El concepte temps en un concert

17/08/2018
DUOT + Florian Stoffner, 17 novembre 2017, La Bastida (Igualada)

Recupero un escrit del novembre de l'any passat (22/11/2017)

 

No només els mags creen màgia

El moment present quan vius un concert

La impro et porta a llocs on no hi arribaries de cap altre manera. El divendres passat em van preguntar com havia arribat fins aquí, per quina raó m’interessava el món de la impro. Em va semblar una pregunta fantàstica. La veritat és que mai m’havia parat a pensar una resposta a aquesta pregunta. Sabia la resposta, però vaig pensar fort sobre què sentia durant uns segons i vaig trobar aquesta resposta: crec que, “simplement”, en la impro hi ha màgia. Una màgia que enganxa, que et crida a mirar endins. A escoltar i sentir a veure què passa. Vam arribar a la conclusió que amb la impro descobreixes racons que no podries descobrir de cap altre manera. La impro és un experimentar, un relacionar-se amb els sons i, fins i tot m’atreviria a dir, una manera de fer.

En Derek Bailey va dir un dia que “In all its roles and appearances, improvisation can be considered as the celebration of the moment. And in this the nature of improvisation exactly resembles the nature of music. Essentially, music is fleeting; its reality is the moment of performance”. El moment. El moment com a component del temps. Què passa amb el temps durant un concert, durant una sessió d’impro? Aquest és un dels aspectes “màgics” als quals em refereixo quan dic que en la impro hi ha màgia, que la impro és màgia.

Fa unes setmanes vaig anar a un concert d’impro a Robadors. Vaig mirar l’hora dues vegades. La primera just quan començaven i la segona quan vaig sortir per marxar de Robadors. La meva sorpresa va ser veure que només havien passat 60 minuts justos. Vaig mirar enrere, a Robadors, com intentant buscar resposta o alguna explicació. Va ser com si allà dins haguessin passat moltes més hores. O com si no haguessin passat. Sembla una paradoxa, però no sabia com explicar-ho. Uns dies després, va venir una d’aquelles coincidències i connexions de la vida. Tafanejant a una llibreria em vaig topar amb el llibre “Tiempo y música” de Jeanne Hersch. Són unes setanta pàgines intenses i apassionants. Després d’una introducció a la seva visió sobre el temps i el temps en la música, crec que trobo una mica la resposta que buscava aquell dia sortint de Robadors. En aquesta introducció, entre moltes altres coses, Hersch comenta que vivim dos tipus de temps: un és el que percebem quan vivim el nostre dia a dia, la rutina; que s’interromp per un altre temps quan ens trobem en un concert.

Després d’aquesta definició que em deixa bocabadada, arriba la màgia en forma de concepte i de resposta als meus dubtes. Hersch es refereix al concepte del “temps intemporal de la música” i en fa una dilucidació espectacular. Afirma que quan ens disposem a escoltar un concert, quan aquest comença, “otro tiempo, completamente distinto, acaba de nacer” (Hersch, 21).

Crec que com a subjectes receptius (que no passius) que escoltem un concert, vivim un present etern en aquells sons. El present és més present que mai, però a la vegada és un present sense acció. El present hi és, però és un instant inconcret perquè el passat es va esvaint i va quedant enrere i alhora el futur es va acostant. És per això que el temps que vivim en un concert agafa un caire diferent. I el notem estrany perquè aquest temps és diferent al temps del nostre dia a dia, quan ens movem, quan prenem decisions, quan agafem el metro, ... Al temps “d’abans” i de “després” del concert.

És per això que crec que no només hi ha màgia quan vas a veure l’espectacle d’un mag. La màgia també es crea en la música.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.