Jump to navigation
- Com vas conèixer el local? Vivia al barri Gòtic de Barcelona, al carrer paral·lel d'on estava el bar 2º acto. M'hi van portar uns amics i des d'aquell dia vaig començar a descobrir tot un univers. Me'n va impactar l'ambient, la gent, la manera que tenien de relacionar-se, molt de barri, autèntic. Al Gòtic costa fer-hi vida de barri perquè està tot molt encarat al turisme. I el 2º acto aquí sí que era un lloc que em va permetre sentir-me part d'alguna cosa. I de mica en mica hi vaig anar coneixent més personatges i la història que tenia al darrere, i em va generar cada vegada més interès. Era el refugi de molta gent de la bohèmia i de l'underground de Barcelona d'anys.
- Part de l'encant del local era el seu propietari? Sí. Deien que el 2º acto era com una església i l'Emilio n'era la mare superiora. Era una persona amb molta intel·ligència emocional, amb molta mà esquerra per tractar a tot tipus de personatges; tots deien que eren amics d'ell. Era una part fonamental del bar, pel seu carisma i el seu sentit de l'humor. Fins i tot amb la gràcia amb què els feia fora.
- Els feia fora amb una frase peculiar, que has inclòs al títol, "a la puta strasse". Sí, els enviava a tots "a la puta strasse", quan havia de tancar. I com que aquest cop era "a la puta strasse" definitiva, em va semblar un títol que era arriscat però que funcionava. Em van recomanar que no hi afegís "2º acto" perquè podia generar confusions. Però quan veus la pel·lícula ja saps que 2º acto era el nom del bar i que "a la puta strasse" ens hi anem tots, una mica.
- Per què va tancar, el 2º acto? L'Emilio explica que va sentir que s'acabava una etapa, sobretot perquè durant molts anys el bar va anar molt bé, i deia que havia estat "una mina d'or", en els bons temps quan s'hi podia fumar i cada dia era una festa. La prohibició del tabac va fer que baixés molt la clientela, que havien de sortir al carrer a fumar, un carrer molt estret. I van tenir problemes amb els veïns per això i per la música, tot i que sempre la tenien molt baixa. Una sèrie de circumstàncies i d'anys. I la vida nocturna, per a la persona que porta un local, sempre és una mica dura. L'Emilio també tenia ganes de viure de dia i recuperar la salut (riu). Hi ha molts locals antics a Barcelona que han de tancar perquè se'ls acaba el lloguer i els el pugen tant que no el poden pagar. En aquest cas, però, va ser una decisió personal.
- D'on va sorgir la idea que en fessis un documental, del final del local? L'Emilio anava anunciant que se'l vendria o el traspassaria. I va arribar el dia en què va posar data a l'últim dia que tindria el bar obert. I jo, havent vist aquell univers i aquella gent, vaig pensar en gravar l'últim dia, en documentar-lo. Però en principi sense cap idea de fer-ne res concret. Però sí que m'ho vaig prendre seriosament. Vaig trucar a gent que tenien càmeres, els vaig citar allà i vam gravar l'ambient general i alguns dels clients més habituals, per tenir-ne els testimonis. Però la sorpresa la vaig tenir quan vaig visionar tot el material i vaig adonar-me que hi havia coses fascinants, moments molt especials. Hi havia emoció i una història que podia desenvolupar, i vaig prendre la decisió de continuar gravant, d'una banda el tancament del local i de l'altra les vides d'algunes dels clients. No volia que quedessin simplement com a persones que anaven al local. Vaig comprar una càmera i aleshores sí que m'ho vaig prendre com un projecte a fer, envoltada sempre de professionals que s'hi han volgut sumar, perquè si no no ho hagués pogut fer. I de mica en mica es va anar articulant.
- Gairebé tots els parroquians que veiem al documental mereixerien un documental a banda. Tots ells tenen alguna cosa artística, algun missatge o filosofia de vida interessant, gairebé tots fora del sistema; no són vides convencionals. Per exemple el Jorge Cervantes és el gurú del cultiu del cànnabis, un autor de referència pel que fa a llibres sobre el tema. O la Maria Alba Rodríguez, que havia estat venedora dels magatzems El Siglo, tenia com a afició la fotografia, va fer un curs a distància i es va comprar una càmera. O el Corvus, un pintor boníssim, d'un gran mestratge tècnic i que ven les seves obres a la fira de Girona, mantenint-se desconegut. Personatges que han volgut desenvolupar les seves facetes artístiques però que no ho han pogut fer com ells imaginaven. Però, tot i així, tots són fidels a si mateixos.
- El títol en anglès diu "Not just a Barcelona". L'altra Barcelona és la que no coneixen els turistes o els visitants ocasionals? És una mica la vida que està sota la capa turística del barri Gòtic. Si hi escarbes una mica hi pots trobar una vida autèntica com la d'aquests personatges. El carrer d'en Roca és un carrer que està entre la Rambla i el carrer Petrixol i allà no s'hi passa habitualment, perquè no hi ha res. És un carreró desconegut, i molta gent trobava el bar de casualitat; molts d'ells tardaven temps a tornar-lo a trobar, perduts pels carrers del Gòtic.
- Has vist canviar el barri, els últims anys? Sí. El que m'ha sobtat és que ho fa a una velocitat vertiginosa. Quan hi vaig arribar hi havia encara alguns comerços de tota la vida, que ara ja no hi són. Al seu lloc hi ha xocolateries modernes, cafeteries o bars de pinxos pels turistes, i locals que canvien constantment de negoci. El barri canvia molt. Sempre dic que hi ha uns mesos a l'any, que són gener-febrer, quan no hi ha tant turisme a Barcelona i és quan pots gaudir més de la bellesa del barri. Santa Maria del Pi, Felip Neri, els carrerons... són història viva, les pedres et parlen. Això, quan hi ha turistes és més difícil d'apreciar. Et canvien l'humor.
- Com has viscut el fet de passar de ser normalment productora dels projectes en què treballes a dirigir aquest, també? El canvi de paper m'ha encantat. Es viu el projecte d'una altra manera, molt més des de dins. Quan portes la producció fas possible la idea que té el director o directora, li facilites la feina. I quan l'has de dirigir, et neix de tu. És més complex perquè has de prendre decisions estètiques, de ritme, de sensibilitat... Em feia molta por, per exemple, caure en la caricatura. Em va costar trobar el to de màxim respecte per mostrar aquesta realitat sense que el meu filtre s'hi notés molt. També l'estructura del guió, com ho expliques, què mostres primer, com mostrar que aquest no és un bar qualsevol i que té una història interessant... Quan vam fer la primera projecció i els protagonistes van dir-me que hi van veure l'esperit del bar i em van donar el vistiplau, em vaig quedar molt més tranquil·la.
- Ha estat difícil aixecar el finançament per al documental? A mesura que explicava el projecte s'hi va anar sumant gent, com un muntador que ha estat clau, o el tècnic de so que va fer meravelles amb els volums de les gravacions de dintre el bar. Vam presentar el projecte a diversos llocs, com mercats de documentals o al departament de documentals de Televisió de Catalunya, des d'on ens van animar molt a seguir. I, en paral·lel, anàvem tirant endavant el projecte i alguna factura imprescindible sí que la vam suportar des de la productora. Però el pes és de tots els "àngels" que han anat apareixent per tirar-ho endavant.
- Com ha estat el pas per festivals i per sales comercials? Hem fet una distribució molt artesanal. A Argentina sí que hem tingut una distribuïdora, però aquí no. Es va projectar al festival Inusual de Buenos Aires i vam tenir molt bona resposta, perquè Barcelona i la capital argentina sempre han estat molt connectades i els va la vida bohèmia. També hem estat al Festival de Cine d'Albacete i vam estar set dies a sales comercials, a un cinema de Barcelona i a un de Sant Feliu de Llobregat. La candidatura als Premis Gaudí va ser una gran sorpresa i, malgrat que al final no ens nominéssin, va permetre que molts professionals del sector i acadèmics veiessin el documental i ens en fessin comentaris. No és un documental comercial, però crec que és una història universal, que parla de la vida, de maneres de viure poc convencionals, d'artistes i d'una ciutat on es dilueix el seu teixit bohemi i "underground". Una petita part de la història de Barcelona.
- Amb el munt d'estrenes que hi ha als cinemes comercials cada setmana i els problemes amb la distribució de projectes petits, el fet d'estrenar en un servei a la carta pot ajudar que la pel·lícula arribi a molta més gent. A mi em fa molta il·lusió que el documental estigui a Filmin perquè set dies als cinemes són molt pocs i no ha tingut prou permanència a les sales perquè molta gent la descobrís. Que es pugui veure en línia a tot el territori espanyol és una molt bona oportunitat per al documental. I també serà la manera que la vegi gent d'Igualada que hi estaven interessats però que no van poder anar fins a Barcelona aquells dies.
- T'han quedat ganes de seguir dirigint? Sí, m'ha encantat. Ho he patit molt però ho he gaudit molt. He descobert una part creativa de mi mateixa que no coneixia i m'ho he passat molt bé. I sí que m'agradaria tornar a treballar en una altra història. Tinc diverses idees però és difícil que tot torni a confluir com ho ha fet aquesta vegada. I és molt dura, aquest tipus de producció super "low-cost".
- I en la vessant de productora, en què estàs treballant, ara? Ara tenim una subvenció per a un curtmetratge d'animació que es diu 'El mag', de la dibuixant Marta Guerrero, que ve de la Movida madrileña. Hem presentat el projecte, ens l'han acceptat i ja tenim una part del finançament. Ara hem d'aixecar la resta. I també estem treballant amb una productora colombiana que tenen un projecte sobre els pescadors del riu Magdalena.
Pàgina de facebook
Tràiler de la pel·lícula
Pel·lícula a Filmin
