Il·lúria, un iceberg amb rumb

La banda ha resultat guanyadora als Premis Lacetània amb la composició 'La crueltat de l'oblit'

Albert Compte Riba

21/11/2016

Música

Ja fa anys que el Martí Senserrich (Cambrils, 1999), el Ricard Cots (Manresa, 1998) i el Steen Knudsen (Terrassa, 1999) es van conèixer a l'Escolania de Montserrat. D'aquesta amistat en va néixer Il·lúria, un projecte musical format per bateria, guitarra i teclats, respectivament, al qual se li va sumar un saxo amb la incorporació del germà del Martí, el Pau Senserrich (Cambrils, 2001). De l'educació musical a l'escolania n'han volgut esprémer entre d'altres recursos, l'ús del cant coral per a composicions Pop-Rock amb peces com 'Benvinguts', 'El teu amic' o 'La crueltat de l'oblit', aquesta darrera reconeguda amb el Premi Sibelius-La Casa dels Pianos, com a millor composició presentada al 34ens Premis Lacetània de la Catalunya Central que s'atorgaran el proper 25 de novembre. Parlem amb dos dels seus membres, el Ricard i el Steen.

Steen Knudsen: “Escriure cançons és una part de la poesia”

- De quina forma neix Il·lúria?
R.C.: Tots quatre venim de l'Escolania de Montserrat i teníem una formació que es deia Patxolis. El 2013 es va afegir com a pianista el Steen. En aquell moment el guitarrista ho va deixar estar i jo vaig passar del baix a la guitarra. En aquest moment vam pensar que seria adient canviar d'estil i de música.
S.K.: Quan sortim de l'Escolania ens diem “I ara què fem amb això?”. Havíem tocat amb la formació en petit comitè, amb unes composicions més festives. Vam decidir deixar aquesta línia enrere i centrar-nos en un discurs més íntim i madur. El setembre del 2014 va néixer Il·lúria amb el Ricard a la guitarra, el Martí a la bateria i jo als teclats.
R.C.: Copiàvem als nostres ídols.

- Quins referents teníeu?
R.C.: Sopa de Cabra.
S.K.: Els nostre referent era el rock català dels 90, tot i que també ens agradava Txarango, de línia més innovadora, festiva. Amb aquest primer rodatge vam fixar-nos en altres composicions, internacionals, com 'Ain't no sunchine' de Bill Withers.
R.C.: Conèixer-nos des de fa tant ens ha permès treballar aquestes i moltes altres coses.
S.K.: Clar, al sortir de l'escolania ens vam disgregar entre Cambrils, Collbató, Manresa. Hem fet pocs concerts a l'any, però com que per sota del projecte hi ha la relació d'amistat ens hem trobat repetides vegades, encara que no per assajar. Això ens ha permès reunir-nos pocs dies abans d'un bolo, assajar i sortir a tocar. Suposo que a partir d'ara, amb l'entrada a la universitat agafarem més ritme en els assajos.

Al Cafè Teatre Voilà! de Manresa | Foto: Andreu Toscano Ortega

- Sense local, en quins llocs assajàveu?
R.C.: Pel concert de Manresa vam estar assajant en una casa de camp. Tot i que la majoria de vegades hem assajat a Cambrils, on els germans Senserrich disposen d'un espai insonoritzat, preparat per tocar.
S.K.: Tots estem en altres projectes a les nostres respectives ciutats i degut a això podem gaudir d'aquest espai, on ells assagen alhora amb els seus projectes. També ha estat cosa de la bona voluntat de la gent. Per un bolo a Igualada vam tenir la sort que una senyora gran ens va deixar un garatge pels assajos previs.

- Quan vau tocar a Igualada?
S.K.: Hem tocat dues vegades, al setembre, per les festes del Barri del carrer del Bruc i el Passatge de la Tossa d'aquest any i de l'any passat. Ens va convidar l'associació de veïns del Barri. De fet, jo coneixia al teclista dels JoKB, que també van començar per aquestes festes.

- Quins altres projectes combineu?
R.C.: Estic amb Toquem Fusta Trio, una formació de guitarra, violí i veu, amb dues noies, on adaptem versions a aquesta formació, amb un cor d'homes de Manresa i també he participat amb la formació de Metal, False Hero.
S.K.: Els darrers dos anys he estat amb la Maria Farrés d'Igualada, cantant de Macedònia i per altra banda, aquest estiu he engegat un projecte en solitari. Per la seva banda, els germans Senserrich estan amb Vivèrrids, grup de versions i Ska a Cambrils.

- Què significa Il·lúria?
R.C.: Va arribar un moment on Patxolis no era un nom que s'adaptés a nosaltres.
S.K.: Vam estar un temps sense nom fins que un cosí dels Senserrich que havia estat per Groenlàndia ens va proposar aquest nom, el qual significa “iceberg” en inuit (grup de llengües que parlen els esquimals de la regió). Va comentar que ens veia com un iceberg, ja que ara solament es veu la punta, però que tenim molta cosa per fer i clar, ens va agradar a tots. A més, la sonoritat de la paraula... No hi va haver discussió.

- Rebeu el Premi Sibelius dels Premis Lacetània per la composició 'La crueltat de l'oblit'. Com creeu la cançó?
S.K.: És una cançó que vaig composar per un concert a les Dominiques de Manresa el 2014, en el moment de transició entre Patxolis i Il·lúria. Ens van demanar una cançó que tingués profunditat. La peça surt a partir de la lectura de l'embolic de la guerra a Síria i més concretament, després d'escoltar que Barack Obama portaria l'exercit a Síria per a pacificar el territori. Dur un exèrcit per aconseguir la pau és tirar gasolina a un incendi. A més, la lletra vol reflectir la quotidianitat dels seus habitants, ja que aquí ens arriben la quantitat de morts, bombes, atemptats, però no en sabem res del dia a dia, com el de la noia que jo m'imaginava sortint de casa cada matí per anar a buscar aigua, visitar algú, veure si tots els seus seguien vius. Un cop vaig tenir la peça amb la melodia, la vam instrumentalitzar entre tots i vam fer un gran treball de veus. Per venir tots de l'Escolania de Montserrat, creiem que podem explotar aquesta coralitat aplicada en un context de Pop-Rock. És una peça que ens estimem molt i quan es va integrar el Pau a la banda vam afegir-hi el solo del saxo. Trobàvem que havia quedat una cançó molt digna per a ser presentada com a candidata als premis.
R.C.: Tenim diferents tipus de cançons, algunes més animades, rumbes, alguna de Punk-Rock, però aquest diria que és el tema més “Senyor” que tenim.
S.K.: Com al text de la rumba 'El teu amic' o en altres peces, en les cançons no busquem mostrar solament un text, sinó posar sobre la taula una reflexió sobre allò que la lletra de la cançó diu.

- Us he pogut escoltar en diferents plataformes digitals però no he trobat cap disc. En teniu?
S.K.: No. Tenim un canal de Youtube que cal actualitzar, però a la vegada també és una mostra de com va començar tot.

- Tots els components d'Il·lúria heu nascut al tombant de segle. En aquest sentit, quan teniu un projecte penseu en treure disc o directament publiqueu les gravacions a la xarxa? Com veieu el fet de treure un treball amb algun suport?
S.K.: Ara mateix, la màxima difusió que pots fer és a través de xarxes socials. Però fins ara, degut a la distància que ens separava i altres projectes en paral·lel no ens ha permès fer tot el que voldríem. Hi ha gent que ens coneix ja, però la nostra dinàmica no ha estat continuada i en tant que així, no hem tingut la mateixa presència arreu que amb un projecte més constant. Hem gravat algunes coses a casa i esperem estar un poc més alliberats més endavant, com en el meu cas i el del Martí, que estem cursant segon de Batxillerat.
R.C.: Gravar 'La crueltat de l'oblit' en un estudi serà clau per tenir una carta de presentació. Hem gravat coses a la casa de camp, amb targes de so, com hem pogut, d'una forma molt casolana i si bé es pot entendre tot i es pot presentar no són mescles ben fetes. Ara mateix fer un disc sencer, econòmicament tampoc ens ho podem permetre. De fet, un amic dels Clepton, en Xevi Collado em va dir que el darrer treball que van fer, 'Matrjoshka' ja no l'han tret en físic, l'han penjat directament a la xarxa.
S.K.: El què més il·lusió ens fa del premi és la gravació. El seu enregistrament ens servirà com a carta de presentació per aconseguir bolos.

- Així, tot el material que teniu està publicat en plataformes digitals?
R.C.: Tenim un tema que es diu 'El Soldat de la Paraula', amb distorsió de guitarres, orgues, detalls i que encara no tenim gravat. No tenim els mitjans perquè es puguin escoltar bé els matisos.
S.K.: Per això valorem molt el darrer concert fet al Voilà! i el premi, perquè ens hi vam sentir molt còmodes, com a casa. Moltes vegades, quan anem de bolo sempre tenim el problema de les veus, perquè en molts espais no estan acostumats a què un grup els hi demani tres micròfons per fer veus corals. Tot estava molt ben preparat.
R.C.: L'espai de la sala és petit, el so omple tota la sala i hi pots fer concerts més enllà d'una proposta d'oci, on hi pots anar, asseure-t'hi i escoltar en silenci, com en una audició, què està fent la banda que toca, quin missatge proposa, d'una forma més íntima.

- Per què heu escollit la música com a vehicle per a l'expressió artística?
S.K.: Clar, venim de l'Escolania de Montserrat i en aquest sentit, composar, tocar i cantar és ja ADN per a nosaltres. El què volíem per a Il·lúria eren lletres, veus i missatge. Més tard ja vindria tota la resta. Volíem crear textos que els poguessis llegir sense la música i que s'hi mantingués el missatge, més enllà de ser una composició que distragués amb el ritme i la melodia. Per exemple, amb el Nobel de Literatura atorgat a Bob Dylan sembla que tot aquest aspecte s'ha revolucionat una mica, pel fet de reconèixer el treball literari d'un cantautor. Personalment vaig estar molt sorprès i molt content perquè considero que escriure cançons és una part de la poesia del s. XXI i en aquest sentit, en el nostre dia a dia, si hi havia alguna cosa per la qual protestar es feia una cançó protesta. Tenim cants a l'amor, a l'amistat, però no ens hem volgut oblidar de la creació com a canal reivindicatiu per mostrar una societat determinada o com a mínim, per a proposar una reflexió.