Goretti Martínez
,
24/09/2019
Llibres

Elisenda Solsona: “Puc arribar a reescriure infinit”

L’escriptora d’Olesa de Montserrat ens submergeix en un univers sensitiu i evocador als contes de ‘Satèl·lits’
Elisenda Solsona

Foto: 

Cedida
L'escriptora Elisenda Solsona
Aquest mes de setembre ha sortit la segona edició de ‘Satèl·lits’, el llibre de contes d’Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) editat amb Males Herbes. A ‘Satèl·lits’, l’escriptora ens submergeix en un univers sensitiu i evocador a través de vuit històries que transcorren durant una nit sense lluna. Sota aquest cel inesperat, els personatges de ‘Satèl·lits’ es busquen, es troben, es transformen… i tot allò que viuen ens remou, ens pertorba, ens emociona. Amb un estil visual i potent, Solsona ens condueix per històries que no imaginem on es duran. Ni tan sols la mateixa autora ho sap, de fet. Solsona ens explica que el procés d’escriptura és, per a ella, dolorós però que gaudeix enormement la reescriptura. Parlem amb ella de tot plegat en aquesta entrevista.
"En el procés creatiu sempre necessito música de fons. Necessito la música perquè em marqui el ritme"

- Segona edició de ‘Satèl·lits’. Contenta?
Sí, molt! Em va agafar per sorpresa i va ser una boníssima notícia. Ho vaig saber durant la setmana del llibre. Tenia moltes ganes que arribés la setmana del llibre amb ‘Satèl·lits’ i quan vaig saber que hi hauria la segona edició vaig estar molt contenta.

- Què te n’ha dit la gent, de ‘Satèl·lits’?
La gent hi empatitza molt. Tot i ser literatura psicològica, la gent empatitza amb els personatges. Hi ha persones que em diuen: “Em sento molt reflectida en aquest conte o amb aquesta escena que estàs explicant”. I això m’ha agradat, realment: sentir que la gent empatitzava amb els personatges. Més enllà d’històries de terror psicològic, per molt que hi hagi fets sobrenaturals -la desaparició de la lluna- la gent s’ha sentit identificada amb els personatges. És molt agradable que no només hi hagin trobat literatura de ciència ficció.

- A mi també m’ha passat. I trobo que té molt de mèrit tractant-se de contes, que tampoc et pots esplaiar molt descrivint la complexitat d’un personatge.
Sí, molts lectors i lectores m’han comentat això. El conte és un gènere en el qual em trobo molt còmoda. I potser també passa perquè el meu bagatge és audiovisual. La meva formació és de guió cinematogràfic. També he estudiat literatura i humanitats i, per tant, tinc aquesta part més literària. Però em nodreixo en gran part de l’audiovisual. Allà t’ensenyen que amb un guió has d’anar per feina: explicar ràpid una història i crear una atmósfera. Això em va molt bé amb els contes, perquè, amb un conte, expliques una història d’una manera molt ràpida. Jo crec que m’hi sento còmoda per això: perquè has d’explicar una història àgil i pots fer-ho d’una manera visual, amb escenes petites que permetin als personatges tenir una evolució.

- La desaparició de la lluna és un element comú en tots els contes però també n’hi ha d’altres, com ara la dualitat.
M’agrada molt parlar de la dualitat. La primera dualitat que m’interessava en escriure ‘Satèl·lits’ és que els personatges són diferents de dia que de nit. Jo volia que aquests personatges visquessin durant una nit, tots durant la mateixa. A partir d’aquí, què pot passar durant una nit que hagi de fer canviar tots aquestes personatges? Volia que passés alguna cosa sobrenatural, que tampoc fos molt important en el sentit de treure protagonisme a la història. Vaig pensar en la desaparició de la lluna. I vaig introduir aquesta dualitat: que els personatges a la nit són molt diferents, actuen diferent que durant el dia. A més a més, a cada conte hi ha dos personatges que serien com els dos cavalls del carro: un tira cap a una banda i l’altre, cap a l’altra. Un pot ser la part més racional, l’altre la part més intuïtiva. I aquests personatges no deixen de ser un sol personatge amb totes les seves inquietuds i dubtes interiors. Sí que hi ha aquesta dualitat de personatges: ja sigui una parella, dos germans, un pare i un fill... I al final no deixen de ser persones que tenen aquesta dualitat interior.

- Com és el teu procés d’escriptura?
Amb ‘Satèl·lits’, per exemple, volia fer un llibre de contes que partia de la desaparició de la lluna. Sempre començo a escriure amb imatge que tinc molt clara i que sol ser un escenari. Veig molt clar que allà hi ha de passar alguna cosa. Em va passar, per exemple, amb el conte ‘Engranatges’, que passa en una estació d’esquí abandonada. Un dia vaig anar d’excursió amb la meva parella i vam passar per davant d’una estació d’esquí abandonada. Era al capvespre, se sentia el soroll del telecadira, no hi havia ningú… Vaig pensar: “Aquí hi ha de passar alguna cosa”. Gairebé sempre és un escenari sobre el qual em començo a imaginar una història. Arrenco escrivint un paràgraf i, a partir d’aquí,vaig engrossant el text tant per dalt com per baix. Així es va ampliant la història i es van creant els personatges. Sempre em poso música per escriure. En el procés creatiu sempre necessito música de fons. No sé si és per aquest vessant cinematogràfic que tinc: és com si tingués banda sonora. La música em porta a crear dins d’aquest escenari que he imaginat al començament i la història va creixent. Es pot dir que la música em porta. En algun cas, com per exemple amb el conte ‘Rems’, vaig tenir primer un final. El que tenia clar que havia de passar era que un efecte de la desaparició de la lluna fos una marea i que, quan la marea baixés, deixés entreveure un objecte que resolgués alguna cosa de la història. A partir d’aquest final vaig fer créixer els dos personatges que protagonitzen el conte, el Pere i l’Aveline. Quan escric, a mesura que va avançant la història em va sortint de què vull parlar. En tots els contes hi ha un missatge o un rerefons. A ‘Rems’, per exemple, m’anava sortint que volia parlar sobre quan els altres et jutgen. El judici aquest tan bèstia dels altres, del teu entorn, que a vegades no et deixa ni veure els teus propis pensaments.

- Quina música escoltes quan escrius?
La música que escolto sovint és de bandes sonores de pel·lícules que m’han agradat molt. O de pel·lícules que m’han agradat, normal, però que tenen una banda sonora que m’inspira moltíssim. Hi ha una pel·lícula que em va agradar força, tot i que no és el meu estil, que es diu ‘A single man’ (Tom Ford, 2009). La seva banda sonora em transporta. és una pel·lícula suggestiva: el color, els moviments dels personatges, la música… Em va agradar, no tant la història en sí mateixa, sinó que és una pel·lícula molt suggestiva i sensitiva. Jo crec que el meu estil és sensitiu, molt a través dels sentits, i per això la música d’aquesta pel·lícula m’hi encaixa tan bé. Una altra pel·lícula que em va agradar molt -molt, molt, molt- és ‘I Origins’ (Mike Cahill, 2014), que va guanyar el festival de Sitges. La banda sonora és boníssima però aquí pesa més la pel·lícula, que em va encantar. Té aquest punt de ciència ficció però no és una ciència ficció que protagonitzi la pel·lícula, sinó que és un teló de fons per explicar una història. També m’inspira un grup de música que es diu Other Lives.

- Jo no seria capaç d’escriure amb música de fons...
Doncs jo sóc incapaç d’escriure sense música. “A palo seco”? De dir: “Vinga, ara posa’t a escriure!” No puc! Necessito la música perquè em marqui el ritme. És molt curiós.

- Abans deies que ‘Rems’ parla del judici dels altres. Tu, com a escriptora, com vius aquest judici?
Sóc una persona a qui m’afecta molt em que em diguin, tot i que potser amb l’edat ja no tant. A vegades fas o deixes de fer les coses pel que diran. En canvi, amb l’escriptura no em passa. No em fa por que la gent em vegi reflectida en els contes. També és cert que ‘Satèl·lits’ no és autoficció, tot i que al darrer conte, ‘Reixes’, la nena que descric i que fa passar por amb les seves històries als altres nens de la casa de colònies té bastant de mi. Gent que havia anat a l’escola amb mí sí que m’ho ha dit: “Ostres, Eli, a ‘Reixes’ ets ben bé tu!”. Però tot això no m’importa. No sé. A través de l’escriptura no m’importa tant el que puguin pensar de mi. No tinc cap mena de por en aquest sentit. Al contrari: és com si m’ajudés a obrir-me.

- Tens algun altre projecte entre mans?
Ara tinc un dilema. Amb el conte m’hi sento molt còmoda. Però també tinc una novel·la en ment. Vaig escriure un guió cinematogràfic fa molts anys, de llargmetratge, i m’agradaria passar-lo a novel·la. No sé cap a on tirar. Aquest estiu me l’he pres per dedicar-me a ‘Satèl·lits’ i a partir de l’octubre hauré de reprendre un dels dos projectes: novel·la o contes.

- Seguiràs escrivint contes, a banda d’aquests projectesmés concrets?
Sí, és on m’hi sento més còmoda. A més, ara sóc mare, treballo a mitja jornada, etc. i els contes ajuden a veure coses acabades. I això ajuda molt. Una novel·la és a llarg termini, en canvi, un conte és més fàcil de concloure i de fer que et sentis satisfeta. És més fàcil quan tens poc temps: anar fent petits projectes que després conflueixin en un projecte global.

- Et volia preguntar també sobre l’hora de concloure els contes. T’és fàcil o els hi dones mil voltes?
El meu màxim problema és que m’ho passo malament a l’hora d’escriure però el procés de reescriptura el gaudeixo moltíssim. M’agrada escriure i em vull dedicar a escriure tota la vida però el procés d’escriure és dolorós per a mi. I, en canvi, m’encanta reescriure. Un cop tinc el conte fet, el puc arribar a reescriure infinit. Ara no em podria tornar a llegir els contes de ‘Satèl·lits’ perquè els reescriuria una altra vegada. M’ho passo molt bé amb la reescriptura. Posar-me la meva música, rellegir el conte i dir “Doncs ara traré per aquí, ampliaré aquest personatge, faré aquest diàleg una mica més llarg...” I m’hi puc estar-m’hi hores i dies fins que, al final, haig d’aturar-ho.

- T’ha passat que et sorprengui cap a on porta la reescriptura?
Sí! Amb ‘Rems’, com et deia abans, tenia molt clar el final. Però amb d’altres contes, al final m’hi han portat ells. I he tingut la sensació que realment aquell conte havia d’acabar d’aquella manera. O hi havia d’haver aquell gir final que faci canviar la perspectiva. Però, sí, em sorprenen, moltes vegades.

Més informació: 

També et pot interessar