Jump to navigation
- Quin és el primer record que et porta a pensar que això de l'escultura havia de ser el teu camí?Quan era petita, sempre m'agradava fer coses amb les mans. Per exemple, si tothom es comprava el portallapis jo me'l feia. M'agradava fer les coses a la meva manera. I després, em va passar el mateix amb el dibuix. Em feien fer dibuixos i era més un trauma que una habilitat. Tenia set anys i havia de fer el dibuix que havia de fer la professora. Això no m'agradava gaire. En canvi, amb les mans m'agradava jugar. Ara bé, mai vaig pensar que això fos la meva professió.
- T'ha passat això d'estudiar altres carreres que aparentment són més profitoses, i acabar desembocant en allò que realment t'agrada? No sé si el teu cas ha estat així o sempre has tingut un camí més recte?Jo no sabia ben bé què volia estudiar. Estava entre Belles Arts i Biologia, perquè m'agradava molt la Zoologia. Em vaig comprar tots els llibres del Rodrigo de la Fuente, que abans es feien en fascicles. A Belles Arts necessitava examen. I vaig pensar: "tu et presentes a l'examen. Si aproves és que et toca fer això". Ho vaig deixar una mica a l'atzar. En el fons, una cosa porta a l'altra. Jo necessito la naturalesa, encara que faci escultures de persones. Tot el dia estic observant, mirant. La naturalesa és un llenguatge que no és llenguatge. No ho sé, és una cosa que et dona espai i jo sempre ho necessito.
- Suposo que les formes de la natura són formes que no són comparables a cap altra cosa. És una font d'inspiració permanent.Jo he fet alguna escultura no figurativa, quan treballava amb pedra. Vull dir, ara treballo menys pedra. Quan dono classes, els alumnes sempre em diuen: "Teresa, para!" Perquè clar, em poso allà a corregir i acabaria la pedra, perquè m'atrau moltíssim. Vaig fer algunes escultures que no eren figuratives. La idea és que et deixis portar per la pedra. El més bonic de la pedra no és comprar un bloc quadrat i d'allà que et surti alguna cosa, sinó mirar-te-la, com feia Miquel Àngel. Mirar-te-la i deixar que et parli. És un diàleg. No has de posar-ho tot, sinó que és un joc.
Teresa Riba al seu taller | Foto: Cedida- Què t'ensenya la naturalesa?És la filosofia que t'ensenya la naturalesa. És a dir, com amb poc ja és molt i és valuós. Quan veig les pedres, és que no les tocaria mai. Hi va haver una època que me les emportava totes a casa. Vaig dir: "Prou, tinc la casa plena". Perquè les admiro. D'alguna manera són úniques. Com les persones. Com que ja parlem i fem tantes coses, en canvi, una pedra no té res, però és allà i és ella. Aquesta és la filosofia del ser.
- Realment és molt revolucionari, molt potent això que dius, perquè són objectes que són inerts, que aparentment no tenen vida, però la sola presència, ja és molt. Suposo que l'escultura també és això? Cossos inanimats, però que tenen vida i presència. Darrerament has fet l'escultura dels Estopa?Per poder fer les escultures, els has de conèixer. Una escultura ha de transmetre. I per poder transmetre jo he de tenir un diàleg amb ella. A vegades, quan dic que parlo amb elles, la gent no m'entén. Però s'entén, clarament. Amb el fang, parteixes del no-res. Ets tu, que vas creant, no és la pedra. Has d'intentar que et miri aquell personatge que estàs fent. I tu vas traient i posant, i posant els ulls, i tornant a treure, i tornant a posar i treure, fins que hi ha un moment que et mira. Es com posar-te una mica a dins del personatge. Com si l'escultura fos el personatge que estic fent. Com si fos el David o el Jose.
- Dius que els coneixes poc?És clar, jo no els conec ben bé, però puc intentar entendre'ls. És com amb el Jordi Savall. Intentes entendre què poden sentir quan canten. És clar, en realitat, és com jo els veig, però en realitat jo els puc veure d'una manera o d'una altra. Quan una persona és coherent amb el que fa, transmet la mateixa cosa a tothom. No sé com explicar-te.
- Ja, sí...No hi ha dobles cares.
- I parlant d'aquestes dues escultures, del mestre Savall i dels Estopa, t'ha arribat aquesta autenticitat?Sí, però de manera ben diferent. El mestre Savall no va poder venir, perquè sempre va amunt i avall, i llavors només tenia la informació. Jo l'he vist tocar, m'ha impressionat molt. Crec que l'escultura té molt del que jo vaig sentir quan ell tocava. A base de moltes fotografies i molts vídeos i de veure'l tocar, el vaig poder reconèixer. En canvi, els Estopa van posar dues vegades per mi i em van dir: "Què necessites?" Jo els vaig dir: "Que toqueu". I el salero que portaven i tota l'actitud és el que vaig intentar demostrar. Amb Savall m'era molt difícil, perquè no l'acabava de conèixer com a persona. I el que vaig fer al final va ser posar-me una música seva i repetir la música i sentint la música mentre l'estava treballant.
- Potser podies accedir més a ell a través de la música que a través del caràcter?Jo crec que sí. Perquè hi ha gent que és molt oberta i hi ha gent que és tancada. Cadascú és a la seva manera.
Teresa Riba treballant amb l'escultura del mestre Savall | Foto: Cedida- Pel que fa a la teva part de mestra o professora, suposo que els alumnes també són una font d'aprenentatge. Què destacaries d'aquesta faceta?Jo els necessito. M'agrada moltíssim ensenyar. Tinc el vici d'ensenyar. Per mi, els alumnes són amics. I veus els esforços, veus la manera. Sempre aprens. És com la vida mateixa. De vegades, el que jo estic explicant, és com si m'ho expliqués a mi mateixa. Si tu estàs fent el que has de fer en cada moment, que no estàs a un altre lloc, aprens de tot.
- Són com revelacions. De vegades els dono consells, i penso: "Això que els dic, jo no ho faig, però per això t'ho dic". Jo necessitaria un mirall aquí davant, i quan els explico les coses me les hauria de repetir a mi.
- I en relació amb la teva època d'estudiant de Belles Arts, creus que ha canviat la joventut?Jo, per exemple, he donat classes fa uns quants anys a Belles Arts, i vaig veure una mica que les actituds eren diferents. El que passa és que veia gent amb molta empenta, gent amb moltes ganes, però també vaig veure molta més gent amb molta por. Moltes inseguretats. Els mòbils es feien servir, però no tant com ara, m'entens? És molt maco donar classes amb gent que en té ganes i amb gent jove, perquè tenen moltes coses a dintre. Ara s'expliquen moltes coses de les obres. Potser abans no s'explicava tant, les peces no eren tan personals.
- Ara estem més en una època més com autoreferencial o més del jo, no? Intentem analitzar més sentiments?Sí. Abans no hi havia aquesta sensació de pensar tant en un mateix.
- Què tens ganes de fer ara, Teresa? Què et queda per fer? Tens ganes d'aturar-te i tenir més temps lliure?Aquesta aturada ja l'he feta. A l'estiu i abans de l'estiu. Ara ja sant tornem-hi perquè, si no m'espavilo, no tindré temps d'acabar coses! Em vaig presentar a la Sagrada Família. He treballat tot allò de la Sagrada Família, que encara s'està continuant. I després també diverses coses més familiars que tenia. Crec que abans estava una mica estressada, no sabia ben bé què fer. El Giacometti deia: "Què és el que et fa por? Anar al taller i no saber què fer" I la veritat, que és l'hòstia quan no saps què fer, perquè ho passes fatal. A vegades ho tens claríssim, però quan no ho tens clar, pateixes moltíssim. Jo sempre dic: "Si en alguna cosa soc artista, és amb el que pateixo". Quan ja saps el que vols, tot va ràpid, tot funciona. També passa que, de vegades, les idees les tens molt clares, però a l'hora de la veritat no hi ha sortides per enlloc. I dic: "A la merda, faré el que tinc ganes de fer!"
- Estàs entre les coses que has de fer i les que voldries fer?Sí.
- Quin balanç fas de la vida d'artista? Quan mires enrere? Creus que la teva trajectòria ha anat com volies?Jo crec que ha anat com havia d'anar. Si jo miro la meva obra, em veig. La meva obra m'ensenya a mi. Va per davant. Jo faig coses, que després em pregunto per què les he fet, i llavors m'entenc. Crec que molts artistes podrien explicar-ho així. Jo no crec mai en l'atzar, jo crec que les coses són perquè han de ser. I en el moment que toca. De vegades tenim massa pressió per produir. I no. No hem de produir sempre. Tinc la sort de treballar en un món que està dins del món, però també pots estar fora. Jo penso que he après de la meva obra. Ella m'ensenya a mi.
Web Teresa Riba Instagram Teresa Riba
