Jump to navigation
- Sempre havies tingut al cap fer un grup o és a partir d'un moment concret que t'animes a fer-lo?Les raons per fer-lo és que m'agradi la música i el fet que sigui de Vic. Si vas veient que tota la gent amb qui et mous té grups i li agrada la música, doncs evidentment que des de sempre tens al cap la idea de fer alguna cosa. Amb 16 anys t'agrada Nirvana i et compres una guitarra per 4 duros que has fet a l'estiu fent de monitora i intentes tocar, fent quatre acords i fent un grup de versions amb els col·legues de batxillerat i s'acaba aquí. Llavors, ho vaig deixar en stand by i va venir l'Hoteler i els concerts a la Jazz Cava, si tens una passió per la música, el cuquet sempre està allà. Sempre vols tocar, vols anar-te'n de gira, vols saber què és anar de gira. I després vam començar a sortir amb l'Andreu Ribas, que sempre havia tingut grups, i vam voler provar de fer-ne un.
- Suposo que ajuda tenir algú al costat que t'hi encoratja.Sí, em vaig començar a motivar amb la música i va ser quan vaig descobrir els efectes i que la guitarra no era només el so de l'acústica. L'Andreu se n'anava a assajar amb Germà Aire i jo li demanava que em deixés tots els pedals muntats, perquè al principi no sabia ni muntar-los, i anava provant coses. És que jo no tenia trastos ni res, només una acústica cutre i el so que tenia tampoc m'enamorava. Em va flipar el fet de buscar els sons dels efectes i que sonés estrany.
- I com has gestionat tota la feina desconeguda per tu, que suposa treure un disc?Això ho descobreixes una vegada hi ets dins. La part més fàcil de tenir un grup ja et ve donada: quedar amb els 4 col·legues que trobes i assajar. Però després ve tota la part en la qual t'adones que el sector musical és quelcom complex. Comences a parlar amb la gent i ja surten preguntes: "Qui farà la mescla?", "I quants dies necessitaràs?", "I quina disponibilitat teniu?". Realment, veus que hi ha mola gent involucrada en el sector, que en viu i que ara s'està quedant sense feina. Jo no m'imaginava que cada disc tingués un codi de barres, per exemple, o que les dates de sortida haguessin d'estar tan ben pensades i organitzades. Aquesta feina la fa la Louise de Hidden Track que ens està ensenyant un fotimer, cada vegada que xerrem amb ella és com fer un màster en indústria musical.
- Que sigueu els cinc que heu acabat sent, és fruit de la casualitat o buscaves uns perfils concrets?És pura casualitat. Tot va sortir d'un dia amb l'Andreu quan ja havíem anat 4 o 5 dies al local, ell sempre em deia que havíem de tocar fort, però érem dos, no teníem mans, no podíem fer més coses i vam decidir dir-li a algú. I amb l'Hug i en Marc fent una birra a la Cava, els hi vam dir que volíem fer un grup, vam començar a buscar noms de broma i poc després ja quedàvem per assajar. L'assaig va anar molt bé perquè són uns músics de l'hòstia, o sigui que ja teníem bateria i teclat. Després, amb en Kitus -Marc Fernàndez, guitarra- a la festa dels 10 anys de Furguson, en Marc li va dir que estàvem fent un grup de bastanta tralla, que encara no havíem trobat gaire el so i que potser li molaria venir. I va venir un dia i va ser un perfect match (riu).
- La música us ha unit molt perquè ara sou molt amics.Totalment, s'han alineat els astres d'una manera brutal, cadascú aporta la seva part més màgica i pel que fa a la colla ens trobem súper a gust. De fet, jo ja els considero uns dels meus millors amics, la música ha fet l'amistat.
- Aprofitant que un dels avançaments es diu ‘Por de què’, quina és la por que cal superar per posar-te a fer un grup?En el meu cas, era la por escènica. Sempre m’ha fet molta por parlar davant de gent, sempre he odiat les exposicions orals. Per molt que parli bastant i socialment no tingui gaire problema, el fet de ficar-me davant d’algú que t’estigui mirant, sempre m’havia fet molta vergonya, no m’ha agradat mai ser el centre d’atenció. Aquest era el hàndicap més gran, pensar en què pensarà la gent, en si els hi agradarà o no, en si realment sé suficient de música per fer un grup o si m’he flipat.
- I ara l’has perdut aquesta por?Jo crec que sí, que s’ha notat el procés, perquè el primer concert que vam fer, que va ser a l’Adoberies Fest del 2019, cinc minuts abans de tocar recordo que m’estava cagant viva. Just abans nostre tocava Inumazigh, grup que porta mil anys tocant i que es nota que hi entenen molt, i després tocàvem Junco y Mimbre, grup que ningú coneixia, que la gent es devia preguntar qui érem i els que ens coneixien devien dir ‘però si la Maria no ha tocat mai’. Després, però, estant un temps sense tocar, assajant molt i gravant, es nota un canvi. A l’últim concert a Campdevànol em sentia molt més segura, sobretot pel que fa a la veu. Jo no havia cantat mai de la vida, no m’havia passat mai pel cap ser la cantant d’un grup. De fet, canto perquè l’Andreu no volia cantar i no feia lletres, i com que no volia un grup instrumental m’hi vaig posar jo. Va anar així.
- Sobre les lletres, la por d’exposar-te massa hi era?M’he adonat que en totes les cançons, a la tornada faig una pregunta que parla de l’atzar, com si no tingués res clar. Però no em preocupa, perquè me n'adono que per fer aquest primer disc he observat molt: què deia la gent quan cantava, què deien els meus amics, quin seria el tema comú que compartim tota la colla... Al final és un disc més d’observació del meu voltant que no pas de creació personal o d’explicar els meus sentiments.
- Així i tot, ‘Paret de metall’, cançó de la qual d’aquí poc sortirà el videoclip, sí que té una història familiar.Sí, parla de la pèrdua d’algú estimat, en aquest cas del meu avi, que es va morir molt jove, i de la meva àvia, que es va quedar sola en una casa molt gran. I explica com ella es troba en una casa plena de records on viu ella, però que sembla que estigui deshabitada. I mentre hi trobes totes les coses que et recorden a ell, et vas sentint acompanyada i segura, volia descriure la sensació de casa que sento a la casa de la meva àvia, encara que sigui molt freda.
- Amb el temps, els assajos i les repeticions de les cançons, t’han aparegut nous significats a les lletres?Totalment, ‘Temps de no’ seria l’exemple més clar. Ve d’un col·lega que un dia va dir ‘Ara és temps de no’, i jo vaig flipar amb la sonoritat i amb el sentit de la frase. Després amb el temps, al cap d’uns mesos, vas al mateix lloc de sempre i te n'adones que realment és ‘temps de no’, i ara encara més, és temps de Covid, o sigui temps de no a tot.
- La situació actual us ha fet plantejar l’ajornament de la sortida del disc?L’altre dia comentant-ho amb la Louise, ens va dir que molta gent ajornava les sortides, però nosaltres no ho farem. És que al desembre volíem anar a gravar un altre petit EP. Per nosaltres ja és una època tancada i ara han de venir altres coses diferents amb un altre procés. Les cançons que fem ara són d’un altre pack, no són com les del disc. També és veritat que els discos que han sortit durant el confinament o en l’època Covid m’han tocat especialment, sobretot el de l’Anna Andreu i el de Da Souza. Me’ls he escoltat molts cops i d’una manera diferent que si estiguéssim en una situació més normal.
- Com és viure a Vic a la mitja vintena?Crec que és el millor que m’ha pogut passar a la vida. Sóc una persona que no ha parat mai quieta, però que sempre ha sigut molt de Vic. Vaig estudiar a Barcelona, vaig estar vivint mig any a Alemanya, tres mesos estudiant a Anglaterra, tampoc és que sempre m’hagi quedat a Vic, però aquí sempre hi he tingut el campament base. Quan vaig acabar l’època de marxar, volia tornar a Vic i formar part de la gent que feia coses, per això vaig posar-me a La Clota. Aquesta ciutat no seria res sense la seva gent, sense la Jazz Cava i tots els concerts que hi hem vist, sense la Martulina Divina, l’Adoberies, l’Hoteler... No és el que era, però ha anat mutant d’una manera bastant guapa i en la qual em sento súper còmoda.
- Sense quins artistes no t’hauries posat mai a tocar la guitarra?Sempre he intentat buscar sons més assonants, sons bastant Sonic Youth. Ara porto temps sense escoltar-los, però aquesta obsessió per l’assonància i el cantar de la Kim Gordon, encara que ella cridi més, em fan sonar així, suposo. Al final, però, ha acabat derivant a tons més semblants a Stereolab, com més feliços.
- També la Núria Graham hi juga un paper aquí, és qui us ha gravat el disc juntament amb en Jordi Casadesús, a més de ser molt amiga, no?Sí, òbviament, sense la Núria aquest disc no l’hauríem anat a gravar a Centelles, ni l’haguéssim gravat com l’hem gravat. Ella ha format part del treball, quan l’Andreu marxava de casa li deia a la Núria que vingués i li ensenyava els quatre acords de merda que havia fet i ella em deia què li semblaven.
- Com és tocar amb la teva parella?Jo crec que de puta mare (riu). Abans ell sempre se n’anava a tocar amb Germà Aire i jo l’acompanyava perquè a mi, en general, veure bolos ja m’agrada. Seria estrany que jo ara li digués que me’n vaig a un bolo i que ell es quedi a casa. Anar de bolo junts és el millor que pot passar, a més que compartim cotxe.
- Trobo divertit que hi hagi cançons que van dirigides a algú que està tocant al teu costat i que a vegades, fins i tot li fotis alguns ‘zascas’.Sí, les lletres són un nou llenguatge entre nosaltres. La veritat és que ell pilla més les indirectes cantades que parlant normal (riu).
Facebook Junco y Mimbre Web Hidden Track
