Fases de l'esportista popular

Sortir a fer esport ja no és una cosa que necessites que et recomani el metge de capçalera. Ara, t'ho diu el cosí, el company de feina, el veí o si no t'ho diuen directament, ho fan a través dels reportatges per la televisió, el teu TL de twitter, facebook, instagram o qualsevol xarxa social.

Hi ha 'el malalt', una espècie que quan s'hi posa, s'hi posa molt seriosament. Entrena gairebé cada dia. Participa en infinitats de curses tot preparant un objectiu concret per a mitjans/finals de temporada. Es cuida mirant-se la dieta i controla que tot el seu material estigui perfecte per practicar el seu esport.

Existeix l' 'assidu'. Una altra espècie que també porta un ritme d'entrenaments importants i té algun objectiu, però a diferència del primer, es calcula un treball 'suficient' en tots els aspectes. Quan creu que no fa un bon dia, descansa i espera al següent. Quan li ve de gust una cervesa amb els amics, la fa. I si s'han acabat les inscripcions d'alguna competició, no clama al cel la seva injusta situació.

Després hi ha els 'algun dia'. Aquests surten a fer esport de tant en tant. No hi ha dies fixats d'entrenament, quan li ve de gust, surt. No té un entrenament marcat. Ni sèries, ni cronos, ni cap objectiu a la vista. Com m'entendreu la majoria que llegiu aquest post: van a sensacions. Passen a ser 'assidus' molts d'ells perquè s'enganxen a la pràctica de l'esport que els hi agrada i es marquen un objectiu o competició per donar més sentit als entrenaments i acabar alguna distància que fins fa poc els semblava una utopia. Molts d'ells, sempre et negaran que ho estiguin fent bé. Són molt curiosos.

Finalment, el 'ets un matat'. Pronuncien aquesta frase cada vegada que els hi comentes que a la festa d'aniversari d'un amic el dissabte vinent tens la intenció de sopar i anar a dormir perquè vols aprofitar el dissabte o diumenge per fer una tirada llarga ja sigui per fer senderisme, anar corrents o amb bicicleta.

Cadascú es troba en una d'aquestes fases i us puc dir per experiència pròpia que pots passar a ser un 'ets un matat' a ser un 'malalt' tot passant per les diferents fases que us he comentat. Ni una fase és bona, ni les altres són dolentes en cap cas. Cadascú té la seva i busca la que li interessa. A vegades, buscant una altra d'aquestes fases la persona no es troba còmode o a gust o simplement no pot seguir una rutina preestablerta simplement pel temps que disposa per poder-ho practicar. Quantes vegades hem dit o sentit la frase: 'Jo ho faria, però...no tinc temps!'. Hi ha casos i casos i evidentment tothom sap el seu.

Però llevar-te una hora abans, aprofitar l'estona de dinar (que acostuma a ser més llarga del qual necessitem per menjar) o allargar el dia per tenir la teva estona d'esport són petits sacrificis que et poden fer canviar de fase i millorar el teu nivell d'esport/salut. Busca la teva fase i millora-la. No en el sentit competitiu, si no a l'hora de sentir-te a gust amb el que estàs fent.