Jump to navigation
- Quan vas presentar el disc anterior, ‘Blanc’ (Halley Records, 2018), vas afirmar que cada disc té una connexió amb un moment determinat de la vida d’un músic. Quina és la teva connexió vital amb ‘Kevin’ (Hidden Track, 2019)?Doncs crec que ‘Blanc’ i ‘Kevin’ formen part del mateix moment vital: un moment de plenitud creativa i emocional que es respira en els dos àlbums. És la música més lluminosa que he fet fins ara i sento que començo a comunicar-me millor amb el meu públic i això m’omple de felicitat.
- Tenint en compte que abans de publicar ‘Blanc’, les cançons de ‘Kevin’ ja estaven gairebé enllestides, podem entendre que tots dos àlbums parteixen d’un punt vital similar?Absolutament! Dies abans de la publicació de ‘Blanc’ ja tenia bastant encarades pràcticament la meitat de cançons de ‘Kevin’ i aquest fet em va deixar molt tranquil durant la gira 2018 perquè sabia que després de ‘Blanc’ vindria alguna cosa encara millor. La sensació de tenir el rebost ple és molt confortable i fa que et sentis més segur de tu mateix. Ara començo a pensar en noves cançons per poder estar igual de tranquil durant aquesta gira.
- Els moments de la vida, però, no estan aïllats dels moments socials. En quina mesura aquests també et condicionen a l’hora de definir les teves lletres?Veig la meva música com un lloc d’evasió total, un refugi on poder aïllar-te de tot el soroll i desaparèixer durant una estona. Crec que això la fa útil per encarar moments socials tan convulsos com els d’ara. A mi em serveix per això. Un bon exemple és la cançó ‘Amén’. La vaig escriure la tardor del 2017. Tot el que passava aquells dies em va crear molt de neguit, frustració, indignació. Crec que el fet que em sortís una cançó així es pot interpretar com una abraçada, una cosa que et fa sentir confortable en moments com aquells. La lletra no te res de reivindicació, al contrari. Està escrita des de la individualitat i no interpel·la la societat sinó que et parla a tu a cau d’orella.
- En tot cas, hi ha l’amor com a motiu inspiratiu. És la musa indispensable que cal sempre per compondre?Les meves lletres és mouen en el terreny de les emocions i el misteri. Considero que de misteris només n’hi ha 3: vida, amor i mort. La desconeixença és el motor que em fa escriure, per això les meves cançons sempre giren al voltant d’aquests tres factors. L’univers per exemple és una cosa fascinant però al mateix temps vertiginosa. No coneixem pràcticament res de l’univers, podríem desaparèixer en qualsevol moment perquè estem flotant en mig del no-res. Veig l’amor de la mateixa manera. En tot cas, m’interessen molt més les preguntes que les respostes. Per això sóc music i no científic o investigador.
Foto: Ibai Acevedo
- L’evolució en les lletres dels teus treballs en solitari han passat del dolor a la dolçor. Segueix sent conseqüència de les connexions vitals o també hi ha tingut a veure l’evolució estilística musical de la teva carrera?Fer música és com cuinar, una cosa molt intuïtiva. Pot ser que et passis de sal o de sucre o que et piqui per fer postres durant un temps. La meva feina és cuinar el millor possible i aconseguir alguna cosa que em satisfaci a mi i després agradi al màxim de gent possible. Entenc que els meus últims discos agradin més perquè són més dolços al paladar però contenen els mateixos ingredients dels primers. Simplement he afinat millor la recepta. El dolor pot ser molt dolç si saps com cuinar-lo.
- “Més veig, més penso, més miro, més dilema, més estrany”. Són alguns dels mots que amplifiques per definir d’alguna manera ‘Kevin’. Són pistes dels diferents punts de vista que has volgut incloure en l’univers del disc?Això ho vaig escriure conjuntament amb la Louise, la meva parella, manàger i cap del segell Hidden Track. La idea era no facilitar als periodistes un full de premsa on poder agafar-se, així que vam optar per aquesta formula de suggerir conceptes aleatoris per veure com es traduiria després en les entrevistes. Ho vam incloure també en el disc mesclat amb els noms d’amics i col·laboradors per marejar més la perdiu.
- A ‘Kevin’ entres en comunió, de nou, amb Joan Pons d’El Petit de Cal Eril. La maquinària de la metafísica torna a posar-se en marxa. Amb la mirada de reüll al soul que presentes ara, com es manté la concepció d’aquest subgènere?Tant en Joan Pons com en Jordi Matas o en Dani Comas i altres animals de la mateixa espècie formen part d’alguna cosa que no sabem què és exactament. Sabem que existeix però no sabem descriure-la. Pop metafísic és un acudit intern que parteix d’aquesta idea i que la premsa és va prendre seriosament. Amb El Petit de Cal Eril tenim moltes coses en comú, cada vegada estem més mimetitzats i això ha fet que haguem arribat a crear un subgènere que es pot dir així o d’una altra manera. El nostre punt de partida és molt similar però després la música de cadascú està plena de matisos que ens diferencien. El nostre productor i músic Jordi Matas és una peça clau en aquest trencaclosques, així que crec que el pop metafísic és un monstre de tres caps i moltes potes.
- Com conceps la gira de concerts en directe de ‘Kevin’?El meu anterior disc, ‘Blanc’, em va obrir les portes a un públic molt més nombrós i amb aquesta gira vull fer gaudir al màxim tota aquesta gent tant cool que ve als meus concerts buscant una cosa diferent. La gent podrà moure el cul suaument a mode de “perreo lento”, abraçar-se i cantar les cançons allargant les esses com fan sempre. Tinc moltíssimes ganes de començar.
- I donat que amb ‘Blanc’ ja existia ‘Kevin’. Amb ‘Kevin’ existeix o s’han establert les bases del proper disc?No paro mai de fer cançons així que sí, ja començo a tenir-ne alguna. Vaig fent i quan en tingui 10 a gravar!
Kevin by FERRAN PALAU
