Lo Gitano Blanc

Foto: 

Cedida
Lo Gitano Blanc

Andreu Carranza: “Tots som còmics que ballem al son que toca, deia Shakespeare”

L'artista de Lo Gitano Blanc presentarà el seu nou disc el 23 de maig al Sota de copes de Móra d'Ebre
Núria Piñol
,
18/05/2014
Música
Andreu Carranza és escriptor i cantant. Forma part del grup de rumba Lo Gitano Blanc, de Flix. Ell mateix defineix el grup com 'La Santíssima Trinitat Rumbera: Pare-Música' (Marcel Bages, Genís Bages, Pep Colls i Àlvar Montfort), 'Fill-Veus' (Andreu Peral) i 'Esperit Sant-Literatura' (Andreu Carranza). Definir a l’Andreu és quasi bé impossible, ja que ell mateix es defineix com molts personatges en un, des d'escriptor fins a juerguista, passant per conserge d’institut. En aquests moments, es troba presentant pel territori el disc "La rumba ebrenca".
'La paraula i la música són l’ànima dels personatges i de les històries, com en la vida mateixa'
- Qui és Andreu Carranza?
Sóc un patxet, riberenc, nascut a Ascó l’any 1957, batejat a Móra la Nova i resident a Flix. Sóc escriptor, les lletres i la música són la meua passió, la meua vida. Però, com de les lletres és molt difícil viure, també faig de conserge a l’institut de Flix. La música també forma part de la meua vida, de fet quan tenia 17 anys vaig crear un grup de folk que es deia “Els Esquellots”. Toco la guitarra des dels 14 anys i m’encanta composar temes, lletra i música. De fet, quan escric una novel·la, conte, relat o poema sempre tinc al cap la banda sonora i, com tinc al guitarra a la vora, de vegades la melodia acaba materialitzant-se. En algunes biografies dels 17 llibres, entre novel·les, versos i contes, hi figura que sóc buscador de tresors perduts i músic de blues. 
 
- Andreu és escriptor o músic?
Sóc les dos coses, i moltes més. Totes les persones som moltes coses al mateix temps. De fet, durant uns anys vaig intentar convertir-me en personatge de mi mateix. Una cosa que et dóna un nom, una imatge pública, et projecta encara que sigui com una paròdia de tu mateix... Tant se val, tots som còmics que ballem al son que toca, deia Shakespeare, més o menys... Però vaig tenir un problema molt seriós, insalvable, vaig fracassar estrepitosament en adonar-me'n que no em podia convertir en un sol personatge de mi mateix, perquè en tenia molts, infinits: escriptor, músic, conserge d'institut, buscador de tresors, poeta, trobador, actor, venedor de melons, ballador de jotes, juergista, buscador de la ciutat perduda de l'Ebre, Iltirca, (la ciutat dels llops, Hibera en romà) Uf, és impossible... De fet ara mateix hi ha el meu personatge contestador de preguntes suant la cansalada.. Ara bé, per l'experiència que tinc, sóc escriptor. Escriptor que li agrada treballar els textos de forma global com si fóssin petits universos on la paraula i la música són l’ànima dels personatges i de les històries, com en la vida mateixa.
 
- Tant la música com la literatura formen part del món de les arts, però quines semblances i diferències tenen?
Per a mi, com et deia abans, tot forma part del mateix univers de creació, on hi ha infinitat de camins: la creació, la imaginació, els sentiments, l’emoció... tot això amb el tam-tam del cor, un ritme ancestral que, segons com, es pot transformar en rumba jotera de l’Ebre.
 
- Tu, com Andreu, inclous la literatura dins de Lo Gitano Blanc?
Aquí és on apareix 'La Santisima Trinitat Rumbera', tots tres en un de sol. És cert que jo interpreto el personatge de "Lo gitano blanc”, escapat de la novel·la "Llibre de les set xibeques”. Imagineu un personatge de ficció que es materialitza només al temple de la sensibilitat, l'escenari, gairebé tal com deia aquell filòsof de la Torre de les Hores, Francesc Pujols, que va crear una religió hiparoloxica, on els sacerdots són els artistes, i l'altar de la representació és l'escenari... Bé, Lo gitano blanc és l'encarnació d'això, la consumació de la 'Eucaristia Rumbera...' Vaja, l'Hòstia consagrada.
 
- Per què este nom? Qui era Lo Gitano Blanc?
Lo gitano blanc és un personatge que forma part de l’imaginari col·lectiu de les nostres terres. A molts pobles hi ha gitanos blancs. A la Torre de l’Espanyol, per exemple, hi ha Ca El gitano Blanc, a Vinebre, Ascó, Riba-roja… Tothom sap qui és el gitano blanc… En realitat, el gitano blanc popular és un català que no és de raça gitana, però com si ho fos, perquè adopta la seua forma de guanyar-se la vida: nòmades, aventurers, comerciants, romàntics, cantadors… I, sobretot, adoradors de la lluna.
 
- Per què rumba?
Tenen rumba a Barcelona, diuen que la van inventar al carrer de la Cera del barri del Raval, el pare del Pescadilla, Peret, Chacho el gitano, Gatopérez, los Amaya, etc. A Lleida, també tenen la seua rumba: “Lo garrotín” del Parrano, el Betoben… I nosaltres, a l’Ebre, no tenim rumba? Pos si som los que més rumbegem de tot Catalunya! Aquesta és la rumba ebrenca, un so que neix de la jota, l'Orfeó de Flix i de la cantarella de l’aigua corrent... I també del so de la balitroca!
 
- Un mateix estil musical pot aportar als oients moltes sensacions diferents, però què és el que vatros voleu transmetre?
Sentiment pur.. Vibració de l'ànima... Volem que cadascú que ens escolti en aquell precís instant tingui una santíssima comunió amb la nostra carn musical i la nostra sang rumbera...
 
- Com és el primer disc de Lo Gitano Blanc, “La Rumba Ebrenca”?
Amb rumba, blues i altres sons fusionats. Sempre és el mateix, un mestissatge, una barreja, això és el camí, el riu on mai ens banyem dues vegades.
 
- Per acabar, per què la gent hauria d’escoltar, ni que fos una vegada, a Lo Gitano Blanc?
S’ho passarà d’allò més bé… Escoltarà cançons, podrà ballar, si vol, el “Pararapapa”, una cançó del CD que el propi Gorgie Dan ens va revelar la coreografia i segurament este estiu es ballarà a tots el pobles, destronant definitivament al Paquito Chocolatero. Però també escoltarà la història del Gitano Blanc, que recita versos d’autors universals de l’Ebre i també d’arreu. Aneu a veure i escoltar al Gitano Blanc i veureu com al final entendreu i estimareu la rumba ebrenca. Serà com si féssiu la Primera Comunió... rumbera!
 
Preguntes breus: 
- Un llibre: No, dos: el primer és “L’estiu de l’amor” de Toni Orensanz; el segon és “Victus" de Sánchez Pinyol. 
- Una cançó: “La barca” (la segona cançó del CD de Lo Gitano Blanc)
- Un grup musical: Pink Floyd
- Un grup musical ebrenc: Les caramelles de Flix
- Un escriptor: Anto Dorca (autor de Cementeri Nuclear)
- Un lloc de les Terres de l’Ebre: Lo Pas de l’Ase
- Una festa popular ebrenca: Lo dia de la mona a l’Ermita del Remei de Flix
 
--
Més informació:
 
 
  

  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar