssim en esclaus de generar contingut. Però per satisfer a qui? La gent va entendre, però, que al darrere hi havia una feina, la d’uns artistes que gairebé sense reflexió es van bolcar en això per aprofitar el moment. Nosaltres, per exemple, ens vam sentir molt poc còmodes. D’entrada pensàvem que ens acabava de caure el món i no estàvem per anar fent lives. Després ja vam anar fent propostes. Aquesta generositat es veurà reflectida en certa manera a l’estiu, que serà un moment que marcarà. Amb el difícil que és poder generar propostes culturals, no sé fins a quin punt quedaran superades com s’ha vist aquests dies en algunes iniciatives que s’han engegat, com ara el Grec Festival. Però tampoc sé si això vol dir més públic o si és tot el públic que s’ha aguantat les ganes.
- Abans em parlaves dels processos. El de reinvenció que tothom proposa com a solució, ho serà realment?Hi ha algunes línies que s’han dibuixat que superen la crisi estricta però crec que tothom està molt amatent. No sé fins a quin punt hi haurà un nou món o això només és una circumstància. Pateixo més a nivell social i polític, que ens deixem endur per la por, com un element més del procés que estem vivint políticament en general que no per l’estricta afectació de la pandèmia. Hi ha molta expectativa i la gent fa planificacions més líquides i adaptades de tres setmanes a tres mesos. Ara mateix, tinc la sensació que a la tardor no passarà res perquè ningú s’atreveix a programar res. És la sensació des de la qual treballem i és molt immobilitzant. Hi ha una expectativa generalitzada de quin món quedarà per adaptar-s’hi.
- El bar Els Carlins de Manresa anunciava que tornava a obrir les portes el 12 de març. De la mà de CEBECÉ, la intenció era convertir-lo en un nou pulmó cultural de la ciutat. Com ha quedat justament aquest projecte que es reinventava?Ha quedat tocat i a les drassanes. Des del CEBECÉ en fèiem la gestió de la proposta i ara mateix la idea és que s’obrirà però no sabem en quin format perquè el que plantejàvem era de pell, d’escena, de punt de trobada. Com quedarà això? Parlem d’aforaments petits, de bars petits del centre històric. Et canvia totalment el model. Tota l’embranzida que duia al darrere queda obligadament troncada. Malgrat que hi ha gent que ens diu que hi ha ganes de coses, crec que això són figues d’un altre paner i, en aquest cas, d’un paner hivernal. Un altre cop, el millor és arribar al setembre i mirar-s’ho amb el que hi hagi.
- Els petits espais seran els més o els menys perjudicats pel que fa a la programació d’activitats en directe?El tema, al final, és la rendibilitat que en puguin treure artistes i programadors. És a dir, si la gent està disposada a pagar 30 euros, no tindrem problemes amb els petits aforaments. El que passa és que ni com a programadors ni com a artistes hem fet aquesta educació del públic i el públic tampoc ha fet aquest apoderament. És responsabilitat de totes i culpa de ningú però, al final, et planteges si pots posar deu persones per veure un cantautor que en traurà 300 euros i serà digne a 30 euros però també si pots fer el mateix amb entrades a sis, vuit o deu euros. Probablement, no. Al final, el problema en aquest sentit és si tot ha de servir per seguir amb el mateix model de finançament que teníem fins ara i que l’única cosa que fa és la cultura més excloent en un sentit d’accés o més precària encara per a totes les persones que hi treballen. Tampoc veig un símptoma de canvi en l’administració de fer una aposta de finançament. Només han sortit pedaços perquè de cop se n’anava tot a la merda però no es veu que hi hagi una política valenta i amb el ministre que hi ha tampoc fa pinta que hi hagi de ser.
El FABA en una edició anterior | Foto: FABA
- El cicle Tarima o el Festival Artístic del Barri Antic de Manresa (FABA), projectes en què també participes, finalment s’han hagut d’ajornar fins al 2021...Estàvem una mica a l’expectativa, també. Amb tota la galàxia FABA -col·laboradors, artistes, patrocinadors, mecenes esperàvem veure com afectaven les mesures al model del festival i a la viabilitat econòmica de tot plegat. El FABA és una proposta sense ànim de lucre. Diem que és molt de pagès perquè no es gasta més del que es té a la caixa i, per tant, una mica el que estudiàvem és si el model que plantejàvem es podia adaptar perquè no corréssim un risc que fes que a mitjà termini el projecte salti pels aires. El rerefons del projecte també és la reclamació d’un espai de creació permanent a L’Anònima, un edifici municipal d’aquí Manresa, i, per tant, el projecte va més enllà de la importància del festival com a dinamitzador de l’escena artística i creativa de la ciutat. En aquest sentit, malgrat ajornar-lo per finals de setembre, finalment l'hem cancel·lat i tornarem amb una nova edició el 2021.
- En una entrevista recent, Gerard Quintana, president de l’Acadèmia Catalana de la Música, afirmava que ve un nou paradigma i que es nega a pensar que es recuperi la normalitat. Com a activista cultural i com a músic, quines previsions fas?Aquí el paper fonamental és el que prengui l’administració i el seu posicionament. Si realment hi ha d’haver un canvi en els formats, en els aforaments, i l’administració no es posiciona, estem mortes. Tot passarà a ser amateur, una anècdota i fora. Si això passa també és perquè hi haurà una crisi econòmica prou forta que justifiqui que no ens posem a demanar entrades a trenta euros, allò que dèiem abans. Per a mi és fonamental el paper que prengui l’administració i entendre que si es valora el petit format, això vol dir més pressupost en cultura perquè les propostes no cal que siguin massives i perquè també se li ha de donar suport econòmicament perquè segueixi existint. Al final sempre hi ha al darrere el tema de la monetització i de la viabilitat econòmica. Si els artistes i els treballadors de la cultura poden viure’n, seguirà havent-hi cultura ja sigui com fins ara, precària, o en millors condicions. En aquest sentit, no sé si hi haurà un paradigma nou. Vull pensar que és un parèntesi per allò dolent i que tornarem. Al cap i a la fi, som humans, hem passat milions de pandèmies encara que no fossin tan globals. Durant la Pesta Negra es va morir un terç de la població a Europa però després la gent continuava fent aquelarres i aquí hem arribat. Quan destruïm el problema que ens porta a aquestes situacions, no tinc tant clar que hi hagi un nou paradigma.
- Potser busquem una excusa per justificar que les coses seran millors perquè ara s’han posat de manifest totes les mancances que deies i ens pensem que això ens permetrà arreglar-ho però potser, al final, tot queda igual...A nivell corporativista, de músics i artistes, ha estat un moment en què hi ha hagut molta pinya i que, fins i tot, a nivell de representació s’han liderat accions conjuntes que són les que han portat que finalment el ministeri aprovés les ajudes de l’atur estacional. Segurament s’ha posat llum a escletxes que ja existien i s’ha aconseguit colar-s’hi i falcar-les per acabar-les de rebentar. Jo penso que és el moment d’estirar la corda però d’aquí a què hi hagi un nou paradigma... Clar, és que això voldria dir que el que hem viscut com a confinament esdevingui la norma i jo no tinc aquesta sensació. Si no passés el que passa als bars i a les platges, et pensaries que hi ha un nou paradigma però, al final, el que la gent està fent és tornar a la normalitat amb tot el que suposa. La gent canvia amb la circumstància o canvia amb la por. Si la circumstància desapareix, només queda la por. Seria un nou “paradigma” en base a la por, en tot cas.
- Per acabar i tornar al principi, Jo Jet i Maria Ribot toqueu el 2 de juliol al Teatre Kursaal de Manresa, el 3 a Calaf i el 14 ho fareu al festival Dim-Arts de Cornellà del Terri. Seran les vostres primeres experiències en directe post-confinament. Què n’espereu i com les plantegeu?No hi hem pensat gaire encara [riu] més enllà que podrem mantenir la proposta escènica i amb tot el desplegament de directe que teníem. Ens fa estar contentes però ara ens toca assajar, que ho hem pogut fer poc. La idea de com gestionar el moment la deixem en mans dels programadors però ara ens podrem treure el cuquet, podrem retrobar-nos amb el públic, podrem començar a fer moure la cosa. Ens ho prenem més com una avantgira d’una gira que no sabem si farem. Potser és una mesura d’autodefensa: més que una ruta és una excursió d’un dia. Tant emocionalment, com artísticament, com laboralment, ens anirà súper bé, també per tot el caliu que hem rebut del públic, que ha estat molt, i a nivell d’altres projectes. Serà un moment per posar cara a moltes de les coses que han passat tots aquests mesos.
Web Jo Jet i Maria Ribot Web Cultura del Bé Comú Web FABA