Jump to navigation
La presència del Silenci. Un silenci que omple. El silenci també és música.
Sento que la combinació és fràgil. Sento que van com de puntetes. Una fràgil combinació de vents i percussió. Una fragilitat que m’absorbeix.
Sento que necessito escriure. M’escric a sobre. Intento aguantar però no puc. Agafo paper i llapis. Millor.
En dues ocasions sento fred. Un calfred agradable.
Crec que em remou una mica de tristesa. Però agradable, també.
Veritats antagòniques.
Em pregunto si hi ha veritat absoluta en la música. No es tracta de jutjar ni de prendre-ho com a veritat absoluta sinó d’entrar i fluir. Fusionar-se amb el que diuen. Fusionar-se amb el discurs.
Llavors potser sí podem trobar una veritat. O bastantes veritats.
Sento el retorn des d’algun lloc. Com si els sons estripadors i agradables que en Marcel·lí fa sortir del walkman-cassette... fan girar el discurs.
Intueixo un final imminent. Intento esbrinar quant de temps haurà passat. Penso “deuen ser les 21.15h”. Miro el rellotge: són les 21:15h.
Sóc la Laia Carbonell. Estic enganxada al jazz i a la música improvisada i sóc feliç organitzant l’Estival de Jazz d’Igualada. M’emociona viure en directe concerts i espectacles on la música hi és d’alguna forma. Sé que la música remou emocions i permet aflorar pensaments. La meva intenció és, doncs, aprofitar-ho i treure’n escrits, conclusions i reaccions que surten de mi.
