"Que parli la música"

Aquesta frase que dóna títol a aquest escrit va ser la última que va dir Àlex Reviriego abans de començar amb la impro. Vaig trobar que vaticinava l’inici d’una sessió que prometia. Ahir a Robadors Phicus + Martin Küchen, saxofonista suec. Phicus són Ferran Fages (guitarra elèctrica), Àlex Reviriego (contrabaix) i Vasco Trilla (bateria). I per cert, tenen disc acabat de sortir del forn: “Plom”.

Com que me’n vaig assabentar la mateixa tarda d’aquesta sessió, no em vaig muntar moltes expectatives. Un cop allà, als pocs minuts d’haver començat, vaig necessitar escriure. I més o menys és això que ve aquí. És la primera vegada que em passava, normalment em sortia tot després: però em va donar la sensació que no me’n recordaria de tot.

Robadors plenet, l’hora d’inici que mai saps quan serà, i aquelles cadires atapeïdes. Preparats, llestos... “que parli la música”:
El primer inici de tots va ser brusc, de cop, i sense esperar-ho. Molest, fins i tot. Tot i així, quan ja portaven uns minuts, em van venir ganes d’aixecar-me, travessar tot el passadís envoltat de cadires i persones atapeïdes, pujar l’esglaó de l’escenari, seure al mig dels músics, al terra, i fer-me una boleta. Ningú no em va veure, però ho vaig fer. La música em va embolcallar, com una boirina d’aquelles baixes que es mouen suau i sinuosament. I jo allà al mig, empapada d’aquella tensió, una potència excelsa, una impotència a la vegada.
Crec que la música va entrar tant a dins meu, que em notava neguitosa, nerviosa, com aquells sons que no paraven de moure’s amb una força imparable. El cor m’anava molt ràpid. Era una sensació que a priori sembla desagradable... però també era agradable.
De cop, un SILENCI. Brusc. El saxo frena en sec. I sembla que m’hagi fet frenar a mi. I me n’adono que estic respirant. I respiro suau i fluix perquè, tot i que la resta d’instruments encara caminen, s’ha fet un silenci potent.
Fi del primer. Comença el segon, ara més suau que el primer, i observo la gent. La noto prou distesa. I jo encara estic com en “xoc”, i relaxada i neguitosa a la vegada. Llavors m’aborda el tema de la subjectivitat. El poder subjectiu de la música.
La segona part em recorda algun tema del grup “Marconi Union”. Així com electrocutant però agradable a la vegada. Després d’aquesta associació, segueixen els records. Sons que em recorden un altre concert. La música és present, però també és passat (faig pausa d’escriure). La música és present i és passat.
I penso que la música també és futur, perquè aquest present es convertirà en un passat i podria ser un record en qualsevol moment a partir d’ara.
Em ve aquell somriure. Un somriure que em surt sol i que em diu que allò que estic escoltant m’està arribant, i per tant, és “música de la bona”.
De cop una brisa de record gens llunyà. Em pregunto, “estan tornant al principi”? “Si és així això serà sublim”. I llavors recordo un moment sublim. Un moment d’aquells que escoltes música i toques el cel flotant no sé com. Aquest estiu passat em vaig asseure a escoltar els quasi 50 minuts del disc “The Sweet Time Suite” de Kenny Wheeler. Al final, tot flotant, vaig adonar-me que la música pot ser cíclica i llavors és una cosa tant i tant perfecta... i que et produeix una sensació tant i tant... que costa posar-ho en paraules!
Llavors me n’adono que aquella tensió que m’havia envoltat mentre jo feia la “boleta” entre mig dels músics i la música, s’havia anat diluint poc a poc. Sembla que abaixen (i abaixo) la guàrdia, però no. Llavors penso en l’Apocalipsi aquest de la postmodernitat que sembla que hagi d’arribar però no arriba mai. Un final suau del 2n.
Miro l’hora i em pensava que havia passat una eternitat, però el temps quasi ni s’ha mogut. Tercera part. Sembla un lloc fosc, remot. Però bé. Com la típica escena d’una pel·lícula d’una persona perduda al bosc de nit i amb una por que se’t menja. Els antònims que conviuen alegrement. És desagradable, però també és agradable.
Durant uns segons el so del saxo em deixa hipnotitzada.
I llavors m’imagino un ventilador enorme enorme allà on són els músics, i em xucla. No sé si és perquè m’he fixat en el ventilador de la paret...
Final. Tots tres finals han sigut súper evidents. Com si els músics i el públic sabessin, alhora, que ja ho han dit tot. Que la música ja ha dit tot el que havia de parlar.

I sortint de Robadors miro el rellotge i me n'adono que ha passat una hora justa des de l'inici del discurs de la música. "Com pot ser?". M'havia semblat una eternitat. Com si haguès entrat en una cúpula sense temps. Com si durant una hora sencera m'haguès oblidat que hi ha un temps al qual sempre estem pendents. Doncs allà dins a Robadors, el senyor temps no hi era. El temps era com la música i com cadascú d'allà dins volia.