Els 10 articles més llegits del 2018 a l'Empordà

Feia temps que teníem entre cella i cella fer-li una entrevista i la presentació que farà Llacuna aquest divendres a l'Alternativa de la Bisbal d'Empordà (juntament amb Rock Kills, Panellet i Indivendres DJ) ha estat la gota que ha fet vessar el got. L'empordanès Albert Riera (Viladamat, 1986) és membre fundador del segell gironí Saltamarges i integrant de Llacuna. Si bé aquest darrer any ha estat d'allò més frenètic pel segell, Riera no en té prou i s'ha involucrat en el darrer gemec de l'emo-core català (i en català). Llacuna presenta el seu EP de debut amb títol homònim: una collita carregada de peces enèrgiques i contundents, enregistrada als ganxons Ultramarinos Costa Brava per Santi García i Borja Pérez i coeditada pel seu mateix segell, al costat d'altres, com Pundonor Records, Krikramz, La Agonía de Vivir i Hidden Track Records. Vermuts i a la gàbia!

Amb només 24 anys, l'Héctor ha estat implicat en diverses associacions de Roses, en una llista per les eleccions municipals del 2015 i, últimament, també ha estat el 8è membre de la candidatura de Catalunya en Comú Podem pel 21-D a Girona. Per si no n'hi hagués prou, combina la seva gran passió amb els estudis: cursa el doble grau de Ciències Polítiques i Dret a la Universitat de Girona. Idees clares i molta honestedat: l'Héctor no es talla en confessar que les seves conviccions el van portar a votar el 21-D una candidatura d'esquerres i independentista tot i formar part de la llista dels comuns. Té clar que l'experiència que ha aconseguit amb tan poca edat l'ha portat a entendre que els joves poden fer molt més per la política i que la política brinda moltes possibilitats també als joves.

Amb el pas dels anys s'ha fet més i més evident que hi ha zones de les ciutats i dels pobles grans que es van pensar per acollir gran part de la població treballadora i on, situats a la perifèria, es van anar oblidant poc a poc pels governs municipals respectius. A la capital baixempordanesa existeix un barri que complia el perfil, i on alimentat per la impotència dels veïns que hi vivien va sorgir el col·lectiu que ho ha canviat tot: l'Associació de veïnes i veïns del barri del Convent de la Bisbal d'Empordà.

L'any 2000 el projector del cinema Las Vegas va fer rodar la última bobina després de 46 anys de sessions. El tancament de l'emblemàtica sala del carrer Sant Pau va suposar el punt i final als diumenges de molts empordanesos, que teníem en Las Vegas i la zona d'oci annexa un lloc que sovintejar i un d'aquells paisatges que tot figuerencs de mena té esculpit a l'imaginari. També va significar l'inici del deteriorament d'una zona que va viure quatre dècades d'esplendor i que va entrar en declivi un cop el cinema abaixés les persianes. En un moment en què la xarxa empordanesa de cinemes es troba en perill de mort aflora una bona notícia: després de 18 anys, el proper 6 d'abril es reinaugura el cinema Las Vegas.

Publicat per Clandestine Books, el fotollibre 'Mal de Tierra' del fotògraf empordanès mostra el testimoni de tres anys pel curs del subconscient. Un recorregut simbòlic cap a límits perceptius anteriorment desconeguts per l'artista. Un periple que culmina aquest dissabte amb la presentació del llibre al Mecànic de Barcelona, un centre fotogràfic regentat per l'empordanesa Xènia Gasull a la Vil·la de Gràcia (ja en parlarem un altre dia!).

Pedro Almodóvar deia que ser director de cinema a Espanya és com ser ‘torero' al Japó, una afirmació que si bé sona obsoleta en el panorama nacional no ho és tant en el panorama provincial. Podríem comptar amb el dit d'una mà els gironins que han aconseguit traslladar les seves històries a la gran pantalla, i potser ens sobrarien dits per clicar el play i agafar crispetes. I és que el procés industrial d'una pel·lícula és complicat, i “aixecar” un projecte esdevé en una empresa gairebé més titànica que la purament creativa, més encara si al darrere no hi tens una estructura financera que l'apunta-li. Avui parlem d'un d'aquests projectes: 'Lone Wolves', una pel·lícula empordanesa que ha nascut fora del circuit, amb més empenta que diners, però amb un acabat que firmaria qualsevol producció nacional. Hem parlat amb l'artífex, el cineasta de Castelló d'Empúries Sergi Arnau (Figueres, 1984).

Malgrat compartir història, germanor i topònim, l'Alt Empordà i el Baix Empordà conviuen des de certa distància. És com la parella que es professa amor mutu però prefereix viure en llocs diferents per conservar la seva intimitat. Gelosos d'allò que és seu i de ningú més. Molts empordanesos i empordaneses coincidirem que a les dues comarques les uneix un vincle cultural, territorial i identitati molt més fort que el que puguin tenir altres comarques amb els respectius territoris limítrofs. Però potser també que entre elles sembla interposar-s'hi un mur invisible –el Ter?– que no permet l'assoliment d'una simbiosi perfecta. Si bé venen d'allà mateix, ambdues conserven els seus trets culturals, les seves singularitats paisatgístiques, el seu tarannà. La gent de l'Alt no acostuma a fer cercle amb la gent del Baix, i viceversa –per què?–. La rauxa nòrdica i l'assossec sureny. El Cap de Creus i l'Empordanet. Salvador Dalí i Josep Pla. Les gambes de Palamós i les anxoves de l'Escala. Dues terres que comparteixen arrel, terra i idiosincràsia, que se senten una però que sospiten que no es coneixen del tot.

La relació entre Alt i Baix Empordà és cordial. Creuar fronteres no fa pas sentir un autòcton, d'un o altre, estrany. Se sent com no abandonar del tot de casa i, no obstant això, no ser-hi. Casa aliena però prou casa. Aquest sentiment i coneixement, però, és insuficient per a segons què. D'intimitats, al final, hom només sap les seves.

Des de 2017 amb 'Robinson' que la bibliografia de Vicenç Pagès (Figueres, 1963) no sumava cap alta. L'escriptor i crític figuerenc torna a empunyar la ploma, aquest cop, però, a l'afany d'escriptor se li suma un arrelat –i lògic, per altra banda– esperit lector. 'Clàssics revisitats' és un volum format per 56 textos d'autors clàssics que Pagès desgrana amb una vocació compartida, entre el plaer de llegir i el deure pedagògic de transmetre la tradició literària catalana. Aquest llibre és la punta de llança d'un nou periple emprès per la col·lecció Josep Pla, que afronta una renovació integral i que ha trobat en Pagès una aposta inicial de garanties.

Llançà, Cadaquès, Begur, Palafrugell, Pals, Palamós i ara, Pau, són alguns dels municipis afectats per aquesta revifada de projectes urbanístics que preveuen construir cases unifamiliars, la majoria de luxe, acompanyades d'hotels de grans dimensions, en zones de gran interès paisatgístic i ecològic. Els grups ecologistes ja han fet el primer crit i la ciutadania comença a estar-ne al corrent. També la Generalitat està movent algun fil amb la proposta de crear un Pla Director que inclogui totes aquestes zones on es pretenen fer urbanitzacions que no són sostenibles. Conscienciem-nos i protegim aquest territori que tant enamora a empordanesos i forans!