'Cinema i visió patriarcal', per Xavier Hernández Ventosa

Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-symbols objectuals destinades a exitar la líbido masculina, bé com a mestresses de casa submisses, o, també, com les secretàries imprescindibles perquè el cap de l’empresa (sempre masculí) reexís professionalment.

Estic pensant en aquell cinema que va omplir les sales al llarg de les dècades precedents, que va confirgurar l’anomenat star system femení, que van explotar les Marilyn Monroe, Ava Gardner, Elisabeth Taylor, Rita Hayworth, etc. i que cosificava la dona convertint-la en un objecte sexual; o, en el segon cas, amb l’altre model cultural de masses que produia Hollywood i que presentava a les Doris Day de torn com a mullers al servei del gènere oposat.

La irrupció dels directors europeus dels seixanta, significarà, d’entrada, que el cinema de la modernitat, sigui entès, per damunt de tot, com un objete artístic i, per tant, com un exponent de les inquietuds personals (polítiques, socials, líriques, morals, etc.) dels seus creadors. En defintiva, que per a aquells joves cineastes, les pel·lícules ja no hauran de ser en cap cas com les produccions que els havien precedit, pensades per les grans productores americanes que, buscant sempre la millor rendabilitat, no dubtaven en esterotipar models de comportament que, en el cas femení, enquistaven la dona en una categoria humana que intel·lectualment, moral i emotiva, vista avui, resulta humliant, en tant que, a grans trets, el gènere femení es considerava molt inferior al gènere masculí.

Aleshores, el cinema francès, capdavanter d’aquell moviment que la revista “Cahiers du Cinema” va etiquetar com a nouvelle vague va sorprendre la cultura cinematogràfica amb el treball canònic dels Truffaut, Vadim, Rohmer i Goddard, per exemple, als que seguirien Resnais i Duras, entre d’altres. Altres cinematografies europees també van ser sensibles als nous temps i, per exemple, Anglaterra, va proporcionar directors de la talla de Tony Richardson o de David Lean, mentre que a Itàlia sorgien els Fellini, Visconti Rosellini Antonioni o Passolini i, en el cas d’Espanya, Carlos Saura, Víctor Erice o Basilio Martín Patino, entre altres.

Tot i així, tampoc es pot afirmar rotundament que amb la modernitat, la visió patriarcal de la dona quedés definitvament foragitada de cop del cinema contemporani, però si que els nous directors van obrir les portes a la dignificació de les protagonistes, tot i que, encara avui, en molts casos, ens trobem amb productes dits “cinematogràfics” que, en el sentit que ens ocupa, ens fan caure la cara de vergonya.

Xavier Hernàndez Ventosa
Professor de Llengua i Literatura