Jump to navigation
- Com t’assebentes de la història de teu avi?Va ser per casualitat, a l’any 2008, arrel d’un suplement de la revista Sàpiens on explicava que la historiadora Queralt Soler publicava un llibre. El titular d’aquell especial era 'Els milers de cosos enterrats en fosses comunes traslladats al Valle de los Caídos'. Jo identificava la paraula fossa amb el meu avi, que sabíem que estava en una fossa a Lleida, i em va cridar l’atenció. En aquell moment, vaig llegir la paraula 'Lleida' i vaig veure escrit el nom d’un home de Capellades i que justament era ell. Si no arribo a comprar la revista, qui sap, potser no ho hagués sabut mai...
- Com va seguir la investigació, a partir d’aquí?La única cosa que sabia era que havia mort a Lleida, que era presoner, que l’havia cridat l’exèrcit republicà i és clar, que estigués en aquell mausoleu franquista, a mi no em quadrava. Vaig contactar amb la revista Sàpiens, amb la historiadora Queralt Soler, i em van adreçar a l’arxiu de Lleida que és on va començar la lluita per reclamar el seu cos i portar-lo a Capellades. Ho he fet a través de diverses vies: judicial, política, religiosa... A partir d’aquell moment, també vaig contactar amb familiars que també passaven per la mateixa situació i ens vam agrupar com a tal. Han sigut quasi 11 anys plens de moltes negatives, de demandes d’exhumació, que ens responien que no... Però els mitjans de comunicació han jugat un paper crucial per conscienciar a la gent.
Quan ho vaig descobrir, evidentment l’objectiu principal era treure l’avi d’allà, i el segon era saber què havia passat, perquè havia estat traslladat, per quina raó algú havia buidat aquella fossa de Lleida amb 502 cossos i els havia portat fins al Valle de los Caídos. Un dels altres objectius ha estat donar-ho a conèixer perquè això afecta a moltes famílies.
- Què al·leguen perquè no es puguin treure els cossos?Hem rebut diverses negatives; una d'elles, que no hi ha un protocol establert, la comunitat benedictina tampoc ha cedit a la petició i també s’hi ha oposat. A nivell polític, també ens han dit que s’han de fer els informes corresponents. A la primera part del llibre, relato qui era el meu avi, i en la segona explico la batalla i la burocràcia administrativa, els tràmits legals que estem travessant per poder treure l’avi del Valle de los Caídos, anys de lluita, i que segons qui ha governat, també és un factor determinant. La tercera part és una carta pels meus fills.
Joan Pinyol amb un exemplar del llibre | Foto: Rac1
- I com ha estat i continua sent, aquesta batalla legal per recuperar el cos del teu avi?Per posar exemples: quan governava el partit socialista, se’ns va facilitar veure els cossos, però no hem anat més enllà. Quan han governat els populars, res. Paper mullat, tot. El que vull reivindicar és que la meva lluita és molt solitària, és una causa humana, no reivindiquem res, només recuperar el cos del pare de la meva mare perquè el van profanar de la fossa de Lleida, i que la pseudodemocràcia el va tornar a profanar. En cap cas mai van avisar, ni informar ni preguntar als familiars. Hem xocat contra la política i és una causa humana, de dignitat. És una lluita contra l’oblit, va ser una operació totalment amagada, sense avisar a les famílies.
Recordo que al 2010 se’ns va convocar a un altre familiar i a mi a la Moncloa i allà se’ns va informar de l’estat dels cossos i que en el cas del meu avi, havia estat trasllada doblement: un al 1965, quan el van portar allà, i l’altre, al 1990 que el van canviar de lloc perquè hi havia filtracions per l’aigua de la pluja. Així que ja ho veus, en plena democràcia, el van tornar a traslladar. I allà, davant les caixes és quan vaig cridar “Avi, et trauré d’aquí!”, amb molta ràbia, un crit que va ressonar i que fins i tot, em van cridar l’atenció. Jo me n'adono que he vist amb els meus ulls l’estat amb el que es troba el cos del meu avi i que es tracta d’una qüestió de voluntat política. En el seu moment, s’ha dit que els cossos estan en un estat lamentable i que no es poden identificar. Sempre dic que no es pot generalitzar perquè hi ha fins a 60.000 cossos enterrats allà i depenent de la zona, estan en un estat o en un altre. Sabem perfectament on està ubicat l’avi i amb una prova d’ADN, es poden contrastar les nostres mostres, identificar-lo i que ens el donin. Desgraciadament, mai hi ha hagut voluntat política per treure a l’avi del Valle de los Caídos.
- Mai, en cap dels dos casos de trasllat no se us va notificar?Mai. Ells van idear el Valle de los Caídos, que en realitat s’hauria de dir, Valle de sus Caídos perquè van ser els vencedors de la guerra. Com que van trigar 20 anys en construir-lo, després van demanar els cossos dels seus i els familiars van dir que no, que ja estaven ben enterrats i dignificats. És a dir, que en el cas dels seus caiguts sí que van avisar a les famílies. Alguns sí que s’hi van apuntar, però la gran majoria no ho va voler. Llavors és quan van fer una segona operació perquè necessitaven cossos perquè sinó, es quedava buit... I van començar a obrir fosses. I així és com van actuar: amb nocturnitat i traïdoria, sense dir res a ningú. I aquí és quan buiden els 502 cossos a Lleida. Tot això està documentat perquè tenien els llocs localitzats, però no van avisar a cap família. Ho van fer d’amagat i nosaltres reclamem recuperar-los i com que allò és com una mena de búnquer, intocable... És un parc temàtic del terror, de fet, quan vam rodar el 'Sense Ficció' ja em va sortir així, batejar-lo com el “Parc Temàtic del Feixisme”. L’agravant és que quan es van endur els cossos ni tan sols van posar cap rètol ni inscripció que digués "aquí descansen...", res, res. Ells van omplir-ho i després els van amagar. És molt més incoherent del que sembla. El Valle de los Caídos no simbolitza la reconciliació, on hi reposen vencedors i vençuts, ni ho serà mai. Ho van fer perquè volien cossos, tan els hi feia. Sé que fins i tot, van arribar a buidar un cementiri amb morts del segle XIX, que no tenen res a veure amb la guerra. Només volien cossos. És una monstruositat. Allà només n’hi ha dos enterrats amb noms i cognoms, tot allò no té cap mena de sentit, és il·lògic. Jo lluito perquè era el meu avi, però també lluito per tots els altres que estan allà enterrats amb el seu botxí.
- A través de la teva obra literària 'Avi, et trauré d’aquí!', aconsegueixes això, que tot i que sigui el cas del teu avi, moltes famílies s’hi poden veure reflectides.És una denúncia, és un llibre molt crític contra la dictadura, contra l’allargament del franquisme que fa que a l’any 1990 traslladessin al meu avi ja és heretar les males maneres... És un tema que toca molt de prop, a les presentacions ho veus, ulls vidriosos moltes preguntes sense resposta, persones que també estan buscant els seus... Davant uns fets tan gràfics, s’ha imposat l’oblit, i no és un tema del passat, és un tema viu. Em fa il·lusió que el meu avi fins ara era anònim i ara és la veu de moltes altres famílies.
Una altra reflexió que faig al llibre és perquè no han sortit tantes famílies a Catalunya, ni tampoc el govern. Ara, al País Basc ho està fent, estan reclamant els bascos que van traslladar al Valle. La lluita ha estat i és molt solidària. Vull denunciar aquesta impunitat i aquesta desmemòria. Els polítics més que omplir-se la boca de promeses, s’haurien d’omplir la boca d’humanitat. Al llibre també critico als religiosos perquè el Valle està custodiat per uns monjos que són els primers que hi posen obstacles. Jo només demano enterrar l’avi al costat de l’àvia a Capellades, és una qüestió humana.
Llibre 'Avi, et trauré d'aquí!' (Edicions Saldonar, 2019) Sense Ficció 'Avi, et trauré d'aquí!'
