LaboratoriA: "Celebrem la nostra feminitat amb el llenguatge del flamenc"

El projecte de flamenc experimental està presentant el seu segon espectacle, 'Y perdí mi centro', que han reprès després de l'aturada de la pandèmia

Helena Martín

10/02/2021

Espectacles

El flamenc és el llenguatge comú de les quatre professionals que formen LaboratoriA, integrat per la guitarrista Isabelle Laudenbach, les cantants Cristina López i Ana Brenes i la 'bailaora' Aina Núñez. El seu és un projecte que juga a experimentar amb els límits i les possibilitats d'aquest art que pot prendre forma tant de cant o dansa com de música o teatre. Centrades a reflexionar al voltant de la feminitat i fins i tot del feminisme, ara fan girar el seu segon espectacle, 'Y perdí mi centro', que es va estrenar a finals del 2020 a l'Atlàntida de Vic. En parlem amb la integrant vigatana Aina Núñez, que ens explica l'essència del seu flamenc experimental.

Avui dia una dona ja pot viure de la professió del flamenc

- LaboratoriA neix l'any 2017. De quina motivació sorgeix?
En aquell moment, cap al 2017, jo estava recentment arribada a Barcelona i les vaig reunir per dir-los que volia fer un projecte per reflexionar juntes de la nostra condició de dones a través del flamenc. Aleshores era una posada en comú, volia jugar amb les eines del flamenc, que les quatre coneixíem des de la part tradicional i també des de l'experimental.

- El flamenc és per a vosaltres un llenguatge comú. Com us connecta el flamenc i per què és tan important a les vostres vides?
Les quatre vam decidir dedicar la nostra vida al flamenc. Cadascuna amb una història al darrere, ens hem enamorat del flamenc i hem deixat les nostres vides professionals per a dedicar-nos-hi al complet. Això ha estat el que ens ha unit.

- Partiu del flamenc, però l'objectiu és experimentar amb ell. Per on el podeu fer anar?
Això és infinit. No s'ha deixat mai d'experimentar amb el flamenc, El flamenc ja va néixer com una fusió, mai ha estat estàtic, sempre ha estat en evolució, i ara, en el context en què ens trobem, l'experimentació pren un caràcter concret. Ho està fent moltíssima gent, nosaltres només estem aportant un gra de sorra. A Barcelona hi ha un gran panorama d'artistes que investiguen amb el flamenc, tant grups de dones com mixtes.

- Fins i tot dieu que preteneu transcendir-lo. Què significaria transcendir el flamenc?
Per mi, transcendir-lo seria superar-lo. És posar-te tant al servei de la música i del que vols explicar, que t'oblides si el que estàs fent és flamenc o no. A la vegada, no deixa mai de ser-ho, perquè ho tenim tan integrat en nosaltres, n'estem tan impregnades, que tot el que fem tindrà aquesta olor. Transcendir-lo és no estar preocupada per l'etiqueta que porta, per si ens acceptaran com a flamenques. El que fan artistes com Andrés Marín o Rocío Molina és transcendir el flamenc, arriben llunyíssim.

LaboratoriA | Foto: Laura Abad
- També utilitzeu l'art del flamenc per celebrar la vostra feminitat. Quina relació tenen aquests dos conceptes?
En aquest cas és simplement perquè som dones i flamenques. Celebrem la nostra feminitat a través d'aquest llenguatge. En un sentit més general, podem fer una mirada a la història del flamenc a través d'aquest prisma, ara que tenim més consciència del que significa ser dona i artista, sobre les desigualtats que observem. Hem viscut tot això i ara celebrem que estem en un altre moment, que hi ha moltes coses per transformar, però ho volem fer des de la celebració més que des de la reivindicació. En el nostre espectacle no hi ha mai cap energia de rancor.

- Com diries que ha evolucionat la situació de la dona dins del flamenc?
Indubtablement s'han trencat moltes barreres, avui dia una dona ja pot viure de la professió del flamenc. Fa uns anys, moltes dones, sobretot gitanes, havien de deixar de cantar quan es casaven perquè estava mal vist que es mesclessin en ambients de paios, és un fet que encara segueix passant avui dia. També ho havien de deixar perquè s'havien de fer càrrecs dels fills i de la casa. En ambients de persones no gitanes com nosaltres, no passa de la mateixa manera, però en el tema de la maternitat hi ha moltes desigualtats que perjudiquen les dones. A mi i a un bailaor no ens repercutirà de la mateixa manera la professió si som pare o mare. Encara no s'ha arribat a la igualtat.

- A 'Una mujer fue la causa', la vostra primera obra, fèieu una primera aproximació a temàtiques feministes. Quins aspectes tractava?
Era una aproximació a diferents punts entorn de la feminitat que ens cridaven l'atenció. Vam fer una pluja d'idees amb diferents paraules, i al voltant de cadascuna d'aquestes en vam treure una escena. Per exemple, a una d'elles parlàvem de la llibertat sexual i preníem com a punt de partida un àudio de la Chavela Vargas i la "Macorina", que va tenir un vincle amb ella i que va ser la primera dona a obtenir el carnet de conduir a Cuba. També reflexionàvem de la soledat de la dona, de la limitació que suposen les etiquetes en relació amb la feminitat, de la dualitat d'una persona entorn de la identitat sexual o de gènere...

LaboratoriA | Foto: Laura Abad
- Com va ser la rebuda d'aquest espectacle?
Molt bona! Nosaltres vam començar a treballar amb poques pretensions, amb ganes de presentar el projecte. Vam veure que la gent deia que el que fèiem era diferent: és flamenc feminista i no és ni dansa, ni teatre ni música, és un format molt únic. Estem contentes amb aquest espectacle perquè ens va obrir moltes portes.

- Després vau engegar l'obra 'Y perdí mi centro', que estava prevista per a principis de 2020...
L'havíem d'estrenar el 19 de març, però ens va enganxar la pandèmia i es va posposar a l'octubre. Ho vam reprendre i la vam presentar a l'Atlàntida de Vic. A Barcelona ja portem unes sis representacions. En aquest cas, per la part de la música volíem introduir electrònica, i volíem que fos més homogeni que l'anterior, volíem que hi hagués un fil que ho englobés tot. Un element comú era el pas del temps, que il·lustrem amb una lletra de la Serneta, que ha significat molt pel món del flamenc, i que diu "Fui Piedra y perdí mi centro, y me arrojaron al mar, al cabo de mucho tiempo, mi centro vine a encontrar".

- Què voleu plasmar amb aquests versos?
A través d'aquesta lletra mostrem la idea que passa el temps i nosaltres estem molt condicionades per la imatge del que ha de ser una dona, sobretot estèticament. A més, en el nostre dia a dia fem mil feines d'oficina i artístiques, la dona ha de compaginar moltes coses. També parlem del desig o no desig de ser mare i la compatibilitat amb la seva professió. En l'última escena, que hem rescatat de l'espectacle anterior, obrim una finestra a les noves concepcions del gènere.

- Teniu idees de cara al futur?
Si no hagués arribat la pandèmia, ja portaríem unes trenta representacions, i en portem vuit, encara sentim que aquest espectacle ha de voltar. No paro de llegir sobre feminisme i em venen mil idees, i a les altres també. Pròximament farem una reunió per a poder pensar algun altre projecte, però segurament serà més performatiu.