Lloll Bertran: “Amb humor no podem canviar el món, però el fem una mica millor”

La veurem actuant a l’obra ‘El Florido Pensil (Nenes)’ a Igualada i Manresa

Marta Carles

27/10/2016

Espectacles

Actriu, cantant, còmica, show woman, i un llarg etcètera. Així és la Maria Dolors Bertran Díaz, més coneguda com a Lloll Bertran. Porta més de 30 anys damunt dels escenaris encarnant papers de tot tipus, encara que el seu millor registre és l’humor i la comèdia. Aquesta igualadina viu la seva professió, i la vida en general, amb passió i alegria, com si d’una festa es tractés, i potser hi té alguna cosa a veure haver nascut en plena Festa Major. Lloll Bertran és una de les cinc nenes de l’obra ‘El Florido Pensil (Nenes)’, la comèdia teatral sobre l’educació que rebien les noies a les escoles franquistes i el sistema educatiu que va dominar l’Espanya de la postguerra. Aquesta obra arriba diumenge a l’escenari del Teatre Ateneu d'Igualada, i el 12 i 13 de novembre al Teatre Kursaal de Manresa.

"Mirar aquella època tan nefasta a través dels ulls infantils, produeix molta comicitat i la gent ho reviu, no pas com un trauma"

- La versió femenina de ‘El Florido Pensil’ arriba 20 anys després que s’estrenés l’obra original protagonitzada per homes. En què es diferencia de la versió masculina?
Sobretot en la forma d’educar. La “deseducació” de les nenes es feia d’una manera molt més sibil·lina i retorçada. Se’ls inculcava que havien de ser dones sotmeses i submises al marit, que només estaven destinades al matrimoni i a la reproducció, sense vot, ni veu, ni dret a decidir.

- Encarnes a la Quica i a la Doña Jimena. Com són aquests dos personatges?
Són totalment oposats. La Quica és una de les nenes i és un sabatot molt tendre. I la Jimena, és una de les professores, una falangis dominatrix.

- L’humor predomina al llarg de l’obra. Creus que és una bona fórmula per explicar les situacions que es vivien a l’època de la postguerra?
Amb humor també es pot ser molt crític i incisiu, però fa de més bon pair. Mirar aquella època tan nefasta a través dels ulls infantils, produeix molta comicitat i la gent ho reviu, no pas com un trauma, sinó com una catarsi. Fan fora molts fantasmes.

- Riure és una bona teràpia?
De les millors que hi ha! Potser amb humor no podem canviar el món, però el fem una mica millor. Qui riu, viu! (És un anònim llollià.) Hahaha!

Foto: Faustí Llucià

- Com a Lloll Bertran, en ple segle XXI, quina és la teva visió de l’obra?
És un retorn a un passat, molt passat de voltes, que encara no ha passat del tot. És el que ens ensenya la història: explica d’on venim per entendre el present i així poder millorar el futur, no cometent els mateixos errors.

- Dius que és un passat que encara no ha passat del tot. Creus que encara s’arrossega l’herència d’aquella època?
Tot i que al món occidental les coses han canviat molt per millorar, encara hi ha qui continua veient la vida en blanc i negre, amb la música del No-Do de fons.

- Fa més de 30 anys que vius damunt de l’escenari. Què et dóna el teatre?
Emoció.

- Hi ha algun paper que se t’hagi resistit?
No. Sempre m’he entès molt bé amb tots els meus personatges. No se me n’ha resistit cap. I jo tampoc no m’he resistit mai a cap proposta per arriscada que fos. Quan hi ha garantia de professionalitat i qualitat, m’hi llanço de cap.

- Amb tants anys que portes en aquesta professió, encara hi ha algun paper que t’agradaria interpretar algun dia?
Sí. M’agradaria interpretar a una de les iaies d’'Arsènic per compassió' perquè, a més a més de ser delicioses, voldrà dir que he viscut molts anys i que estic en plena forma.

- Al novembre tornes al TNC amb ‘Molt soroll per no res’. Com van els assajos?
Com una festa d’aquelles que s’acaben a altes hores de la nit i fan l’empalmada amb la Festa Major de l’endemà. Són intensament intensos. Un no parar, perquè hi ha vuit substitucions en una obra de dues hores i mitja. Un no parar de pencar i un no parar de gaudir. La màgia del teatre.

- La Vanessa i la Sandra són els dos personatges televisius més mediàtics que has interpretat. Amb quina de les dues et quedes?
"Tots eren fills meus", que deia Arthur Miller. Estic embadalida amb totes dues i, tot i que són molt diferents, les dues coincideixen en ser molt tendres.

- Ets còmica o fas papers còmics?
Crec que tinc facilitat per a la comèdia i em fascina treballar amb l’humor. Però he fet papers dramàtics i m’hi he sentit molt a gust. Un dia el gran Josep M. Flotats em va dir: "Dins d’un bon còmic hi sol haver un gran dramàtic".

- Ets una dona que transmets alegria, vitalitat... d’on surt tanta energia i bon humor?
De sentir molta estimació, i d’assaborir la vida amb avidesa: el teatre, una bona sobretaula amb tertúlia, un bon llibre, la passejada pel Parc Güell... Sóc una sibarita de la vida.

- Vius a Barcelona però tens molt present la teva ciutat natal, Igualada. Què et captiva?
Que hi tinc els de casa! I que és una ciutat prou gran per oferir un munt de serveis i una bona oferta cultural, però no massa, per deshumanitzar-se.

- Com veus Igualada a nivell cultural?
Sé que s’hi belluguen moltes coses i molt bones. Sovint, per les meves obligacions, no les puc viure directament però conec molt bé tota la tasca que fa el Teatre de l’Aurora, l’Ateneu Igualadí, Xarxa Igualada, els recitals de poesia de Cal Granotes, el Festival Zoom, el FineArt de fotografia, i un munt d’exposicions interessants... i em sembla que, ben aviat, tornarem a tenir cinema. Però mentrestant tenim la sort que podem anar a Tous o a Montbui! M’agrada saber què es fa a Igualada encara que ho visqui en la distància.

- Diumenge actues, precisament, a Igualada. Com esperes aquesta funció?
Com una festa! Sempre és molt agraït jugar a casa! En diverses ocasions, quan he actuat a Barcelona, han vingut un munt d’autocars amb igualadins i persones de rodalies, i és un goig tenir la seva companyia i sentir el seu afecte. Una autèntica celebració que sempre deixem gravada en una foto.