Judit Monclús
,
09/10/2019
Música

Marc Mateu, aka Red Pèrill: "Les meves lletres són fugides a mons imaginaris que permeten escapar-te de la realitat"

El músic igualadí presenta 'Aquari', la primera part del seu tercer disc que es completarà al febrer amb 'Safari'
Red Pèrill

Foto: 

Jordi Valldaura
Marc Mateu
Amb el senzill 'La clau', Red Pèrill, nom amb què es conegut el músic i compositor Marc Mateu (Igualada, 1980), va començar a presentar abans de l’estiu com seria el seu nou treball. El passat 7 d’octubre en va presentar una part, 'Aquari' (autoedició, 2019). La resta del disc no la descobrirem fins al febrer del 2020, quan apareixerà amb el nom de 'Safari'. Mateu s’ha pres el seu temps per crear-lo i ho ha fet gràcies a una campanya de micromecenatge que va tenir unes recompenses molt originals pels que es van convertir en els seus mecenes.

- 'El Millor Verkami de la Història' ha funcionat i ara tenim 'Aquari' i en uns mesos tindrem 'Safari'. Ja has cuinat els espaguetis a la carbonara, has fet de guia per Montserrat o has passejat el gos dels afortunats contribuents a la causa?
Hi ha coses que encara no he fet però passejar els gossos, sí. Me’n vaig anar una setmana a un poble a cuidar un parell de gossos mentre els seus propietaris se n’anaven de vacances. Just el dia abans, un dels gossos va tenir un accident i quan hi vaig anar jo estava mig mort. Així que vaig estar uns dies cuidant un gos moribund que, al final, se n’ha sortit. Van ser unes vacances molt curioses. Això de cuinar espaguetis i fer de guia per Montserrat encara no n’he tingut ocasió, però ho faré.

- Per què vas decidir dividir en dues parts el que serà el teu tercer disc?
El disc el vam fer entre en Quico Tretze, que és el meu productor, i jo. Tots dos tenim les nostres feines i, per treballar-lo, anàvem quedant regularment un dia per setmana però no li podíem dedicar el temps amb la continuïtat que volíem. Volíem treure el disc a la primavera però ja vam veure que no hi arribàvem. A més, a la gent cada cop li costa més escoltar discos sencers i, tot i que jo era bastant purista, vam plantejar diverses opcions, com ara treure singles o partir-lo en tres parts. Al final, vam veure que la millor idea era partir-lo en dos. I volíem treure una part abans de l’estiu i després, l’altra. Tampoc va poder ser perquè abans de treure el primer single em va contactar iCat per fer la cançó de l’estiu i llavors ja vam decidir d’aplaçar-lo perquè, per temps, era impossible. I al final, vam decidir treure una part al setembre -finalment va sortir el 7 d’octubre- i l’altra, al febrer. Són temes complementaris i segurament els acabarem ajuntant en un futur, potser en un vinil. L’essència és com si fos un disc de dues cares. Cadascuna té la seva identitat però estan composades des de la mateixa òptica.

- Com ara em deies, no fa tant, els músics publicaven discs però ara van traient senzills. Efecte dels nous hàbits a l’hora d’escoltar la música derivada dels nous mitjans per fer-ho?
Sí, i que tenim moltes més coses a l’abast. En tenim tantes que ens costa... Abans et compraves dos CDs i els escoltaves fins la mort. Ara, només amb Spotify, YouTube i tantes altres plataformes gratuïtes tens molta música a l’abast. Poc o molt ens dispersem més. El fet de l’internet i el telèfon mòbil fa que ens costi més centrar-nos en una cosa una estona. Has d’agafar consciència de tu mateix. De fet, a mi, encara que no vulgui, també em passa.

- Música negra, funky, soul, electrònica, jazz, psicodèlia i autotunes. Això és el que sacseges a la coctelera de Red Pèrill. Hi ha algun estil que saps que mai t’interessarà per compondre?
És difícil de dir això d’un estil que mai m’interessarà. A mi m’agrada tocar quasi de tot. Crec que no tancaria mai cap porta, a no ser que sigui alguna cosa molt "ètnica". Per exemple, a mi el flamenc m’encanta però no el sé tocar, ni cantar, ni sabria com incloure’l. En aquest disc, fins i tot, hi ha algun tema on s’hi insinua el reggaeton o el trap. Són coses que no m’agraden en la seva totalitat però agafo el que tenen de bo o el que m’atrau i ho faig servir.

- I enmig d’aquest eclecticisme d’estils, què és primer: l’ou o la gallina? És a dir, crees la música i l’adeqües a la lletra o quin és el teu mètode de treball?
Normalment faig primer la música. Composo, sobretot, improvisant al piano i traient acords i una melodia que acostumo a cantar en un anglès inventat. Llavors, li poso la lletra. Algun cop m’ha passat a l’inrevés, que em ve una lletra així bastant de cop i que ja porta una melodia incorporada, és com si ja tingués una musicalitat innata. Llavors li afegeixo la música però acostumo a veure-ho bastant clar.

Foto: Jordi Valldaura

- Sempre ho etiquetem tot i el que no sabem com fer-ho diem que és inclassificable. Tu, però, presentes el teu estil com 'Flow Submarí'. Tan avall l’has hagut d’anar a buscar?
Sí! [riu]. Ho vaig preguntar per Twitter i un tuitaire que es diu Godai Garcia va proposar aquest nom i em va encantar. De vegades, feia servir 'Groove Psicoanalític' però és que em sembla tan pedant... Però és que per a mi ho defineix molt bé també. És música que normalment és ballable però les lletres i les harmonies i tota la resta et porten cap a la introspecció. Per a mi és música que pots ballar però que et fa pensar molt, almenys si vols trobar-li profunditat i missatge.

- "Mons imaginaris i crues realitats" és com defineixes les lletres de les cançons d’'Aquari'. Escriure sobre aquests temes és una manera de foragitar fantasmes com en una sessió de psicoanàlisi?
Totalment. És psicoanàlisi pura. Són lletres, entre cometes, poc conscients. Normalment les lletres em surten sense voler. Em surt a raig alguna idea i acostumo a fer-ne la primera meitat. La segona meitat de la lletra em porta més feina i potser l’elaboro de forma més racional. L’acabo d’arrodonir però soc molt obsessiu i puc passar-me mesos retocant-les o canviant paraules. Hi dedico molta feina. La majoria de lletres tenen la part de psicoanàlisi, d’explicar coses d’un mateix que es poden identificar però relacionades amb l’angoixa, amb els trastorns mentals o l’alienació, i totes aquestes coses tan modernes. A la vegada, les meves lletres són fugides a mons imaginaris que permeten escapar-te de la realitat. Tot una mica psicodèlic. La psicodèlia es barreja amb l’interior d’un mateix i la fantasia.

- De fet, aquest estiu, amb la cançó 'Som el que som' que vas fer per a l’emissora de ràdio iCat ja vas optar per escriure sobre aquestes realitats que no són tan boniques com es pinten en altres cançons que porten el segell "de l’estiu"...
Quan em va trucar el director d’iCat per proposar-m’ho, ja li vaig dir que jo no soc Txarango o algun grup similar. I em va dir que si em contactava era perquè ja sabien per on anaven els trets. Vaig pensar que en aquest cas no volia escriure tant sobre mi mateix i se’m va acudir el tema de l’ecologia i, a partir d’aquí, fer una mica de crítica i de reflexió, amb el que et permet una cançó, que és molt superficial. Una lletra no et pot donar un missatge molt extens.

- En tot cas, són aquestes lletres les que defineixen l’univers Red Pèrill?
La meva aspiració sempre ha sigut trobar un estil propi. És la prioritat número u. I les prioritats número dos i tres són ser reconeixible. No m’agrada gens imitar o repetir-me, tot i que no em costa gens reconèixer influències, però sí que m’agrada sonar a mi mateix. Per això, de vegades, és difícil de definir. Quan agafes músics és complicat d’explicar-los-hi. No és el mateix dir, per exemple, ara farem un grup de bossa nova. Aquí de vegades fem funky que no és ben bé funky, fem soul que no és ben bé soul i hi ha moments d’improvisació, de soroll. Els directes són més arriscats. Al disc hem optat per simplificar-ho tot i fer les cançons curtes i accessibles però la idea és que al directe s’allarguin i es desmuntin.

- Llavors dones peu a la improvisació...
Sí, perquè jo vinc del món del jazz i m’agrada molt aplicar la seva filosofia. M’agrada que una cosa pugui estar viva, que no vagis al concert i escoltis el disc tal com sona a casa.

- Com portes que et comparin amb astres com el Jaume Sisa o el Quimi Portet? És un orgull o una responsabilitat?
Està bé. Suposo que com que som un país petit tampoc tenim gaires referents i si fas alguna cosa més diferent sempre et surten els quatre o cinc referents de sempre: Adrià Puntí, Albert Pla... És molt ‘guai’ que et comparin amb ells. En realitat, no t’hi assembles però sí que hi ha coses en comú, com ara la filosofia o el tipus de personalitat. Ja m’agrada.

- I ara, una pregunta per cada cançó de les que formen part d’'Aquari':

1. 'El ceptre universal'. Ningú és imprescindible?
És la sensació que, de la generació dels vuitanta, tots ens creiem que la vida ens deu alguna cosa, que hi havia moltes esperances que seríem la primera generació que havia estudiat i que triomfaríem a la vida. En realitat, quan hem arribat als trenta o als quaranta ens adonem que res és el que ens esperàvem i que, a més, tenim un punt d’exigència perquè ens han mimat. És una cosa així com que hem viscut una joventut una mica Disney, no hem tingut professors que ens piquin i molts hem tingut pares que ens han ajudat a tenir una vida més o menys fàcil. Llavors, ens costa molt que algú ens digui que la vida és així de dura, que pot ser cruel i que més val que t’espavilis. D’aquí ve "el món a ningú espera", que podria ser una conversa entre un pare i un fill.

2. 'La clau'. Instint de supervivència o frustracions infantils?
Totalment. Jo faig molts temes de traumes ‘cutres’ d’infància. Parteix d’una situació molt concreta que és que tu vulguis unir-te a un grup però que te’n deneguin l’entrada amb una excusa barata que, a més, és com una llei inventada: ens hem menjat la clau. I no vol dir res, és com un escut. Pot tenir moltes interpretacions.

3. 'Cucu'. Carpe Diem en negatiu?
Té a veure amb la primera cançó: parla molt de tot el que s’acaba, la infància que se’n va, que mai tornarà, que un dia ens morirem, que tot s’ensorra, però suposo que hi ha una mica de llum. Mentre el món s’ensorra, intentarem viure i trobar-li una mica de màgia.

4. 'República Mariana'. La cerca d’una via d’escapatòria sense garanties?
Sí, realment és absurd perquè t’imagines un món nou on ser feliç i estar tranquil però que realment és impossible perquè mai podràs viure al fons del mar. És com estúpid: buscar una fantasia que et salvarà però que en realitat no té cap ni peus. Vaig crear una espècie de somni psicodèlic. La lluna, el mar, l’espai són llocs que ens imaginem de pau o de somni però on, en realitat, no hi podem viure. És una paradoxa molt interessant.

5. 'Síndrome d’Estocolm'. Desamor pur i dur?
Aquesta no és exactament autobiogràfica. Em va sortir com una espècie de fantasia. Parla de l’evolució que té una història d’amor. Comencen molt ‘guais’ però en moltes ocasions s’acaba perdent la màgia. Em feia gràcia jugar amb el nom de 'Síndrome d’Estocolm' perquè hi ha moments, al principi de la lletra sobretot, que poden portar a pensar que és un segrest. Hi ha una mica de provocació. Que cadascú li trobi el rotllo que li agradi més.

- Ja que 'Safari' serà la cara B d’'Aquari', hi ha perspectives més optimistes?
Crec que no [riu]. Tot i així, hi ha gent que em diu que la música li sembla alegre. Escoltar-lo et deixa fet caldo com si escoltessis el Chris Cornell. Et dona bon rotllo, alhora hi ha aquest punt de tristor però també hi ha aquest punt d’humor que fa que no acabi de ser-ho del tot. Les lletres que tinc totes van bastant en la mateixa línia.

Més informació: 

També et pot interessar