'Amarcord: retalls d’una vida cinèfila', per Mónica Jordan

Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema. Com la famosa magdalena de Proust, o com si estigués a l’Amarcord de Fellini, aquesta afirmació m’abstreu de la realitat i se me’n duu a territoris ben llunyans de l’ara i de l’aquí…

Tot d’una em trobo rememorant una vida feta de retalls cinèfils. Primer, els més recents, com ara les apassionades converses en acabar una sessió del Most, o les classes amb alumnes que es neguen a veure clàssics en blanc i negre. Després, els esforços poc fructuosos per dignificar la professió des de l’Associació Catalana de la Crítica i l’Escriptura Cinematogràfica, des d’on hem comprovat com anaven minvant els nostres drets i condicions, alhora que creixia el consum audiovisual (quina paradoxa!!). Tot seguit, els records em fan aterrar als primers anys d’internet, quan una nova generació de crítics (la Cinefilia 2.0.) vam fer tremolar l’statu quo de la professió amb propostes que empraven el llenguatge del cine (el so, la imatge i el muntatge) per fer crítica. I finalment el meu recorregut acaba on tot va començar, al cinema Kursaal (després conegut com El Punt) de Cerdanyola, on al 1993 vaig decidir que de gran no volia ser directora, ni guionista, ni actriu, ni il·luminadora… De gran volia ser crítica de cinema.

La sala de cinema com a indret fosc que facilita un entorn de recolliment per sentir i reflexionar, comença a patir, de veritat, per la seva continuïtat. En una època en què les pantalles governen les nostres vides, les de cinema tremolen per si allò que senten de fons, cada poc més a prop, és el seu réquiem xiulat, com a M: un assassí entre nosaltres, pel Peter Lorre de torn. L’any passat s’anunciava, entre d’altres tancaments, el del cinema de la meva infantesa. Amb ell desapareix una sala històrica que donava servei a diversos pobles del Vallès. Mantenir viva l’exhibició cinematogràfica és tasca de tots, és la nostra responsabilitat com a aficionats al cinema i com a ciutadans amb inquietuds culturals. No fer-ho ens convertiria, com a la pel·lícula de Fritz Lang, en còmplices amb una M a l’espatlla...

És per això que els 50 anys del Cineclub Vilafranca haurien de ser motiu d’orgull i un exemple de resistència per a Vilafranca. Com ho són també els 25 anys del Kubrick, o els 10 que celebrarà el Festival Most al 2020. Vilafranca respira cinema gràcies a l’esforç i l’entusiasme d’un grup de persones apassionades pel que fan. Però, sobretot, perquè amb l’acte de comprar una entrada, molts vilafranquins donen suport a la continuïtat d’un art que és espectacle, reflexió, passió, emoció i aprenentatge. Llarga vida al cinema!

Mónica Jordan
Crítica de cinema i programadora del Festival Most