Jump to navigation
Diumenge arriba el dia que per a molta gent que hi participa significa acabar l'objectiu de la temporada: La Marató de Barcelona. 42 kilòmetres i escaig que serveixen per rememorar el viatge a peu que va fer Filípides entre la ciutat de Marató i Atenes per avisar als seus de què havien guanyat la guerra davant els perses. Al soldat, però, no li van quedar forces per sobreviure i poder-ho explicar als seus néts i va morir després de l'esforç. Diríem que no va fracassar, tot i no aconseguir sobreviure, perquè va aconseguir donar la informació de la guerra per a la qual s'havia posat a córrer. Històries a part, la marató és aquella distància que ja sembla inabastable per a molts, per altres és assumible i fins i tot, encara que no us ho cregueu, hi ha gent que la fa per entrenar-se en distàncies 'ultres'.
17.000 persones ompliran els carrers de Barcelona per assolir l'objectiu, però uns mils d'aquests no ho aconseguiran. El fracàs? No pas. Crec personalment que el fracàs està masses vegades a la punta de la llengua. No fem coses per por del fracàs. Jo tinc un objectiu per diumenge. Però i si caic? I si em llevo amb mal de panxa? I si el tren que em porta a Barcelona va amb retard i no arribo a l'hora de la sortida? I si a la sortida em trepitgen el turmell? O al kilòmetre 20 les cames em diuen que fins aquí i tira cap a casa? Fa 15 dies vaig caure al kilòmetre 1,4 en una cursa en la qual comptava estar dues hores i quart corrents. Portava quatre minuts i quaranta segons de carrera i vaig anar per terra en una corba per culpa del terra moll que va fer que patines i anés directament a terra amb un cop molt fort al genoll sobre l'asfalt que em va obligar a retirar-me. Tota la preparació específica per aquella cursa se'n va anar a norris en quatre minuts i quaranta segons. Vaig fracasar? En un primer moment penses en maleir totes les famílies dels que fabriquen rajoles que patinen i les venen als ajuntaments perquè les posin als seus carrers principals. Però ja has caigut, ja no pots disputar aquella prova. Cal mirar al següent objectiu, en aquest cas: la marató de Barcelona.
Han sigut dues setmanes de gel, repòs, sortir a córrer 20 minuts i tornar a casa mig coix. Tornar a provar-ho. Ara ja no fa tant de mal. Molt millor. Doncs vinga va, diumenge abans una prova final per veure si estic preparat i finalment aniré a la Marató aquest diumenge. Provarem d'aconseguir l'objectiu personal que tenia al cap abans de la lesió, però si no ho aconsegueixo, qui serà capaç de dir-me que he fracasat?
Si encara ets dels pocs a qui no li ha picat el cuquet, si ets dels que comença a pensar que els caps de setmana s'han d'aprofitar de forma diferent o si per cas ets dels que està fart d'anar a curses on no has trobat tot allò que t'havien venut, aquí trobaràs suggeriments per fer esport a tots els nivells.
