'Tot sembla tan senzill' musica la intimitat de la paraula de Montserrat Abelló

Celeste Alías canta la poeta tarragonina en un homenatge a la seva obra

Albert Compte Riba

18/10/2016

Música

Han estat sis anys de gestació del projecte, d'ençà que l'any 2010 la Celeste Alías (Sant Joan de Vilatorrada, 1975) va entrar en contacte per primera vegada amb la poesia de la Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014), de la mà de la Laia Noguera. La iniciativa ha pres forma de CD, acompanyat d'una antologia de la poeta, sota el títol 'Tot sembla tan senzill', on la Celeste ha comptat amb l'ajuda de la Laia Noguera i les col·laboracions de la Sònia Moya i la Meritxell Cucurella-Jorba en l'apartat literari i de Santi Careta (guitarra i composició), Oriol Roca (bateria) i David Mengual (contrabaix) en l'apartat musical.

“Un punt d'inici en una de les cançons ha estat cercar un enfocament oníric, a partir de la improvisació i la suggerència en les textures, buscant sons orgànics, elàstics, un punt galàctics, per destacar la idea d'un somni”

- D'on neix el projecte 'Tot sembla tan senzill'?
Fa uns sis anys, en un stage a Cal Gras, la Laia Noguera va portar un llibre de la Montserrat Abelló, 'Memòria de tu i de mi'. La seva poesia i la seva forma d'escriure em van encantar, va ser un amor a primera vista. Amb tot, la gestació d'aquest treball ha estat lenta. Algunes cançons van aparèixer farà tres o quatre anys i altres les hem composat fa mig any.

- Com vas conèixer la Montserrat Abelló?
La vaig conèixer de la mà de la seva amiga i deixebla, la Laia Noguera. L'any 2013 va assistir al Tocats de Lletra i li vaig poder cantar tres cançons. D'altra banda, la Montserrat va assistir a alguns concerts de jazz que feia a Barcelona.

- A la publicació del llibre s'hi ha afegit el CD.
L'editorial Fonoll, on treballa la Laia, es va interessar en la possibilitat de publicar el disc juntmanet amb l'antologia, un volum on hi han recollits els poemes que conformen el disc, però també hi hem afegit altres poemes de la Montserrat. El llibre consta de tres parts, una primera on hi ha els poemes que hem musicat, 'Canten les dones', una segona amb poemes que no estan en el disc però que recitem als concerts, 'Son paraules que m’emprovo' i una tercera, 'Aquest amor tan persistent', on amb la Laia hem escollit poemes que trobàvem necessari incloure en l'antologia.

- Com ha estat el procés creatiu per musicar els poemes?
L'adaptació dels poemes a les cançons ha estat totalment lliure. M'agrada la improvisació i deixo que l'atzar actuï. Quan llegeixo poesia acostumo a cantar-la, directament. A partir d'aquí, busco acords amb el piano per acompanyar el text. Rere d'aquest procés sempre hi ha hagut el suport incondicional del Santi Careta, amb qui fa més de deu anys que treballo, també en altres projectes. De fet, ell ha estat el productor del disc.

- Molts poemes de l'autora són curts. Com heu construït les peces musicals?
Gairebé totes les cançons han estat estructurades amb una primera part on es canta la lletra del poema, després hi apareix la figura de la poeta, les quals en el directe són la Sònia, la Meritxell i la Laia i passat l'interludi, torno a cantar a partir del text. En algunes peces hi han dos, tres o fins a quatre poemes junts, sense melodia en les lletres i en altres hi ha parts amb espai, per a la improvisació musical.

- I el sentit del text com s'emmiralla amb la música?
De diferents formes. Per exemple, un punt d'inici en una de les cançons ha estat cercar un enfocament oníric, a partir de la improvisació i la suggerència en les textures, buscant sons orgànics, elàstics, un punt galàctics, per destacar la idea d'un somni.

- Amb quin estil definiries el disc?
No et sabria definir en quin estil emmarcar-lo. En alguns passatges hi ha molta improvisació a partir, per exemple, de l'ús d'un pedal, des d'on improvisar. Musicalment parlant, vinc de molts llocs i bec d'estils diferents. Em vaig iniciar amb la línia clàssica, tot i que el jazz sempre m'ha acompanyat. I si bé en el disc hi ha jazz, en aquest cas és diferent que en concerts on toques un swing d'un estàndard. És una proposta que pot estar en sales de jazz, però també en cicles de pop, de música d'autor, perquè beu de moltes vessants.

- Com esculls les tres poetes que t'acompanyen amb el projecte, la Sònia Moya, la Meritxell Cucurella-Jorba i la Laia Noguera?
Les col·laboracions amb les poetes han vingut donades per l'amistat que tinc amb elles. A més, les tres tenen uns timbres de veu diferents. Crec que la força i contundència amb què recita la Meritxell combina molt bé amb la veu dolça de la Sònia. Aquestes dues veus, juntament amb el registre que té la Laia, situant-se enmig de les dues donen als textos de la Montserrat Abelló una àmplia representació d'aquell “parlar de la dona” que sovint la poeta col·loca com a centre o motiu del poema.

D'esquerra a dreta Santi Careta, David Mengual, Celeste Alías, Oriol Roca | Foto: Cedida

- Quins altres projectes tens amb el Santi Careta, l'Oriol Roca i el David Mengual?
Amb l'Oriol i el Santi vam fer 'Celeste canta Antonio Machín'. Amb l'Oriol entenem la música de forma bastant igual i m'agrada com toca la bateria perquè pica a partir de la comprensió del text, més enllà d'utilitzar l'instrument com un acompanyament. El primer projecte amb el Santi va ser el 2009, amb 'La veu de la guitarra' i més tard, 'Back in blue', un homenatge a tres cantants afroamericanes a partir d'un projecte innovador on es mesclava jazz amb loops i pedals. El David és molt poeta amb el contrabaix, molt obert i per mi és una font d'inspiració, m'aporta idees.

- El poema del qual n'extreus el títol mostra el retrat d'una vida en família.
Sí. Jo tinc un fill i quan vaig llegir el poema va ser com “Uau!”. De fet, el poema diu “[...] Quatre parets/ fan una casa. [...]”; i el text més endavant continua amb “[...] i un llit per a dormir,/ néixer, morir. / Tot sembla tan senzill, [...]”, per acabar amb un “[... ]si fos així!”. Em sento molt identificada amb aquest final, amb aquest univers que l'autora deixa per pensar... En aquesta vida t'ho has de treballar una mica més perquè sigui així.

- De fet, alguns poemes de Montserrat Abelló parlen de la paraula no dita, creen un espai que ha d'emplenar el lector.
És el misteri i la màgia de la poesia, que connecta l'escriptora amb el lector. En els seus poemes hi ha molta pregunta. En el text de 'Sovint diem' es comença amb un “Sovint diem/ això és la fi [...]”. En alguns textos, dins de la foscor del poema hi ha un punt de claror. En aquest cas són els “[...] llavis que xiuxiuegen [...]”, els encarregats d'omplir de significat el buit. En la poesia de la Montserrat Abelló, dins la llum sempre hi ha una incertesa, com un núvol o una boira, mentre que dins la foscor que retrata hi trobes una veu que t'ajuda a veure la llum, algú que t'acompanya i t'agafa la mà. Aquesta és la tendresa de la Montserrat Abelló.