'Roques', un homenatge audiovisual a les matonaires de Montserrat

El col·lectiu El Brogit estrena un documental que recupera la veu de les dones pageses del Bages

Judit Monclús

12/04/2023

Arts

L’Àngela, la Conxita, la Maria Helena, la Núria, la Neus i la Rosa tenen entre 85 i 99 anys. Són les protagonistes de 'Roques', el documental que reivindica les matonaires, les últimes dones que van viure exclusivament de treballar la terra als peus de Montserrat, entre els anys vint i setanta del segle XX. Produït pel col·lectiu bagenc El Brogit, explica en primera persona i a través de recreacions històriques, el paper que van desenvolupar aquestes pageses, pioneres en un món masculí, per portar el pa a casa i iniciar un mercat de muntanya davant del monestir de Montserrat. El documental s’estrena el 15 d’abril al Teatre Conservatori de Manresa, però està previst que també es projecti en altres municipis del Bages, l'Anoia, el Baix Llobregat i en diferents universitats del territori. Parlem de 'Roques' amb Margalida Mulet, Anna Oliveras i Genís Frontera, membres del col·lectiu El Brogit i responsables de la producció.

Durant dècades, les matonaires han estat les protagonistes d’una quotidianitat singular enmig d’un paisatge únic

- Qui eren les matonaires?
Les matonaires eren dones pageses dels pobles de la falda de la muntanya de Montserrat, que pujaven a vendre productes de l’horta, aviram, conills i mató, davant del monestir per abastir d’aliments les persones allotjades a les cel·les de l’abadia i els visitants. Aquesta feina era molt dura ja que, als inicis, les dones pujaven la muntanya a peu diàriament i carregades amb els cistells.

- Quina era la importància de la seva tasca com a matonaires?
La tasca de les matonaires o de les pageses de Montserrat és cabdal, perquè durant generacions van complementar l’economia que provenia de l’agricultura i la ramaderia tradicional de la Catalunya central amb una altra que era única i singular: la de muntar un mercat de muntanya on vendre els productes de la plana de la cara nord de Montserrat just dalt d’una roca única, com és Montserrat. En aquest sentit, qui va crear, desenvolupar i consolidar aquesta segona economia de mercat i de venda van ser, exclusivament, les matonaires que, coherentment, van rebre aquest nom quan van especialitzar-se en l’elaboració del seu producte més preuat: el mató de Montserrat.

- Heu comptat amb testimonis d’aquest passat històric que us l’han explicat de primera mà, ¿com ha estat descobrir aquestes vivències, més enllà del projecte pel qual les entrevistàveu?
Ha estat realment enriquidor i emotiu perquè, al llarg de tot aquest procés de recuperació de la memòria històrica i de les històries de vida de les darreres matonaires de Montserrat, ens hem convertit en els seus confidents. Aquestes testimonis han vist com, de cop i volta, algú ha posat en valor una trajectòria vital desenvolupada tan sols per necessitat o per assegurar un futur millor i més pròsper als seus fills i filles. Res més. De sobte, s’han adonat que, durant dècades, han estat les protagonistes d’una quotidianitat singular enmig d’un paisatge únic. Ha estat preciós constatar com, en adonar-se’n conjuntament amb les seves respectives famílies, ens han anat obrint les portes de casa seva i els calaixos de la seva memòria. L’experiència d’acompanyar-les en aquest camí ha estat tan bonica que, més enllà del rodatge i del documental, vam organitzar una trobada amb la majoria de les participants després que la vida i la vellesa les allunyés les unes de les altres. I veure com dues d’elles, l’Àngela i la Rosa, es reconeixien i es fonien en una abraçada al cap de setanta anys va ser una experiència brutal i emotiva com poques.

Foto de la ficció amb l'actriu i dramaturga, Magda Puig | Foto: Cedida
- Com ha estat recuperar la seva història en un documental?
Ha estat una experiència molt enriquidora per a tothom, especialment per a les matonaires. Quan els vam dir que volíem gravar com si fos una pel·lícula tot el que ens havien explicat a les entrevistes prèvies, no se’n sabien avenir. Realment, pensaven que el seu testimoni no tenia cap importància i que no interessava ningú. Per a les famílies i per totes nosaltres també va ser una grata experiència. Vam compartir moments molt dolços i vam poder escoltar relats que fins llavors no s’havien explicat, fins i tot dins de les mateixes famílies. Són històries de vida, al capdavall, i aglutinen tant anècdotes divertides com penúries de l’època.

- Per al documental, també heu recreat el seu dia a dia. Què us han explicat que era el més dur en aquesta quotidianitat que gairebé no els permetia descans?
Doncs que gairebé donaven la volta al rellotge treballant! Començaven a les quatre o les cinc de la matinada, que era quan preparaven i carregaven els cistells o els animals, amb tots els productes que portaven a vendre al mercat de Montserrat. S’enfilaven muntanya amunt quan era negra nit, per corriols estrets fins arribar a la plaça. Allà venien assegudes en unes caixes de fusta o dretes fins a les dotze del migdia. Després, tornaven a resseguir el camí de baixada per arribar als masos, on feien la feina de casa, estaven amb els fills, treballaven l’hort, cuidaven el bestiar, preparaven el mató i feien els àpats de la família fins que anaven a dormir tard per llevar-se al cap de poques hores per tornar a marxar.

- Com expliqueu, elles són testimoni també de la progressiva desaparició de la pagesia com a font de subsistència malgrat ser pioneres d’un ofici que hi ha estat estretament vinculat. Quina sensació en tenen les últimes matonaires, les que apareixen a 'Roques', d’aquesta desaparició?
Moltes de les matonaires van passar d’aquesta única font de subsistència a tenir l’oportunitat d’accedir a treballar a les fàbriques tèxtils, amb uns horaris més regulars, uns ingressos més constants i sense haver de fer tan esforç físic. Tot i això, hi havia a qui els agradava més l’aire lliure i tenir contacte amb gent d’arreu que tancar-se en una fàbrica...

- A més de posar en valor la seva feina, el documental d’alguna manera també parla de feminisme i de sororitat. Com vivien les matonaires aquests termes que ara ens són quotidians però que, a la seva època, potser els desconeixien tot i que també els devien posar en pràctica?
Algunes ens conten que quedaven per fer el camí juntes i no anar soles o que les que tenien una bèstia a casa deixaven que alguna veïna hi pugés a sobre per fer-li el camí més fàcil. També recorden quan baixaven de vendre amb els cistells buits, que reien mentre comentaven com els havia anat la jornada. El relat que abans la gent s’ajudava més, és constant en totes les entrevistes que hem fet. Trobem exemples, com ara quan una dona quedava vídua i els veïns l’ajudaven a tallar llenya o a preparar la terra, entre d’altres tasques. Tot això, tenint en compte que aquestes dones van sortir dels seus masos i van ocupar l’espai públic durant una època en que les dones estaven en un segon pla. A més, cal tenir en compte que elles eren dones de classe treballadora, però també les que parlaven i negociaven directament amb els homes eclesiàstics del monestir de Montserrat. Un fet bastant únic.

- Com a documentalistes, quina importància doneu al fet de donar veu a aquesta memòria històrica i a aquest patrimoni cultural, especialment lligat al món femení, que sempre ha quedat més enrere a l’hora de reivindicar-se?
Valorem moltíssim haver pogut aportar el nostre granet de sorra, i haver-hi estat a temps, per tal que totes aquestes històries de vida ja es preservin per sempre més. També pel fet que es puguin divulgar i serveixin per posar en valor l’entrega de totes aquestes dones que han viscut en l’anonimat de les seves llars i del seu territori. Creiem es mereixien aquest petit reconeixement.